Francesc Serés: “Això és com 'Poltergeist', que fins que no fem neteja hi haurà un gran forat negre al país”

És dels que van a l’era per més pols que hi hagi. Francesc Serés (Saidí, 1972) no defuig la polèmica. Havia parlat molt del procés com a articulista i cinc anys després del referèndum de l’1 d’octubre s’enfronta com a novel·lista al profund desencant en què s’ha instal·lat l’independentisme. ‘La mentida més bonica’ (Proa) és un llibre gairebé catàrtic que s’ha situat a la llista dels més venuts des que va sortir publicat fa un mes i mig. En aquesta ficció s’assenyala l’emperador i es diu que va nu. “Alguns polítics han intentat posar-se en contacte amb mi.” Però creu que no és el moment de parlar-hi.

Sense rancúnia. Francesc Serés reconeix que ha hagut de passar un procés de dol fins a poder proclamar-se “Lord of idiots”, rememorant una escena de Seinfeld, i escriure un llibre que no pretén passar comptes, sinó més aviat fer autocrítica. El Carles i la Marina són una parella de professors d’institut que es jubilen el 17 de desembre del 2021. Vivim amb ells les vint-i-quatre hores d’aquell dia tan especial. Comencen una nova vida i ho fan amb un regust amarg. Han estat molt implicats en el procés independentista i ara se senten tan enganyats, tan desencantats que, per primera vegada, no aniran a la propera gran manifestació convocada.

La novel·la comença amb els protagonistes dormint plàcidament. Aquesta respiració pausada marcarà el ritme del relat. És que aquest era un exercici previ que he hagut de fer jo, també. Era innegociable, perquè la literatura tampoc no t’ho deixa fer d’una altra manera. Què faràs? Escriure irat, ressentit, enfadat? No pots. No és el to. Tampoc no intento fer una explicació global de tot. No. Són dos personatges que es jubilen i que recorden com s’han sentit durant el temps del procés i fan un acte de valentia que és aquesta introspecció.

Estan desencantats, perplexos, tristos. ...I, sobretot, plens d’interrogants.

Sembla que ningú té la veritat. Vam apostar tant per una veritat que en veure que no ha funcionat t’adones que no tens cap certesa. Els personatges comencen demanant-se responsabilitats a ells mateixos.

El 2015 al cicle ‘Els 10 de...’ de la Biblioteca Pública de Lleida vostè deia que sent de Saidí i vivint a la Garrotxa, potser no li tocaria fer la novel·la a vostè, però que a Barcelona estaven passant moltes coses i que era estrany que cap escriptor s’hi posés. Segurament aleshores no s’imaginava que la novel·la seria aquesta. Sí? Ja ho deia aleshores? No sé com me la imaginava, la novel·la, perquè no saps mai què passarà. És cert que com a país podríem estar en un altre punt millor, però podríem estar molt pitjor. Per sort no hi ha hagut morts, perquè ara que sabem que no hi havia res preparat, si hi arriba a haver una desgràcia...

Ha novel·lat el seu propi desencant? No exactament, perquè no es tracta només de la meva experiència. He parlat amb prop de quaranta persones que m’han explicat com ho han viscut, quin va ser el punt de trencament, quan es van començar a sentir incòmodes.

Perquè aquest desencant ha tingut diverses velocitats. Absolutament! Molta gent es va adonar que no anàvem enlloc en sentir la gravació de Lluís Salvadó que diu això, que si continuem tots pensant que estem preparats, “ens podem trobar que el 2 d’octubre algú es pensarà que serem on no som”. Altres, quan la proclamació d’independència es va suspendre al cap de vuit segons. Hi ha hagut molts moments. Ens van fer moltes promeses i moltes declaracions categòriques. Tot era molt solemne. I ara ha quedat un paisatge erm.

Els protagonistes tenen familiars que s’han vist arrossegats pel procés i tenen causes pendents. I que potser han arrossegat ells mateixos! Què en fas, d’aquesta mala consciència? I ara tot això qui ho neteja? Sabent com han anat les coses, sabent que no s’ha aconseguit res, trencar-te una ungla ja era pagar un preu massa alt. Ens sentim tots estúpids, però això ja està bé. Si cou i pica és que cura, diuen. Som aquí i tampoc no puc falsejar la realitat. La narrativa no s’aguanta si menteixes.

Una de les frases del llibre és “de la presó se’n surt, però de la mentida no te n’escapes”. Et pots mentir a tu mateix, també. Aquell autoexcés de confiança va ser radioactiu. Ens ho vam creure massa, aquest és el problema, que no els vam fiscalitzar. Quan ja veies que allò no anava enlloc ens donen l’app del tsunami i te la baixes i talles carreteres. Em recordo a mi mateix al Camp Nou amb el mòbil sense saber massa bé què passaria i pensant: “Francesc, què fas?” Aquell dia jo vaig fer el clic.

El Carles i la Marina han decidit no anar, per primera vegada, a una de les manifestacions del procés. N’estan convençuts, però se senten malament. Per què Perquè forma part del dolor que cura. Ells han dit “prou” perquè saben que la política ara viu d’aquest dolor. L’està esprement per poder sobreviure, igual que abans vivia de la il·lusió. No ens expliquen la realitat perquè si ho fan se n’han d’anar a casa. I estan tarant la gent! Els han timat malgrat els afectes. No conec ningú que no hagi passat males nits quan els van empresonar, que no els hagi tingut al cap permanentment. No els odiem, però hi ha un dolor i ens hi hem d’enfrontar. Aquest és el forat negre que hi ha al mig del país. Han de ser honestos. Han d’explicar que no hi havia res preparat. I quan ho expliquin començarà el procés de reconciliació amb el país. Moltíssima gent se sentirà alleujada. D’altres entraran en còlera, però si no fas això aquest moviment catàrtic no es produirà. És com Poltergeist, s’ha de fer neteja.

Als que l’avisaven els ha donat la raó? Els he trucat, sí.

És un llibre catàrtic? Gairebé d’autoajuda [riu]. Això ja va passar amb els socialistes i els GAL. Molta gent no ho podia admetre, se sentien orfes.

Aquest llibre l’ha escrit, almenys en part, a Berlín. Al final, Europa sí que ens ha mirat. És bona aquesta! Sí, necessitava distància. I per això també m’imposava no entrar gaire al Twitter. És que només que el Villarejo hagués presentat una prova que hi havia 30.000 milions a Suïssa per fer un crèdit pont... Que ja sabem que el Villarejo és molt discutible, però només que haguessis trobat un clau roent per agafar-te. Però tot era teatre.

Potser no es podien imaginar fins on empenyeria la gent. Jo també ho penso. Ningú volia quedar malament. És molt gros, això! Vam votar i no sabien què fer d’aquests vots. Potser tampoc volíem sentir-ho, però nosaltres no érem representants polítics, ni ens havíem posat al davant de les manifestacions prometent coses.

I ara és aquesta gent la que demana explicacions. Els polítics sempre diuen que han fet un diagnòstic quan hi ha un problema. I en realitat s’autodianostiquen. Que no dèiem que això anava de baix cap a dalt? Doncs ara anirem de baix cap a dalt i et diagnosticaré jo a tu. I el que veig no m’agrada. I no t’ho dic com un client enfadat. Jo ja entenc que la presó és molt dura. Ens hem solidaritzat tots, però no pot ser que en sortir de la presó ens diguin el contrari que abans d’entrar-hi. No podem tornar al 2010 i fer veure que no ha passat res. Pretenen fer com a Men in Black, que ens disparen i ens esborren la memòria. I no ha sigut un somni col·lectiu: ha passat i ho vam viure!

A la novel·la hi ha una traductora que pregunta a l’institut què estarien disposats a perdre per la independència i es fa el silenci. Jo soc aquesta traductora. Això em va passar a mi, al Francesc Serés. I es va fer el silenci quan vaig fer aquesta pregunta.