Joan Reig: “Barcelona s'ho menja tot, és una capital monstruosa per a un país tan petit”

En Joan Reig s’ha fet gran. Ja té 59 anys i el pas del temps l’ha fet considerablement introspectiu. De l’incombustible bateria d’Els Pets pocs saben que també és poeta i cantautor. Ha gravat alguns discos en solitari i el seu darrer treball, ‘Bagatzem’ (2021), és producte dels mesos que va passar confinat a casa durant la pandèmia. Va escollir recloure’s en les seves lletres i en va treure un disc que canta i recita la mort, el dolor, el suïcidi i el càncer, entre altres temes dramàtics.

Sovint als músics que estan de gira els entrevistes el dia de concert, entre les proves de so i el sopar, en un moment en què a uns i altres ens costa concentrar-nos. No ha estat el cas. Joan Reig venir expressament a Arbeca per parlar amb tranquil·litat de les seues lletres més íntimes abans del concert previst per avui (diumenge, 27 de novembre).

Bagatzem em sembla una sobredosi de tristor, la veritat. [Riu] Al final dels meus concerts sempre faig la mateixa broma als espectadors. Els indico que el departament de Salut ha facilitat a la sortida un parell de psicòlegs per evitar que algú es talli les venes.

Cal expressar tant el dolor? Jo no defujo el dolor, perquè també em consola. La nostra cultura ens empeny a passar el dol ràpidament. Ens demanen que no plorem, que ens animem, que siguem feliços. Doncs a mi no em dona la gana d’animar-me. Vull plorar, perquè recrear-me en el dolor m’aporta una cosa positiva.

Quina? Poemes i cançons. Canalitzo la meva ràbia i el meu dolor amb l’art.

Un art dur de pair. A mi precisament m’agrada consumir cultura que em requereixi un cert esforç. Que em faci rumiar, qüestionar i plorar.

Una de les cançons més dures del disc és Juriol, on canta el dol de tota una família per la mort tràgica de l’oncle. Vaig viure aquest dol tota la vida. El meu pare sempre s’emocionava quan recordava el dia que va veure el seu germà atrapat sota el tractor, sense poder fer res per salvar-lo.

“Estira, per arrencar-li la mort / Crida, perquè no se’t glaci la por”. El meu pare va sotmetre’s a tractament psicològic als anys cinquanta, va perdre molt cabell i va caure en una depressió molt profunda. Se’n va sortir, però aquella mort sempre ha estat present. Entenc la meva cançó com una manera de tancar el dol definitivament.

A part de la mort, al disc també hi ha dolor. El poema Cèl·lules canta el càncer “com la guerra més infame”. Aquesta manera d’afrontar-ho és oposada a la de Pau Donés, que va morir acceptant la malaltia amb vitalisme. Jo opto per posar-me a la defensiva, pel que possiblement pot venir. Em capfica molt la mort. Soc aprensiu i hipocondríac. La filosofia del Pau Donés l’admiro. Com també la del Pau Riba, que va morir en una dinàmica molt creativa d’acomiadaments.

Els dos van estar fins al darrer minut cantant. El Pau Donés va fer fins i tot màrqueting de la seva condició. I ho dic des del punt de vista més positiu. Va utilitzar la malaltia per ajudar la gent que pateix la mateixa situació. Jo, la veritat, no sé què faria.

Cèl·lules acaba afirmant que “la vida ens mata”. Buf... És la pura veritat. Des del primer minut de les nostres vides comença un compte enrere, de respirar i consumir toxines i de deteriorar-se. No hem de donar tanta importància a la vida.

Els anys van passant, però Els Pets i Joan Reig segueixen plenament en actiu. Fins quan? No tinc opció de retirar-me perquè m’he dedicat sempre a la música. Amb Els Pets no n’hem parlat mai, de deixar-ho. Però he de reconèixer que cada cop em costa més físicament. Muntar i desmuntar la bateria, conduir de matinada i picar pedra per viure econòmicament d’aquest ofici se’m fa més difícil que abans. Sort que, un cop dalt de l’escenari, se’m passen tots els mals.

Joan Reig vivint a Constantí i tocant a llocs com Botarell, Forès, Vilallonga de Ter i Arbeca. És això una declaració d’intencions contra el centralisme de Barcelona? Barcelona s’ho menja tot, és una capital monstruosa per a un país tan petit. Passa amb l’economia, amb l’esport i també amb la cultura. A Tarragona vivim aquest antibarcelonisme, però molts també mirem de buscar-hi una oportunitat.

On és aquesta oportunitat? Doncs que Barcelona no és tan lluny i que podem continuar vivint i actuant sense anar a viure-hi. És millor capgirar-ho que queixar-nos. Jo vinc d’una escola que cuida molt el territori.

I com el cuida? Recordo que des dels inicis d’Els Pets, la promoció d’un disc podia durar tres mesos. Érem dels que anaven a tots els pobles petits que ens ho demanaven, a les revistes locals i a les ràdios municipals. Ens agradava recórrer el país perquè la gent ens ho agraïa molt. No hem d’oblidar que els que van fer pujar el rock català als anys noranta va ser la premsa local.

Parlant dels noranta, Els Pets va participar en el concert alternatiu de Ripollet el mateix vespre de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. On és ara aquell esperit contestatari? Jo crec que encara som els mateixos, però renunciem a fer pamflets. Per exemple, al nostre darrer disc, tenim una cançó irònica que es diu Atracament a la caixa, que denuncia la realitat actual del sistema bancari. Ens ha portat problemes, sobretot on La Caixa és el patrocinador dels concerts. Però en qualsevol cas, l’edat ens ha donat més perspectiva per mirar-nos-ho tot sense ser tan revolucionaris. Encara creiem en una revolució, però l’assumim a llarg termini.

Ens hem fet grans... És el mateix que amb el procés per a la independència. Segurament que de jove exigiria fer efectiu ara mateix el resultat del referèndum. Però ara em pregunto moltes coses abans. Suposo que el dia de les urnes vaig estar enganyat, com la majoria del país. Vam ser uns ingenus.

De fet, a Bagatzem hi ha el tema Llaços grocs. “Des de la seva cel·la sento clar / tot l’amor per la casa del demà / on hi soplujarem l’anhel perdut / on tornarem a viure en plenitud”. Ha deixat de ser actual aquesta lletra? No. És cert que aquesta cançó la vaig fer per als presos i sobretot per al Jordi Cuixart. Però recordo que hi ha més de 3.000 represaliats, que el Valtònyc, el Puigdemont i molts més són encara a l’exili o a la presó. El dia que aquesta lletra deixi de ser actual, es convertirà en una crònica, en el retrat d’un temps.

Un temps que indica que s’ha perdut l’oportunitat de convertir Catalunya en un estat. Jo sempre dic el mateix: després de perdre una guerra, s’enterren els morts, es curen els ferits i es canvien els generals. Encara tenim molts polítics que es creuen actius i no volen fer un pas enrere. El proper embat trigarà encara deu anys més.

L’edat també l’ha portat a compondre Un pessic de mel, una cançó dedicada al seu fill, que ara té onze anys. Vaig voler dedicar una cançó a la seva infantesa, que no deixa de ser un plany, perquè assumeixo que aviat es farà gran i m’acabarà rebutjant. De moment tinc sort, el meu fill és bon xiquet i encara no m’ha engegat a la merda. Però ho farà.

Alguna vegada vostè ha comentat que “anem al caos”. Canvi climàtic, guerres, el retorn de l’extrema dreta. No és irresponsable tenir fills quan sembla que tot està a punt d’esclatar? Anem cap al col·lapse. És cert. I també em pregunto molt sovint el sentit de tenir canalla. Però a la vegada penso que si algú pot salvar aquest planeta és la generació que arriba. Necessitem soldats de la pau que mirin de salvar això. Estic esperançat.

Vaja, passar la patata calenta a un altre.Bé, nosaltres mirem de fer-ho el millor possible perquè ells puguin acabar resolent-ho. De fet, el meu fill té ara una consciència mediambiental que jo no tenia a la seva edat. Tant a l’escola com a casa hem intentat educar-lo bé.

Durant la pandèmia, va defensar els confinaments i les vacunes fins al punt de reivindicar els drets col·lectius per sobre dels individuals. Això em recorda al comunisme de la guerra freda. Jo soc una persona d’ordre i, a la vegada, d’esquerres. Crec que l’única manera que l’espècie humana se salvi és pensant col·lectivament. Ja ho diu l’Eudald Carbonell, les individualitats ens portaran a l’autodestrucció. No soc partidari d’obligar a res, però hi ha moments excepcionals.

Això ho hauria pensat també el Joan Reig dels anys noranta? Segurament no. Però ara tinc un fill.