Josep Maria Ganyet: “Fa més por l'estupidesa natural que la intel·ligència artificial”

Cada capítol sembla tret de la sèrie ‘Black Mirror’. L’enginyer informàtic targarí Josep Maria Ganyet fa una radiografia de la societat contemporània tan lúcida com inquietant a ‘La democràcia mor al núvol’ (La Magrana). Coses de ser “tecnooptimista i escèptic a la vegada”. Amb un estil planer perquè l’entengui “ma mare i un senyor de Wisconsin”, i amb una ironia ben dosificada, Ganyet ens porta del Watergate al Catalangate.

Bob Woodward va resumir l’impacte de l’abús de poder dels governs mitjançant l’espionatge amb una frase que ara és l’eslògan de The Washington Post, el mitjà que va destapar el Watergate: “La democràcia mor a la foscor.” Ganyet, víctima del Catalangate, l’actualitza: La democràcia mor al núvol és el títol del seu primer llibre divulgatiu. Un llibre dels que s’han de llegir amb un llapis perquè hi ha moltes coses a subratllar.

Abans d’endinsar-nos amb el contingut del llibre, a la solapa hi llegim un parèntesi que ens ha sorprès. Vic, 1965? No és de Tàrrega, vostè? Molt bona, aquesta pregunta! Hi ha gent que m’adverteix que hi ha un error a la Viquipèdia perquè hi posa que vaig nàixer a Vic. Però no és cap equivocació, el que passa és que els de Tàrrega naixem on volem, som com els de Bilbao [riu]. El meu pare treballava a Vic i els primers mesos de vida els vaig passar allà. Encara que no hi tingui més lligam que aquest, com que els pares en tenen molt bon record sempre poso que vaig nàixer a Vic. Soc el veritable català universal. Vaig nàixer a Vic, soc de Tàrrega, el meu accent és de la Segarra perquè els meus pares són de Concabella, i ara visc al Maresme.

Inquieten una mica algunes de les coses que llegim a ‘La democràcia mor al núvol’, però a la vegada tranquil·litza saber que gent que n’entén hi està reflexionant.

Tot va molt ràpid, ara. Des que la intel·ligència artificial és notícia molta gent té la sensació que no ho pots abastar tot, hi ha una angoixa tecnològica, de no arribar, de por a quedar-se enrere. Aquest llibre vol fer pausa per analitzar on som i com hem arribat fins aquí.

Diu que tot va molt ràpid. La sensació és que abans la humanitat avançava en segles, a partir del segle XX en dècades i ara, cada pocs anys!

L’exemple de l’iPhone és paradigmàtic. Va canviar les regles del joc. Ens pensàvem que era un telèfon espavilat, per això en dèiem “smartphone”, però no és un telèfon, és un ordinador molt potent. I a més és un ordinador que té molts sensors. Per tant, té un coneixement del seu entorn, que és el nostre. És com la nostra pell digital. El Mare Nostrum, per més potent que sigui, no té el coneixement del món que té el nostre mòbil, perquè no té aquests sensors. Doncs imagina el que es pot fer amb milions de mòbils. Es presenten uns escenaris molt interessants. Per fer el bé, però també per fer el mal.

El capítol que es titula ‘Carol Brady’ m’ha semblat fascinant.

És que és fascinant! És el moment en què Google s’adona que pot predir el futur perquè pot lligar els registres que té als servidors amb el que passa al món. El 22 d’abril de 2001 els enginyers de Google van adonar-se que a la mateixa hora milers de persones havien buscat el cognom de soltera de Carol Brady. Carol Brady és un personatge d’una sèrie de televisió dels anys setanta. Per què tanta gent a la mateixa hora havia buscat una dada tan concreta? I per què hi havia cinc pics de recerca? Doncs perquè aquesta pregunta és la que valia un milió de dòlars al concurs Who wants to be a millionarie? i cada pic corresponia als cinc fusos horaris dels Estats Units. Una fotesa, però això ho fa canviar tot. És quan comença el capitalisme de vigilància, quan les nostres dades passen a tenir molt valor. A partir d’aquí, en comptes de millorar els algoritmes per servir la gent, el que faig és servir-me de la gent. D’aquestes dades ve la intel·ligència artificial. Per què en parlem ara? Les xarxes neuronals profundes fa cinquanta anys que existeixen, el que passa és que no hi havia tantes dades per entrenar-les.

Que els filtres que ens posen orelletes de gos es facin servir per desenvolupar el reconeixement facial resulta pertorbador.

És pertorbador si els interessos de les empreses no estan alineats amb els interessos de la societat. Al llibre utilitzo l’exemple dels ponts de pedra de Nova York. Un pont no té res de dolent, és per comunicar. Però Robert Moses els va fer deliberadament baixos perquè no hi pogués passar el transport públic. Era un racista confés i volia allunyar els negres i els llatins de Manhattan. Si els interessos de les grans corporacions i els nostres estan alineats és fantàstic, oli en un llum. Durant la pandèmia es va veure. Vam poder continuar treballant, els nostres fills van continuar aprenent, ens vam poder relacionar tot i estar tancats a casa i es va trobar la vacuna en mesos perquè tots els centres de recerca compartien les dades.

És optimista.

Soc un tecnooptimista escèptic. Amb la tecnologia hem de fer coses bones, el que passa és que quan en un procés hi ha la variable humana ja no pots predir res. Quan hi ha persones involucrades parlem de processos estocàstics: amb les mateixes entrades pots tenir diferents sortides. Fa més por l’estupidesa natural que la intel·ligència artificial.

L’octubre del 2019 li van entrar al mòbil.

Jo em pensava que em volien segrestar el mòbil, que eren uns pirates. No em podia imaginar que ningú em volgués espiar. Al cap de mesos va sortir tot el tema del Pegasus i vaig lligar caps. Llavors, a través de l’Elies Campo, de Citizen Lab, una persona a qui admiro molt, vaig tenir la confirmació que m’havien espiat.

És el punt d’inflexió per escriure aquest llibre?

Quan vaig poder fer públic que jo era un dels espiats, perquè ja no entorpia la investigació, em van trucar els de Random House per proposar-me d’escriure un llibre. Em va engrescar el projecte però deixant clar que no seria un llibre sobre el Pegasus ni un llibre indepe dient que els espanyols són molt dolents. El meu objectiu és arribar a ma mare i a un senyor de Wisconsin que si mai es tradueix a l’anglès li pugui interessar perquè és una història universal de drets digitals. El Catalangate només és la punta de l’iceberg. A sota hi ha tot el capitalisme digital.

El títol del llibre fa referència al Watergate. Afirma que també la tecnologia és política.

És així. Quan parlo d’espiats pel Pegasus sempre utilitzo la terminologia del Citizen Lab, i parlo de víctimes, i aquestes víctimes no som els 65 espiats, sinó tu, que et tinc a l’agenda i ara el teu número és en algun servidor d’uns serveis secrets i milers i milers de persones més. No parlo mai d’independentistes perquè a mi m’és igual per què em van espiar. El cas és que ens han violat la intimitat de manera il·legal. I encara que ho hagués autoritzat un jutge no pots alimentar una indústria que mata. Amb els nostres impostos volem alimentar la tecnologia que ha servit per esbocinar Jamal Khashoggi? No, rotundament no. La tecnologia és política. Algú es creu que si Mark Zuckerberg demà vol ser president dels Estats Units no ho serà? Si no li caldria ni fer campanya! Crea un estat d’opinió amb 3.000 milions d’usuaris que té Facebook i entra a la Casa Blanca com un torero, per la porta gran. O per què s’ha gastat Elon Musk 45.000 milions comprant Twitter si en valia deu? Doncs per testosterona però, sobretot, pel poder.

Ens ha descobert que el núvol no és al cel, sinó en grans soterranis on s’emmagatzema tota la nostra vida.

Amazon no fa els calers de vendre coses, que en fa molts. Els calers els fa del servei al núvol. Netflix és al núvol d’Amazon, i part d’Apple, i molts governs. Empreses com Google tenen molt poder.

És llegenda urbana que els gurus de Silicon Valley porten els fills a escoles que no utilitzen ordinadors?

Llegenda urbana. El que passa és que els que treballem amb tecnologia som més conscients dels riscos. Hi ha qui es pensa que el seu fill és un superdotat perquè amb dos anys sap fer anar un iPad. No! El superdotat és el que el va dissenyar de manera que el pot fer servir una criatura. No cal anar a Silicon Valley, a l’institut del meu poble estan prohibits els mòbils. El desenvolupament cognitiu dels nens a qui no els endollen la tele o un iPad quan arriben a casa és superior. Està mesurat.