SEGRE

ENTREVISTA

Maria de la Pau Janer: “Volia escriure sobre Helena de Troia per apropar-la al nostre temps”

Maria de la Pau Janer: “Volia escriure sobre Helena de Troia per apropar-la al nostre temps”

Maria de la Pau Janer: “Volia escriure sobre Helena de Troia per apropar-la al nostre temps”SEGRE

Publicado por

Creado:

Actualizado:

Maria de la Pau Janer torna a les llibreries, després de set anys absent, amb un història plena d’emocions: Tots els noms d’Helena. El nou relat de la mallorquina és una relectura personal de la Ilíada d’Homer que s’entrellaça amb la història d’un grup d’actors que roden una pel·lícula sobre la guerra de Troia.

El relat neix d’una relectura de la Ilíada que fa la mateixa autora en què ens descobreix trets de la novel·la des d’un punt de vista totalment femení. Alhora, lliga aquest poema èpic amb l’època actual a través d’una història trepidant i emotiva plena de solidaritat i coratge.

Elegant i acollidora, amb una veu suau però a la vegada contundent en el missatge. Li agrada escoltar jazz i cançó francesa i és conscient que en la seva vida, darrerament, han passat moltes coses, entre elles la mort del seu marit, el divulgador i psiquiatre Joan Corbella, a qui dedica el llibre. Maria de la Pau Janer ens porta una nova història que pretén enaltir la figura d’Helena de Troia i a la vegada la de tots els personatges femenins que protagonitzen aquesta obra. Tots els noms d’Helena és un relat emocionant d’aquesta autora que portava uns anys sense publicar i que ara torna amb força.

Set anys sense publicar i ara ens porta una novel·la basada en la Ilíada d’Homer. Com fa cap a un clàssic per inspirar-se? En un principi no tenia la Ilíada en el pensament, tot i que és un llibre que considero clau en la literatura universal. Jo tenia el personatge: Helena de Troia.

Per què aquest personatge? Perquè hi ha una sèrie de dones de la literatura, de la mitologia, del llegendari, que m’atrauen molt. I una d’aquestes era Helena de Troia. Sempre m’havia interessat aquesta figura que s’utilitza com a excusa per provocar una guerra perquè tots sabem que les guerres no venen per la bellesa ni per una història d’amor. Les guerres es provoquen per l’ambició humana. La historia d’Helena de Troia sempre m’ha semblat molt bella perquè era un personatge que podia donar molt de joc a l’estar eternament dividit. Es troba enmig de la ciutat que va néixer, Esparta, i la ciutat on va a viure, Troia. Està dividida entre dos amors: el del seu marit i l’enamorat Paris i està dividida en una guerra, la de Troia, en què els morts dels dos bàndols la fan plorar. Perquè ella plora la mort de parents d’Esparta i la d’amics o familiars nous que ha fet a Troia. És a dir, tots els morts són un gran pes per a Helena.

I a més filla d’un Déu. Exacte. I no hem d’oblidar que Helena era la filla de Zeus i d’una dona mortal, però no era ni divina ni humana del tot, és a dir, no era immortal com els deus i d’altra banda tenia una bellesa sobrenatural que li causava molts problemes i que la feien diferent de la resta d’ humans. Aquesta complexitat, aquesta dualitat, era molt atractiva per a mi. Volia escriure sobre Helena però apropant-la al nostre temps, a les dones d’avui, a les inquietuds que tenim, a les preocupacions.

Parla de la Ilíada, però tot i que Helena és una de les protagonistes, no és la gran protagonista d’aquesta epopeia, sempre són els homes... I vostè ha triat la figura femenina. És que a mi em sorprenia quan llegia la Ilíada, veure el gran paper que tenen Aquil·les, Hèctor, Ulisses, Paris... però quan apareix Helena gairebé no parla i, a més, la insulten, li diuen cara de gos! El fet que quasi no tingués veu en tota l’obra quan n’era una peça important em sorprenia. I pensava com es devia sentir, què li devia passar.

Una manera diferent de rellegir la Ilíada.. Bé, és la meva versió, és la meva mirada... És la lectura que jo faig d’un mite i com l’aproximo als temps actuals. És una qüestió evidentment molt subjectiva. Jo l’he fet a la meva manera.

Un sempre pensa en les adaptacions cinematogràfiques, allò del cinema dins el cinema. És Tots els noms d’Helena una novel·la dins una novel·la? Sí, i he de dir que va ser tot un repte. No ha estat una novel·la fàcil.

Per què? Quina ha estat la principal dificultat? Primer perquè escriure no és fàcil i perquè fer una novel·la no és fàcil, tot i que jo ja en porti unes quantes. És fantàstic per a mi escriure, però no és senzill. Clar, unir dos mons tan llunyans i fer que flueixin i que encaixin, doncs no ha estat gens planer. També és una novel·la en què he corregit molt. Soc molt hipercorrectora en tot el que escric, perquè jo volia que fos una novel·la fluida quant a lectura. Tot i que a mi m’ha costat escriure-la volia que fos àgil de llegir i atractiva des del punt de vista del lector. Volia que aquest no s’espantés i que s’enganxés a la història.

A la Ilíada la mort és molt present. A Tots els noms d’Helena, també? Jo crec que és una novel·la de temàtiques diferents que planteja temes diversos, però evidentment la mort hi és molt present. Clar és que estic parlant d’una guerra, estic parlant d’una lluita, estic parlant de persones que defensaven la seva terra i altres que l’ataquen.

És una novel·la d’emocions. Sí, de moltes. Explica i reflecteix molts sentiments i jo vaig experimentar moltes emocions mentre l’escrivia i en vaig abocar moltes de personals. Això és normal, inevitable.

Dedica el llibre al seu marit, el doctor Corbella, el qual abans de morir va poder llegir-ne alguns capítols. Què li semblava? A ell li agradava molt. Era una persona que sempre em va donar moltes ales, i em va ajudar fins a l’infinit. Era graciós perquè jo li passava cada capítol i ell el llegia i jo esperava impacient que acabés per saber què en pensava. Per a mi la part més trista de tot plegat és que ell sempre em deia: “I com acabarà tot això, aquest tinglado?” I jo li deia: “No t’ho diré, ja t’ho trobaràs!” I teníem una mena de joc amb tot plegat. Ell no va poder llegir el final i això em dol.

Al llibre quina emoció guanya, quin sentiment? És una llibre on hi ha molta aventura i desventura. Molta mort i molt d’amor i molta pèrdua. On els personatges passen moltes i moltes aventures i jo crec que en el final vaig intentar que predominés l’esperança. El final proclama una certa esperança.

Ja té tema per a la propera novel·la? Tinc alguna cosa al pensament però jo no en parlo mai.

Alguna pista... No perquè ara la protagonista és Helena de Troia.

Mira, set anys de silenci literari són molts i també se m’han ajuntat moltes circumstàncies. La mort del meu marit, la pandèmia. Tot això ho ha alentit tot.

Haurem d’esperar 7 anys més? Espero que no!

tracking