Albert Llimós: “Mentre segueixi l'actualitat del Barça com a periodista, no seré soci del club”

El 2007 va sorprendre tothom quedant finalista del premi Sant Jordi de novel·la amb ‘La dona que fugia de la boira’ (Proa). Després d’aquella estrena prometedora, Albert Llimós va aparcar la faceta narrativa per centrar-se en la seua vocació: el periodisme. Durant uns anys va cobrir l’actualitat blaugrana i el 2017 va assumir la secció d’investigació del diari ‘Ara’. Des d’aquí ha sacsejat algunes institucions del país destapant diversos casos d’abusos sexuals, entre els quals els de l’Aula de Teatre de Lleida. Tretze anys després d’aquell debut literari, el de Torrefarrera publica ‘La noia del bar’ amb Pagès Editors.

El pati de la llibreria La Fatal de Lleida va quedar petit, gairebé no hi cabia ningú més. Albert Llimós presentava la seua segona novel·la i era molta la gent que no s’ho volia perdre. Si bé els primers anys com a periodista es va fer un nom en el terreny esportiu, sobretot focalitzat en el Barça, actualment el de Torrefarrera és el periodista de referència quan es parla d’abusos sexuals, una xacra que des de temps immemorials s’havia considerat un tabú. Parlem amb ell de literatura, futbol, masclisme i abús de poder.

El protagonista de la novel·la és el Guille, un jove argentí que fitxa pel primer equip del club més important de la ciutat. Es va plantejar que lluís directament la samarreta del Barça, com feia el mític Eric Castel? A la primera novel·la vaig ometre el poble de la protagonista, que era Torrefarrera. Això em va suposar algun retret per part de veïns que els va saber greu. En aquesta segona vaig optar pel mateix: no citar obertament el club. Tampoc no és un tema de por o autocensura; com a periodista, m’he hagut d’enfrontar a situacions incòmodes pel fet d’haver citat persones o institucions importants en reportatges que no han agradat als afectats i no ens hem arronsat. Ho hem fet i ho continuarem fent perquè estem segurs i convençuts de la nostra feina periodística. Era una llicència literària.

El lector de seguida sap de quin club parlem, encara que aquells que no seguim de prop l’actualitat del futbol no sabem distingir quines, de totes les trames, estan basades en fets reals i quines no. N’hi ha moltes perquè amb aquest llibre volia jugar entre el que és realitat i el que és ficció. El fet que sigui una novel·la em donava llicència per utilitzar totes aquelles històries que jo vaig viure en primera persona o que m’han explicat fonts directes; ja sigui gent vinculada al club i el seu entorn o companys de professió.

Històries que a voltes arriben als mitjans i en d’altres no passen de ser rumors. Fins a quin punt hi ha militància futbolera a l’hora de tractar l’actualitat del Barça? El Barça mou més d’un centenar de periodistes que en segueixen l’actualitat cada dia i sí, hi ha companys que es deixen endur per les passions i a vegades obliden que són periodistes. De fet, a través de les xarxes hi ha gent que m’ha acusat de ser poc barcelonista, gent que pensa que la meva funció és defensar els interessos del club. Jo soc periodista i la meua feina és fiscalitzar-lo. El que m’apassiona, fins i tot per sobre dels colors que porto al cor, és el periodisme. Si hi ha una notícia que el perjudica, el problema no és meu sinó de qui ha comès la irregularitat. De fet, considero que hem de ser més exigents amb els nostres. Jo tinc una màxima: mentre segueixi l’actualitat del Barça com a periodista no seré soci del club per no tenir conflicte d’interessos. És simbòlic, però per a mi és important.

A través dels personatges vas retratant tot l’entorn del club, encara que l’eix central és la transformació del protagonista, una jove promesa del futbol mundial. M’atreia la idea de fer una reflexió sobre el poder, sobre què vol dir tenir èxit i quin és el sentit del fracàs. Intento donar voltes al voltant d’això i ho faig en un escenari que conec bé. El Barça és com una multinacional amb uns altaveus enormes i unes implicacions polítiques brutals. La gent no sap ben bé la lluita caïnita que hi ha dins i fora del club per influir en la seua trajectòria. És el principal aparador de Catalunya al món. Explicar el que hi ha rere el teló em semblava estimulant.

La novel·la està estructurada en petits capítols sense títol. Hi té res a veure el fet de tenir poc temps en el dia a dia per fer-la?

Com que he invertit quatre anys a fer-la, a la recta final havia de polir-la per donar-li coherència i harmonia. No era el mateix quan la vaig començar que al final. Respecte als capítols, sempre m’han dit que tenen més de televisius que no de literaris. La meua formació és audiovisual i és veritat que la meua concepció del relat sovint té molt a veure amb la narrativa televisiva.

S’hi reconeixen influències? Potser no ho qualificaria amb aquests termes, però és una obra que em remet a Saber perder, de David Trueba, perquè té alguns punts en comú. De fet, l’altre dia revisava la biblioteca de casa i em vaig adonar de dues coses: soc una persona molt heterogènia pel que fa als gustos i pràcticament no hi ha escriptores dones a la meua biblioteca. Jo, que havia escrit la novel·la d’una dona i que tracto temes periodístics femenins, em vaig sentir molt malament davant d’aquesta realitat. Ara estic intentant canviar la meua mirada i estic llegint molta literatura femenina.

Abans que Planeta fes públic que al darrere de Carmen Mola hi havia tres homes, algunes veus ja havien advertit d’aquesta possibilitat perquè la construcció dels personatges femenins semblava feta des d’una mirada molt masculina. Les lectores què en diuen dels seus personatges femenins? D’aquesta segona encara no n’he rebut inputs, però de la primera em deien que era sorprenent com un noi tan jove –tenia trenta anys, aleshores– pogués plasmar amb fidelitat i honestedat els pensaments i sentiments d’una dona gran. I malgrat tot, si avui tornés a revisar l’obra després de cinc anys treballant els temes dels abusos sexuals com a periodista segur que hi trobaria algunes puntes que s’haurien de polir.

La Teresa, protagonista de La dona que fugia de la boira, pateix una agressió sexual per part d’un soldat. Al final el tema era allà. No hi havia pensat. Suposo que al final és un tema massa recurrent en la nostra societat.

Porta cinc anys focalitzat en aquesta qüestió, immers en històries molt dures. Passa factura des del punt de vista emocional? Doncs la veritat és que em pensava que era una persona molt freda que aconseguia marcar certa distància i no era cert; finalment em va acabar afectant. Escoltar desenes de persones que et fan confiança i t’expliquen històries personals duríssimes, gent amb qui sovint acabes creant vincles afectius, em va acabar provocant problemes físics que tenien l’arrel en la gestió emocional i psicològica de tot plegat. Tot i això el meu compromís és ferm. Tenim carpetes que treballem des de fa més de dos anys i ara no és el moment de tancar aquesta etapa.

Els primers casos segur que no van ser fàcils de trobar i, en canvi, ara, deveu tenir més fronts oberts dels que podeu investigar. És així, tenim més d’un centenar de noms de presumptes agressors. Per a cadascun d’ells has d’invertir mesos de feina perquè nosaltres busquem patrons. Per això necessitem diversos testimonis. Per estar tots convençuts que el reportatge pot tirar endavant i per protegir també les víctimes. És veritat que cada vegada que publiquem una història ens arriben nous inputs i va creixent la nòmina de potencials agressors. A vegades és un tema sexual evident i altres és més abús de poder o maltractament psicològic. El meu deure és escoltar tothom, però no puc garantir que serà possible arribar fins al final.

El cas de l’Aula va començar amb una campanya més o menys anònima i amb el temps van fer el reportatge que va fer esclatar el cas, Isabel Coixet n’ha fet un documental, la fiscalia es va moure i les víctimes s’han empoderat. Les noies de l’Aula van ser molt valentes denunciant els abusos. Antonio Gómez ho era tot al món del teatre a Lleida. Era el director i tenia una relació amb les institucions i els polítics molt fluida. En segons quins cercles era un home que infonia por i és normal que els primers passos fossin amb molta precaució perquè no sabien amb quines complicitats es trobarien. Hi ha qui les va acusar de voler fer mal a la institució, quan el cert és que elles van fer un pas molt valent per sanejar-la. Al començament van mirar de fer les denúncies sense haver de donar noms perquè en molts casos les famílies no ho sabien. A poc a poc van anar agafant més confiança i força; jo només els vaig donar una estona del meu temps per escoltar-les i acompanyar-les. Es va crear un clima de confiança, elles havien madurat molt el tema i al final vam tirar endavant el reportatge. Elles m’han ajudat més a mi que a l’inrevés.

Té dos fills. És un tema que influeix en la seua educació? Quan ho vaig començar a treballar m’hi vaig obsessionar i ho parlava molt obertament amb ells. Fins i tot estava molt a sobre de la gent amb qui tenien relació. Fins aleshores no havia estat conscient del problema i de sobte ho tenia molt present. Però també he descobert que no només havia de prevenir que els meus fills fossin víctimes, sinó també agressors. M’agradaria pensar que els estem educant perquè així sigui, encara que després hi ha molts factors que se t’escapen. Fa por la idea de la manada, per exemple, com el grup pot influir i condicionar la conducta de cadascú i arrossegar qualsevol a fer coses horribles. Un abús destrossa la víctima i totes les persones del voltant.