Mabel Lozano: “Amb la prostitució hem normalitzat un tema que és escandalós”

Decidida i valenta. Té clar que no es tornarà a posar davant d’una càmera perquè no té res a dir, però porta disset anys al darrere denunciant l’explotació sexual de les dones. Reconeix que el seu primer documental, el 2005, Voces contra la trata de mujeres, “no el va veure ningú” fins al 2007. Mabel Lozano, escriptora, directora de cinema, model, actriu i activista en defensa dels drets de les dones va veure reconeguda la seva llarga trajectòria el 2021 al rebre un Goya al millor documental amb Biografía del cadáver de una mujer.

Enguany ha rodat i estrenat Flores para Concha i ara està gravant el documental Ada sobre l’explotació sexual de dones amb discapacitat. Ha passat per Lleida i ha participat en la presentació i col·loqui del documental que li va valdre un Goya al 2021, Biografía del cadáver de una mujer, a la Subdelegació de Govern. Mabel Lozano sap que els seus documentals són molt durs i reconeix que l’afecten moltíssim, però també té clar que “no em quedaré a casa a plorar. El que necessiten aquestes dones és que algú expliqui i denunciï la seva situació”.

Voces contra la trata de mujeres va ser el seu primer documental el 2005.

Sí, però ningú el va veure fins al 2007! Perquè ningú volia sentir què hi ha al darrere dels puticlubs que s’estenen per tot el territori espanyol. Hem normalitzat una situació escandalosa.

El més fort és que ni els cossos de seguretat ho denunciaven. Jo no he vist cap diari que expliqués que en tal puticlub que hi havia dones espanyoles i alguna portuguesa d’uns trenta anys, de sobte, s’omplia de noietes romaneses, dominicanes, paraguaianes, etc. I ningú es preguntava com havien arribat aquestes noietes a un poble perdut. Com han fet el procés migratori? Qui les ha portat?

Ningú es fa aquestes preguntes?

No, ningú! I llavors quan vaig fer el documental el 2005, jo era una starlet de la televisió i parlava d’explotació de les dones i denunciava que la societat havia normalitzat la prostitució, l’havíem legitimat.

El fet de començar com una starlet de la tele la va perjudicar?

Bé, ara ja porto disset anys darrere les càmeres. El 2005 vaig fer el primer documental i ja no m’he tornat a posar davant d’una càmera. Ja no tenia res a dir, res a aportar.

Com es reinventa? El pas de deixar de ser una starlet per passar a ser una escriptora i cineasta reconeguda suposo que no ha estat fàcil.

La meva reinvenció va sorgir quan conec la Irina, una noia russa, víctima del tràfic. Quan vaig arribar a Madrid pensava que el meu destí era estudiar, però en realitat no. El meu destí va ser conèixer la Irina l’any 2005 i tot va canviar.

Com coneix la Irina?

La conec a través del projecte Esperanza un 25 de novembre en la lectura del manifest a Madrid contra la violència de gènere. Tot canvia. Em vaig posar a la seva pell, vaig voler que la seua veu se sentís, que els seus ulls parlessin... era, sobretot, posar ànima a una situació intolerable.

Vostè en tots aquests anys no ha parat de formar-se.

Soc una persona amb una gran curiositat per la vida.

És a dir que és de les que sempre pregunten el perquè de tot?

Exacte [rialles].

Li va costar molt que es prenguessin seriosament els seus documentals?

Quan et vas fent gran, t’adones que, realment, qui té un problema és el que té prejudicis, no jo! És el seu problema, no el meu.

I el 2021 guanya un Goya.

[Rialles] Sí, després de setze anys de professió. Jo ja portava diversos documentals fets. Havia viatjat per mig món buscant els testimonis i fent campanya pels drets de les dones. Ja era la tercera nominació. Ho dic perquè estar nominat a un Goya és com tenir un Goya.

El premi t’obre o et tanca portes? Què va significar per a la seua carrera?

La veritat és que a nivell professional no va significar res grandiloqüent. El més important va ser l’impacte mediàtic contra el tràfic de dones i l’explotació sexual.

Això sí que va ser molt important! A mi a hores d’ara em costa igual aixecar un projecte econòmicament parlant que abans de tenir el Goya. El que passa és que jo soc molt formigueta i no em rendeixo.

En els seus documentals tot és real o hi ha també algun punt de ficció?

No, tot és real. Tot el meu cine és cent per cent real i els testimonis també. Ara bé, jo transmeto la meva visió de tot plegat. Segurament en un mateix documental amb els mateixos testimonis vostè i jo veuríem les coses diferents. Ni millors ni pitjors, diferents, perquè al cap i a la fi és la teva mirada sobre un determinat tema.

Ara està treballant en un nou documental sobre l’explotació sexual de dones amb discapacitat. Un tema molt dur.

Enguany he rodat i estrenat Flores para Concha i ara estem en plena gravació d’Ava i el que és realment dur no és que jo ho expliqui sinó que succeeixi. Aquest documental tracta no solament de l’explotació sexual de dones amb discapacitat sinó també de les conseqüències mentals de l’explotació en ella mateixa: esquizofrènies, trastorns de personalitat, drogoaddicció, etc

És un cinema molt dur, el que fa; en canvi, la veig sempre amb una rialla i molt positiva, malgrat tot.

A mi el que faig, els testimonis i els temes que tracto als meus documentals, m’afecten moltíssim. Però al final puc fer dos coses: o bé tancar-me en un racó de casa i posar-me a plorar o rebel·lar-me i destapar-ho tot, denunciar-ho! El que està clar és que hi ha una nena de catorze anys amb discapacitat que ha estat explotada i que m’ha explicat el seu testimoni, així que el que no puc fer-li és tancar-me a casa a plorar.

No! El que realment necessita és que jo surti i denunciï aquestes situacions, que em pregunti on són les lleis que han de protegir aquestes dones i com s’apliquen, i on són els recursos econòmics. On són les lleis que haurien de condemnar els proxenetes?

Del que es tracta és de remoure consciències?

Del que es tracta és de remoure el món, de sortir i denunciar. Jo amb els meus documentals, vostè fent aquesta entrevista... tot va sumant.  Imaginem una nena que neix a l’interior del Paraguai, amb discapacitat intel·lectual, i que té dos fills producte de les violacions del seu pare... És horrorós! I per això s’ha de denunciar! No hi ha lloc ni temps per arraulir-se i plorar, s’ha d’actuar com es pugui.