ENTREVISTA
Toni Aira: “La campanya electoral és la festa major de la política, sembla una final de Champions!”
Avui se celebren eleccions municipals. Per a Toni Aira, expert en comunicació política, és com el darrer dia de festa major. El castell de focs artificials seria aquell moment en què es confirmaran els resultats. A Cos a terra (La Campana), la campanya ha estat més moguda. Ha corregut la sang i tot. Amb prou sentit de l’humor per fer autocrítica, Aira converteix en sospitosos dels crims periodistes, assessors i candidats i proposa al lector un doble joc: esbrinar qui és el culpable, com pertoca a una novel·la negra, i descobrir qui s’amaga al darrere de cada personatge.
Toni Aira té una desena de llibres publicats, però Cos a terra és especial. És la seua primera novel·la. La política hi és molt present, però aquest cop no teoritza. Aquest cop en el que defineix com la seva bombolla politicomediàtica, en què conviuen tertulians, polítics, periodistes i assessors, s’hi produeixen uns misteriosos assassinats. “Soc molt lector de novel·la negra”, explica. I n’anava escrivint una sense saber que l’editorial La Campana li proposaria de publicar-la. “No hauria gosat, jo”. De petit, ja havia matat alguns professors en una mena de diari de ficció que escrivia. Cos a terra és un thriller polític en què Aira homenatja els grans clàssics del gènere.
S’ha passat a la novel·la, però els protagonistes són els mateixos que els dels seus llibres de comunicació política. El meu univers sempre ha sigut la bombolla politicomediàtica i ara no surto d’aquest ecosistema, però ho faig amb un gènere que m’estimula. Sovint tinc la sensació que els que vivim en aquesta bombolla que deia estem avorrits els uns dels altres però també avorrim els de fora, i com que jo hi crec tant, en la comunicació política, quan em van proposar de fer una novel·la em va semblar que era una manera fantàstica de, com a mínim, picar la curiositat de la gent i mostrar-los una campanya pel forat del pany.
Hi ha un doble joc. El lector ha d’esbrinar qui és l’assassí, com pertoca, però també en quines persones reals estan basats els personatges del llibre. Aquest doble joc a mi m’estimulava i penso que també pot estimular el lector. Com passa sempre a la novel·la de misteri clàssica, el lector ha d’intentar descobrir l’autoria d’uns misteriosos assassinats, però després hi ha el joc –algú en dirà morbo, però jo en dic joc– de posar nom i cara a alguns personatges. Des de petit m’he relacionat amb la política per la via de l’entreteniment. Pla deia que el català és un gran copista, i és veritat que creixem per imitació. Jo de nen reproduïa les tires còmiques dels diaris que hi havia a casa dels meus pares, protagonitzades gairebé sempre per polítics. Els meus pares no entenien el meu interès. Ells són com moltíssima gent, que sempre van a votar, però que la política, mira, és allò que hi ha al fons, baixant a mà dreta. Per a mi, en canvi, sempre ha sigut molt propera. I ara he pogut lligar aquesta passió per la política, que s’ha acabat convertint en la meva professió i en la meva especialització acadèmica, amb l’altra gran afició meva, que és la novel·la de misteri. A més, també vaig pensar que era una manera divertida de parlar de política per a tothom, i aquests dies de presentacions i signatures he pogut comprovar que és així. Se m’apropa molta gent que em diu que no s’atrevien amb un assaig, però que els ha agradat molt la novel·la i que els ha fet somriure molt. Això és especialment bonic. Perquè, al final, la novel·la negra ha estat sempre un bon vehicle de crítica social. Per què? Doncs perquè arriba al gran públic i perquè amb l’excusa d’un joc de ficció acabes descrivint, retratant o fent sàtira, que és el que faig en aquest llibre, d’un univers i, per tant, n’ets crític. Jo ho soc. Però no soc destructiu. No ho soc en general en res a la vida, per tant no ho puc ser tampoc en un univers del qual formo part, però sí que soc crític. I me’n ric una mica. Un riure de complicitat, d’estar d’acord que tot plegat sovint és massa grotesc.
La realitat supera la ficció? Només els que hem viscut per dins aquesta realitat sabem com de real és aquest llibre. Molta de la gent que no viu de prop la política, com per exemple la meva família, en algun punt m’han dit que m’havia passat. I sempre que sembla que m’he passat és que explico una anècdota real una mica modificada. Suposo que és perquè la mirada del públic respecte a la política i el periodisme és massa extrema. O bé s’idealitza massa i et diuen “quin glamur!” I tu penses: “Si ho sabessis!”, però després hi ha l’altra part, els que són molt destructius i diuen que tot és la mateixa porqueria, que cap partit ni cap polític no val res. Jo desidealitzo, però també humanitzo. Intento fer veure que cap de nosaltres és gaire millor que els polítics o els tertulians, un univers que genera tant de hate. Però tampoc hem d’admirar-los només perquè surten per la tele. Al final, la misèria que descric en aquest llibre no és la misèria dels polítics o dels periodistes i els seus egos, és la misèria humana. I la grandesa. És com a Joc de trons, que és una sèrie molt política, també. Els primers personatges de qui t’enamoraves els acabaves odiant i, al principi, odiaves uns personatges dels quals t’acabaves enamorant. Per què? Doncs perquè les persones som així. No existeix el superheroi, però tampoc el superdolent.
La presentació a Lleida ha coincidit amb la campanya electoral. Com viu una campanya algú com vostè, que s’hi dedica de ple? Jo la visc com la festa major de la política [riu]. Estic fatal, ho sé. Però és que és quan els tens tots, amb els seus missatges, els seus eslògans, els seus cartells, els seus colors... gairebé sembla la final de la Champions! A més, si hi ha campanya és que hi ha eleccions i l’alternativa és molt negra, l’alternativa és un règim autoritari! Ja sé que la democràcia també és imperfecta i té errors, però aviat he triat. I és cert que durant la campanya es veu el pitjor de la política, però també veiem el millor.
Al seu llibre també? També! M’ha agradat molt construir personatges, m’ho he passat molt bé amb la seva evolució, amb l’evolució de la història amb ells i la relació de la gent amb la campanya. Segons com te la mires pot ser molt dramàtica, segons com te la miris pot ser molt divertida. Si et quedes només amb els retrets, amb les promeses que saps que incompliran, és per llençar-ho tot a la bassa. Si t’ho agafes per l’altra banda, veus persones molt poderoses que aquests dies es dona la dimensió del que són i ens estan demanant sisplau que els votem perquè si no hauran de marxar per la porta del darrere o per la principal, però hauran de marxar. Som nosaltres els que els donem el poder i els que els el podem prendre. I, a més, després d’una campanya electoral, que molta gent acaba amb ganes de matar els polítics, jo els ofereixo un llibre en què en mato uns quants a la ficció, i així ens quedem tots esbravats però sense fer mal a ningú.
Reivindica la figura de l’assessor polític, que sovint és el dolent de la pel·lícula. Jo el converteixo en l’heroi. El protagonista, Max Margarit, és un assessor que està cansat d’ell mateix i de la feina que fa. O això es pensa, perquè a la mínima que té un estímul que el crida a resoldre l’autoria d’uns misteriosos assassinats s’hi aboca de cap. Al començament no ho fa altruistament, també diguem-ho tot, perquè ell veu com aquests fets sotraguen una campanya i això a ell li pot fer perdre el despatx amb vistes al Pati dels Tarongers. És cert que l’estímul inicial no és gaire elevat, però finalment t’acabes encarinyant amb el personatge perquè, al final, els polítics tot sovint demostren que no creuen en la comunicació ni en els assessors. Fan que només existeixin per explicar les coses quan van malament. Quan van bé, són ells. Amb aquesta novel·la el lector mira pel forat del pany i veu el que passa en una campanya electoral i s’adona que els assessors et poden salvar una campanya i, en aquesta novel·la, la vida, literalment.
Quin ha sigut el feedback amb els protagonistes reals que han inspirat alguns dels personatges? Un dilluns, que és quan hi ha executives als partits, vaig rebre dos missatges de dues persones que formen part de dues executives de dos partits diferents i em van explicar gairebé a la vegada que a la reunió s’havien fet hipòtesis sobre qui eren els personatges. Ho vaig trobar genial. Però he de dir que ha sigut amb els companys periodistes que he trobat més egos àvids de ser en el llibre. Els lectors hi juguen molt a través de les xarxes socials i fan hipòtesis. Per exemple, a la novel·la hi ha un número dos que és un actor jove i que l’han posat allà per transmetre la imatge que aquell partit està per la cultura, i d’ell m’han fet hipòtesis com que és el Carlos Cuevas, el Marc Clotet, el Joel Joan, el Quim Gutiérrez o el Juanjo Puigcorbé. Ho tinc apuntat. Mira, mira [m’ensenya l’aplicació de Notes del mòbil]. És molt curiós, tot això. La tertuliana odiosa la gent m’ha dit que si és la Pilar Rahola, que si és el Pepe Antich, que si és la Milagros Pérez Oliva. I de la líder m’han dit de tot: que si és la Laura Borràs, que si és la Inés Arrimadas, que si és l’Anna Grau, que si és la Marta Pascal, que si és l’Eva Pareda, que si és l’Elsa Artadi.
I algú l’ha encertat? Tots els personatges són un collage. Ningú és 100% ningú.
A les campanyes, als polítics els toca viatjar. Trepitjar territori, en diuen. Ha portat els personatges a les comarques de Lleida? Sí! Hi ha una cosa que passa al polígon industrial de Cervera, en un bar de carretera de carn a la brasa que es diu Km 520, i el cas és que allà hi ha un diàleg que ara no puc revelar però que és un diàleg que jo he presenciat, encara que en un altre lloc i amb unes persones que no s’assemblen a les de la novel·la. El que dic és veritat, però emmascarat.