Manel Alías: “Encara que els serveis secrets russos miressin TV3 no m'haurien detingut”

El periodista berguedà de TV3 se’n va anar a Moscou a cobrir una corresponsalia més o menys tranquil·la i va acabant enviant cròniques de la invasió d’Ucraïna gairebé des de primera fila. Mentrestant ha publicat amb Ara Llibres ‘Rússia, l’escenari més gran del món’ i ‘L’última victòria de l’URSS’, una crònica i un reportatge que ens ajuden a entendre una mica més la idiosincràsia postsoviètica que impera a Rússia. Per la cobertura periodística que ha fet de la guerra enguany ha rebut el Premi Nacional de Periodisme que concedeix la Generalitat i el de Comunicació Muriel Casals d’Òmnium Cultural.

La sala d’actes del Pavelló Suècia de Berga va quedar petita per acollir la presentació de L’última victòria de l’URSS, un reportatge que, amb l’esport olímpic com a excusa, ens parla de la transició de l’antiga Unió Soviètica cap al capitalisme salvatge i el nepotisme i la corrupció actuals.

Ara fa un any, malgrat els avisos nord-americans, semblava impensable que Rússia ataqués Ucraïna. Jo era dels que, pocs dies abans de començar la guerra, si m’ho haguessis preguntat t’hauria contestat que era impossible. Imagina quin mal analista que era! Jo seguia insistint que no passaria perquè no veia què en podia treure Putin d’una intervenció com aquesta. L’entrada de Rússia a la guerra de Síria tampoc ningú la va anticipar, però allà era fàcil veure què hi arriscava i què en podia obtenir. Amb molt pocs mesos va capgirar la tendència del conflicte i dins del seu cap tenia una lògica. Sí que veia Putin capaç d’atacar un altre país, però senzillament no entenc quin interès podia tenir en aquesta guerra. Si no està molt mal assessorat, ha perdut el món de vista.

Quan Ucraïna es va acostar a la UE Putin va advertir, mig bromejant, que els tancs russos es podrien passejar per Kíiv en quinze dies. Ara, en canvi, està atrapat. Posa que en mig any pugui guanyar militarment la guerra. En realitat ja l’ha perduda fa temps. El sol fet que Putin no en digués guerra sinó operació especial ja feia que tothom s’ho imaginés com una actuació molt ràpida. En canvi, ja no estem aquí, ha hagut de fer una mobilització parcial de les tropes i comencen a enviar cadàvers a casa.

És viable, a Rússia, una revolta de les quintes contra la guerra? La gent es pot cansar d’enterrar els seus joves? Si es pogués parlar obertament del tema segurament afloraria un descontentament total. Però Rússia té tots els trets d’un règim dictatorial i la gent no té més remei que comprar el discurs oficial; no hi ha alternatives. Els morts hi són, però també és un país molt gran i dispers. Geogràficament, és el més gran del món i són 145 milions d’habitants. Normalment, també envien a combatre els més pobres i la gent de les regions més allunyades del poder polític. No sabem el nombre de baixes real i es van repartint en comptagotes. També han canviat el discurs: han passat de dir que només farien servir soldats professionals a explicar que els joves moren per la pàtria. Ja no és una guerra contra Ucraïna sinó contra totes les potències occidentals que volen destruir la seua estimada Rússia.

A L’escenari més gran del món, escrit abans de la guerra, ja hi explica que és una societat molt militaritzada. L’esperit bèl·lic és un tema recurrent. Se’n parla a les escoles, a les places hi ha monuments dedicats als tancs que van lluitar contra els alemanys i l’amenaça d’una tercera guerra mundial era una preocupació social molt abans del conflicte actual. El dia més assenyalat en el calendari rus és el 9 de maig, quan es commemora el final de la que ells coneixen com la Gran Guerra Patriòtica. S’ha santificat i el relat no és recordar-la perquè no torni a passar sinó perquè, si els ataquen de nou, estiguin preparats. Putin fa temps que ha instal·lat la idea de guerra en la mentalitat russa.

També hi va desgranant, a través del seu dia a dia, un estat que està totalment corromput. En aquesta manera de funcionar hi veig, sobretot, la petjada dels anys noranta. En la llarga transició entre el comunisme i el capitalisme es va instaurar un campi qui pugui molt bèstia i els diners es van convertir en un instrument per aconseguir coses ràpidament i, si convé, de manera opaca. Els pocs diners que tenia la gent del carrer desapareixen i uns pocs aconsegueixen enriquir-se amb allò que era de tots. Es comencen a privatitzar empreses públiques entre uns pocs i es venen les accions entre ells de manera opaca. Les normes de conducta que serien desitjables en molts àmbits deixen d’existir. Aquesta pràctica es va instaurar a totes les esferes de la societat. Amb una cosa tan senzilla com treure’s el carnet de conduir tothom sap que hi ha dues vies: anant a examen o pagant de sota mà. Aquí també parlem molt de corrupció, però jo no conec ningú que s’hagi tret el carnet subornant l’examinador. A Rússia tots tindríem amics que haurien comprat el carnet.

Cau alguna cosa més que una estructura política, també col·lapsa una manera de viure i entendre el món. Molts soviètics es creien realment el discurs que els venien, que vivien al millor lloc possible del món i que tot ho feien per una causa superior. Això es va esquerdant a mesura que el sistema comença a fallar i que veuen com és la vida al món occidental. Quan cau l’URSS també es trenquen els valors inherents, però l’alternativa que els ofereixen no és precisament la que havien somiat. Ieltsin acaba sent una caricatura d’ell mateix i ara Putin sap explotar aquell caos dels anys noranta a favor seu. Ell és conscient que molta gent el considera un dictador i que les pensions són miserables, senzillament juga la carta que si mana ell les tenen garantides i que potser no tenen llibertat, però hi ha seguretat. La paraula estabilitat és clau per a Putin i per a molts soviètics que ara són russos. El que van viure als noranta tampoc no era una democràcia, no s’havien entrenat per a un nou sistema. Van ser els anys amb més llibertat d’expressió i premsa, però com que la majoria de la gent tenia preocupació per si podia menjar, aquestes coses es consideren elitistes.

Els primers anys després de la revolució soviètica l’URSS es nega a participar dels Jocs Olímpics perquè els consideren, precisament, elitistes. Tenia certa lògica perquè les condicions de vida fa cent anys eren molt més dures. Qui podia dedicar-se a ser el millor en tenis? No era un treballador de fàbrica, això segur. Des del seu punt de vista, si la revolució havia de fer homes i dones nous, alguna cosa havien de canviar. Aleshores donen molta importància a l’esport des del punt de vista militar i laboral: si la gent feia esport i estava en forma tindrien un possible exèrcit més ben preparat per a la guerra i una població més sana de cara al treball. En aquest context les competicions i els rècords individuals no hi casen gaire. Per això promocionen la idea de l’esforç col·lectiu i inventen el seu propi olimpisme alternatiu: les Spartaquíades. En realitat eren molt similars als Jocs i quan Stalin s’adona que el nivell és prou alt per competir a nivell internacional accepta el repte.

A l’Última victòria tens la impressió que els esportistes, d’alguna manera, enyoren un sistema que els va fer campions. Però quin era el preu de l’or? A molts d’ells, quan els preguntava si, vist amb perspectiva, voldrien allò per als seus fills, cap no m’ha respost directament que sí. Tot i que perseguien i van aconseguir la glòria olímpica, saben que en van pagar un preu molt alt.

No fomentaven precisament la realització personal. Un dels casos que més m’agraden és la jugadora de bàsquet que tenia com a somni ser patinadora. Va anar a la prova quan era petita i no li van deixar ni posar-se els patins. Allò era una fàbrica de fer campions i totes aquestes qüestions més sentimentals quedaven en un segon pla. Era una disciplina molt fèrria i alhora molts esportistes tenien una fe cega que si feien el que els deia l’entrenador les coses els anirien bé. Dels 365 dies de l’any, tres-cents se’ls passaven concentrats i entrenant-se. Era la mentalitat soviètica, per això quan alguns han intentat reproduir aquest sistema, fins i tot a la mateixa Rússia, accepten que no ho poden implementar perquè al davant ja no hi tenen nens soviètics.

L’homo sovièticus del qual parla la Nobel de literatura Svetlana Alexiévitx. Una cosa que sorprèn és com aquest ha passat de fomentar la igualtat entre homes i dones a construir una societat tan masclista com l’actual. Va ser el primer país del món a legalitzar l’avortament, per exemple. Ara fa molts anys que tenen un govern molt conservador i també hi ha una mica de reacció a la història. Durant la II Guerra Mundial van morir vint milions de soviètics. En repressions internes hi podem sumar vint milions més i la majoria d’aquests van ser homes. Aleshores les dones van assumir rols a la guerra i a la rereguarda: combatre, treballar i portar la casa. Hi havia escassetat d’homes i els que hi havia se sentien els reis de la festa. Moltes lluitaven per aconseguir homes casables i ara vivim l’efecte rebot de tot allò: elles volen que els prestin molta atenció, que els facin regals, que els diguin constantment que estan molt maques. I això es veu molt clar el 8 de març. A Catalunya i els països del nostre entorn es reivindiquen els drets de les dones de manera combativa i a Rússia és un dia per dir-li a la dona que està molt maca i regalar-li flors. S’ha convertit en un Sant Valentí.

A L’escenari també hi ha lloc per visitar zones inhòspites. Dels capítols siberians són realment inquietants els perills que implica el desgel del permagel. Un hipotètic atac nuclear ens posa els pèls de punta, però a Sibèria s’està covant un problema igual o pitjor. De moment hi anem de cap, ja veurem si ho podrem revertir. Si el canvi climàtic avança d’aquesta manera, la desaparició del permagel suposa un problema majúscul per a tot el planeta.

En termes biològics? Hi ha un doble perill. Per una banda l’efecte cadena del canvi climàtic, si es desfà el permagel l’acceleració de l’escalfament del planeta pot ser exponencial i que agafi una velocitat que no podem predir. Per una altra, que s’alliberin bacteris congelats durant milions d’anys potencialment negatius. Un cas molt clar és l’àntrax. S’ha alliberat i ha matat rens i persones en aquestes zones del planeta.

S’escalfa el clima i la política. Ha sospitat en algun moment que perillava la seua integritat com a periodista? Si els serveis secrets miressin TV3 i no els agradés el que explicava tampoc no m’haurien detingut. No els sortiria a compte reprimir un periodista català que té zero influència al seu país.