Jordi Brescó: “Reivindico la riquesa del català de Lleida, ple d'ironia, punyent i divertit”

Poques vegades un llibre enganxa des de les primeres línies. Aquest és el cas de No se’n surt, una més que notable sorpresa literària que ens ha regalat el periodista Jordi Brescó, que viu a cavall entre Castellserà i Barcelona. La història d’una amistat perduda enmig de la plana de l’Urgell i la boira, escrita amb un ritme quasi trepidant i amb un llenguatge molt ponentí. Jordi Brescó aconsegueix una descripció compromesa, emocionant i també divertida de les comarques de Ponent.

La novel·la No se’n surt és la primera de ficció de Jordi Brescó. Fa dos anys va treure Rivalidades Crónicas i malgrat la seva joventut ja porta un llarg recorregut com a periodista en diferents mitjans de comunicació nacionals i internacionals.

No se’n surt és el seu primer llibre de ficció, però sembla molt real.

Tot el que havia escrit fins ara eren peces periodístiques: notícies, reportatges, cròniques i fins i tot un llibre. Però sempre escrivia sobre fets reals, no hi havia res inventat. Amb l’arribada de la pandèmia, com que no volia rovellar-me en l’escriptura però tampoc podia sortir de casa per buscar històries reals, vaig haver de crear-les. I per aquest motiu em vaig endinsar en el món de la ficció. Suposo que ho vaig fer a través d’una espècie de “realitat ficcionada”, per no trencar del tot amb allò que estava acostumat a escriure.

Al llibre hi ha dos constants: la mort i la boira. Creu que fora de les contrades de Ponent s’entendrà la magnífica descripció que fa de la boira?

Espero que aquells que no estan acostumats a viure endinsats en aquesta persistent nebulosa entenguin què comporta. En petites dosis, la boira és un element meteorològic apassionant, i que sol meravellar els qui la veuen durant un cap de setmana. Però quan passes dues, tres setmanes sense veure el sol, embolcallat per una cortina que no canvia de forma, és fàcil tenir la sensació que el temps no avança. És un dels punts on busco que els lectors de fora de les contrades de Ponent es posin dins la pell dels qui hi han nascut i crescut.

El llibre és una constant defensa de la vida en un poble, en aquest cas Castellserà, però a la vegada hi ha una crítica àcida en tot el relat. Quin és el missatge real que ha volgut transmetre?

Crec que el llibre té tres tipus de lectors, i cada tipus de lector en traurà una conclusió diferent. Els de poble, con el Magí; els de ciutat amb connexions amb un poble, com el Berni; i els que no tinguin cap mena de relació amb un poble. El que he volgut transmetre a la novel·la és simplement allò que he viscut al llarg de la meva vida, segurament exagerant-ho en algunes actituds concretes.

Com a foraster en un poble on tinc lligams familiars, he comprovat de primera mà com de complicat pot arribar a ser formar part d’un grup que sol basar-se en els valors d’una identitat comunitària per confrontar-se amb tot allò que vingui de fora. Un cop dins, he viscut també l’enorme orgull que suposen aquests valors identitaris que són únics.

La dicotomia que planteja entre la gent de poble i els pixapins és encara real?

Sens dubte. Li posaré un exemple. Fa ben bé sis o set anys que, durant la Festa Major de Castellserà, convido un grup d’amics de Barcelona, pixapins de tota la vida. Doncs passats tots aquests anys, encara a dia d’avui és complicat que els de poble i els pixapins interactuïn amb naturalitat.

I cregui’m que no serà perquè no n’hagin tingut oportunitats. Són com dos esferes independents que fan i van a la seva i, en circumstàncies concretes, poden arribar a mesclar-se. Per sort, mai han arribat a col·lisionar!

Algun dels personatges és o ha estat real?

És habitual que en les primeres ficcions, els autors novells centrin bona part de la construcció dels personatges en allò que més han viscut en les seves vides. No soc una excepció. Tot i això, no hi ha cap personatge a la novel·la que sigui una descripció fil per randa d’algú real. Els personatges principals són el resultat d’una mescla de característiques de diferents persones, com si fossin una mena de Frankenstein. N’hi ha d’altres, els més secundaris, que són versions exagerades de gent que he conegut.

Li comentava el tema de realisme o ficció perquè un dels protagonistes, el Berni, és periodista i vostè ho és.

Són molts els que em pregunten si la història del Berni té una part autobiogràfica. És veritat que, en termes de recerca d’una identitat, aquest sentiment de ser “el de poble” a Barcelona i al poble ser “el de Barcelona” són semblants.

Però el tipus de periodista que representa el Berni és allò del que més em vull allunyar en termes professionals.

També hi ha una crítica molt forta cap a aquesta professió.

Amb el periodisme tinc una relació d’amor-odi que crec que en el llibre pot arribar a llegir-se entre línies. M’apassiona, és la professió més bonica del món i tornaria a escollir-la en les properes cent vides, però seria de cecs negar que és un món molt tòxic, ple d’interessos i d’interessats.

El llenguatge, cent per cent de la plana de Lleida, creu que es pot entendre en altres contrades?

Aquest és el principal punt on busco que el lector de fora de Lleida faci un esforç per ficar-se en la pell del Magí. No és casualitat que la novel·la estigui escrita en primera persona. De ben segur hi haurà expressions que no sabrà què volen dir, però si s’atura i a buscar el significat, hauré aconseguit que vulgui interessar-se per aquesta vida que li és absolutament aliena, amb el seu llenguatge ben particular.

A la novel·la hi ha una clara reivindicació del lo lleidatà i de diverses expressions que es donen en certes circumstàncies i que només es fan servir a la plana de Lleida. El vol reivindicar?

Reivindico que hi ha molts catalans, més enllà del predominant, i en particular m’aprofito de la riquesa del català que parlem a la plana de Lleida per fer diverses filigranes. És un català divertidíssim, ple d’expressions iròniques i alhora punyents, i que em té al·lucinat des de ben petit. Crec que la novel·la no funcionaria ni la meitat de bé si es traduís a un altre idioma.

Creu que a Castellserà li perdonaran haver explicat com de dolents que són els que juguen a l’equip de futbol del poble?

Ja em vaig assegurar que a Castellserà sabessin que tot el relat és ficció! En tot cas, aquest és el punt que menys em fa patir de tots. Al poble saben que soc un gran aficionat de l’equip i que els acompanyo allà on faci falta. És, de fet, l’exercici que faig més sovint per reforçar la meva identitat com a castellseraní.