Martí Gironell: “Els llibres són un canal de comunicació molt teu que obres amb els lectors”

No li fa mandra fer quilòmetres per parlar de Valentí Fargnoli, el fotògraf protagonista d’‘El fabricant de records’. I menys si la promoció el porta fins a Lleida, a la llibreria la irreductible. Durant molts anys va conduir la gala dels premis literaris Josep Vallverdú i Màrius Torres. A més, és la ciutat d’un bon amic seu, el Francesc Varela, amb arrels al poble de Gironell, Besalú. En només quinze anys, aquest periodista s’ha convertit en tot un fenomen literari, però ell toca de peus a terra, conscient que damunt la taula de les novetats n’hi ha setanta o vuitanta que competeixen amb la seua història.

La televisió el va convertir en una cara coneguda, però Martí Gironell mai no es va voler creure el personatge. “Sempre que vaig a un lloc em presento, com tothom. Moltes vegades em diuen que ja saben qui soc. Molt bé, però no tenen cap obligació de saber-ho.” I amb aquesta senzillesa ha anat bastint una carrera literària que l’ha apartat de la primera línia del periodisme. Recentment ha presentat a Lleida la novel·la El fabricant de records (Columna), amb la qual va guanyar el premi Prudenci Bertrana.

El 2007 va publicar El pont dels jueus i es va convertir en tot un èxit de vendes. Des d’aleshores no ha parat. Ha guanyat premis com el Nèstor Luján de novel·la històrica, el Ramon Llull i, ara, el Prudenci Bertrana i, sobretot, té una legió de lectors fidels. S’ho podia imaginar fa quinze anys?

Si quan vaig publicar El pont dels jueus m’haguessin dit que al cap de quinze anys tindria deu novel·les sobre la taula no sé si m’ho hagués cregut. I amb una colla de lectors que em són fidels i que són els que m’han permès arribar fins aquí... No, no, per res del món m’haguria imaginat que jo podria deixar el periodisme com el tenia entès. Quan comences a publicar t’adones que tens un altre canal de comunicació per arribar a la gent, per connectar-hi. I que és un canal molt més teu, molt més propi. Això ja em passava quan feia els programes d’estiu a Catalunya Ràdio, que te’ls feies tu, els paries tu. Mai es fa l’EGM [enquesta general de mitjans] a l’estiu i això em fot molt perquè s’hi destinen molts esforços, hi aboques molt, i després no tens cap recompensa. Amb els llibres és el mateix. És un producte molt teu, perquè els penses tu, els documentes tu, encara que hagis d’anar a buscar ajut d’experts; els escrius tu i després tens moltes ganes de compartir amb la gent aquella història. Obres un canal de comunicació amb els lectors que t’omple molt.

Passar de la televisió, sobretot, en què intervè tantíssima gent, a la solitud de l’escriptura ha de suposar un bon canvi.

És cert que estàs sol quan escrius, però després també acaba implicant-s’hi molta gent. I no parlo només de l’engranatge editorial, sinó que abans d’arribar-hi has de parlar amb molts experts. Si jo vull explicar, per exemple a Strappo, l’arrencada de les pintures murals al Pallars m’he de posar en contacte amb gent que m’ho expliqui. Al final, intervè molta gent en un llibre, a banda d’editors, dissenyadors, correctors.

I com ha sigut aquest procés en el cas d’El fabricant de records?

Conec de tota la vida les fotografies de Valentí Fargnoli, però com era aquella època? Com era fer fotografies en aquella època? Com era en Fargnoli? Com era la gent que l’envoltava? Et pots documentar molt, però necessitaràs molta gent perquè t’ajudin a arribar-hi i fer una cosa no tan sols creïble sinó comestible i que un cop digerida, es recomani a algú. Els lectors porten molt de temps confiant en tu i has de treballar per no decebre’ls. O sigui que sí, és una cosa que pareixes tu, però ho fas amb molt d’ajut i pensant sempre que allò ho vols compartir amb d’altra gent. Per això m’encanta poder anar a explicar els llibres tant a companys periodistes com en trobades amb lectors. Hi crec molt. M’agrada transmetre al lector aquesta il·lusió, aquestes ganes que a tu t’ha generat aquella història.

També va convèncer el jurat del Prudenci Bertrana.

Un premi que coneixia, perquè és de les comarques gironines, perquè a més a més l’he presentat, he presentat moltes de les novel·les que havien guanyat... i havia pensat moltes vegades que m’agradaria molt que algun dia fos al revés, que fos a mi a qui entrevistessin perquè l’havia guanyat, però també tenia clar que no m’hi presentaria fins que no tingués una història que s’hi adigués. Quan em vaig trobar amb la del Fargnoli vaig pensar que era el moment, perquè era un homenatge a una època i, de retruc, als meus pares i avis. Sabem com érem fa cent anys per aquests fotògrafs ambulants i la seva capacitat de retratar l’ànima del país, que és la seva gent, els seus costums, les seves festes... i ho immortalitzaven en un petit requadre. I només tenien sis intents! Cada fotografia és una peça heroica o èpica, fins i tot, però també poètica, i molt delicada.

Qui era Valentí Fargnoli?

Era un italià establert a Girona que feia de fotògraf ambulant. Va treballar entre 1902 i 1940, gairebé quaranta anys. Anava amb bicicleta de poble en poble, carregat amb el trípode. Ara venem barata la nostra intimitat, però aleshores la gent era més esquerpa i ell aconseguia entrar a les masies i que la gent es comportés amb naturalitat, com si ell no hi fos, per això les seves fotografies t’acosten al batec d’una època. Va treballar per gent important, com els Rahola o Adolf Mas, i feia valer la seva feina. Quan els fotògrafs cobraven 75 cèntims, a ell ja li pagaven una pesseta, però mai va voler tenir estudi.

Explica que els seus llibres parteixen de la curiositat periodística i es documenta sobre un tema o sobre un personatge. Com és el procés fins a transformar aquesta realitat en literatura?

Parteixo de la curiositat. En aquest cas, de saber què hi ha al darrere d’una fotografia i de qui les feia, i això et porta a voler contextualitzar l’època. Umberto Eco deia que la ficció és la millor manera per entendre la realitat. Però quan reculls informació no sempre veus com donar-li forma de relat. Per a mi és important que apareguin forats. Són buits que plantegen incògnites i tu els pots omplir amb ficció. Fargnoli era tan conegut i tenia una carrera tan brillant que va fer les fotografies del casament del rei Alfons XIII, que va estar marcat per un atemptat amb bomba que va matar moltíssima gent. Doncs bé, aquestes fotografies no s’han vist mai, no s’han trobat mai. I a més a més, quinze dies després d’aquest atemptat ell va desaparèixer dos anys a l’Argentina. I et planteges: que potser coneixia Mateu Morral? Que potser tenia alguna relació amb ell o amb el grup anarquista al qual pertanyia? Per què amaga les fotos? Per què fuig a l’Argentina? Aquests forats, aquests interrogants, són els que em van permetre escriure aquesta història. I retratar una època, amb d’altres personatges reals de fons. Sí, per exemple la seva dona, la Rosa de Cal Coix, que quan s’enamora de Fargnoli i s’estableixen a Girona deixa l’hostal familiar, treballa de costurera i acaba fent el vestit que va portar l’Esperança Bru, primera directora de la biblioteca Pública de Girona, el dia de la inauguració.

El llibre també és un homenatge a la fotografia.

Ara s’ha banalitzat molt, perquè en fem i en tenim massa, però aleshores fer una foto d’un nadó que moria era l’única manera de preservar-ne el record. Es feien fotos de la família per la festa major, perquè l’any que ve ves a saber qui faltarà. De la matança del porc, de les excursions. Fabricaven records. I encara ho fem. Quan vols evocar alguna persona vas a l’àlbum de fotos familiar. Les fotos tenen màgia.