Andreu Claret: “El pare, exiliat, va alliberar Barcelona de la neu el 1962, com una revenja històrica”

La nit de Sant Esteve de 1962 l’alcalde franquista de Barcelona Josep Maria Porcioles va utilitzar el comodí de la trucada. Una nevada havia col·lapsat la capital catalana. Andreu Claret Casadesús, fill d’un rabassaire de Súria, amic de Lluís Companys, de Pau Casals o de Pompeu Fabra i militant d’Esquerra Republicana, va rebre l’insòlit encàrrec d’acudir amb màquines llevaneu a alliberar la ciutat del caos. Insòlit perquè Claret era un exiliat perseguit pel règim. Va ser un personatge de novel·la. I ara ho és literalment gràcies al seu fill, que va guanyar el premi Ramon Llull amb ‘París érem nosaltres’ (Columna).

Andreu Claret Serra, periodista i escriptor, va guanyar el premi Ramon Llull amb París érem nosaltres (Columna), un llibre que ha convertit la història d’amor dels seus pares en material literari. No volia escriure una biografia, sinó indagar “en els seus silencis. I fer el retrat d’una generació que va veure truncada la seva vida per la guerra”. I ha aconseguit convertir en universal una història a priori tan íntima i personal. Des del mes de març, París érem nosaltres és al llistat dels llibres més venuts.

Diu que l’ambient de l’exili era tòxic, cosa que xoca amb el caràcter vital i positiu del seu pare, que va arribar a dirigir un circ a França. Realment, era un personatge de novel·la! Feia temps que donava voltes a la idea de fer una quarta novel·la que girés al voltant de la Guerra Civil. Tenia clar que volia que fos més humana, d’història (o d’històries) amb hac minúscula. Buscava un personatge que em servís de fil de conductor i un dia, de sobte, em vaig adonar que els protagonistes els tenia a casa. El meu pare i la meva mare tenen una trajectòria allò que se’n diu “de novel·la” i, a més, que acaba bé, que jo volia que acabés bé, que hi hagués un cant a la vida, a l’esperança. Quan el meu pare tenia 96 anys vaig pensar que era una pena que es perdessin tantes vivències i vaig gravar vint-i-cinc hores de converses. No sabia què en faria, d’aquest material. Naturalment, ell volia que jo fes una biografia, però un fill fent la biografia del seu pare no funciona i, a més, el que m’estimulava a escriure eren els seus silencis. Perquè en aquesta gravació hi havia silencis, no acabava d’obrir tots els calaixos de la seva vida. Tot això va quedar aparcat molt de temps fins que un dia vaig repassant aquestes gravacions em vaig motivar a escriure. A omplir els buits que hi havia al voltant de la seva primera dona, el fill gran, el trauma per la mort de la filla... I això només ho podia fer novel·lant, transformant-lo en un personatge, posant-me en la seva pell.

I com va omplir els silencis? Anant als llocs, parlant amb molta gent. Vaig reconstruir una història que ell m’havia explicat a partir de les gestes, dels èxits, de les coses extraordinàries que havia fet. Però jo volia fer una història més humana. I aquí és on la novel·la em va interpel·lar molt i em va portar al límit perquè quan tu t’inventes uns personatges els pots fer anar per aquí i per allà i, al cap i a la fi, si no t’agraden els pots llençar. Però al meu pare no el podia llençar a la paperera. Havia de resoldre aquests silencis que recorrien tota la seva vida. Ja de jove, amb la relació amb els seus germans, després durant la guerra i, sobretot, a l’exili, amb totes les dificultats i el seu ambient terrible, tancat, mòrbid, claustrofòbic. L’exili generava irracionalitat i rumors. L’exili va facilitar que el meu pare no s’avingués amb el seu germà. Aquest era un altre dels silencis que havia d’investigar. Vaig contactar amb fills del Florenci, el seu germà, que havia estat alcalde d’Esquerra Republicana de Súria, i no va ser fàcil. Les primeres trucades van costar, però ens vam retrobar, vam mirar fotografies junts i això ha sigut fantàstic. La literatura pot servir per a moltes coses i, en aquest cas, ha servit per retrobar-nos una part de la família, i abraçar-nos i plorar. Aquest llibre m’ha deixat en pau.

La novel·la arrenca amb el seu propi naixement i al segon capítol explica la mort del seu pare. És com si vol preparar el lector. És que havia de preparar el lector! No podia començar a explicar la vida del meu pare. Em provocava horror aquesta perspectiva. El primer capítol em serveix per definir el meu jo, la meva veu. I em vaig posar tant en el personatge que ara de vegades em sembla que recordo el dia del meu naixement, que és impossible, ja ho sé. I el segon capítol em servia per situar la figura del pare. Va ser un home extraordinari però, sobretot, un fill de rabassaires. Si d’algun aspecte històric estic content de la novel·la, és d’haver fet un homenatge als rabassaires, que són una categoria social poc reconeguda i molt oblidada pels historiadors i novel·listes tot i ser una figura molt característica de la societat catalana. El rabassaire és un home lligat a la terra, amb una cultura relativament conservadora però que quan li toquen el voraviu, perquè no se’ls resol el drama que va significar la fil·loxera i el govern espanyol es passa pel folre la llei de contractes de conreu es radicalitzen tot i ser gent d’origen conservador i es tornen molt anticlericals i molt antimonàrquics. Aquests rabassaires no tenen un programa polític, mai l’han tingut, tot i que després formaran part d’Esquerra Republicana, però tenen tres o quatre idees que són les que el meu pare va defensar tota la vida: la llibertat, la fraternitat i el punt de justícia social que li va donar el fet de ser fill de Súria, d’haver baixat a la mina, d’haver vist com les empreses tèxtils tractaven les noies joves i els nens. Sense ser un home de condició proletària sempre va tenir aquest punt de justícia social. De política no en sabia gaire i fins i tot es va equivocar molt, perquè era molt ingenu, però la llibertat, la fraternitat i la justícia social guiaven la seva acció.

Això del seny i la rauxa de Vicens Vives ve dels rabassaires. Si el meu pare va tenir tan bona relació amb Lluís Companys és perquè encara que ell era d’una família benestant, venia de la terra, i per tant també tenia aquesta sensibilitat social. El pare pensava que Companys s’havia equivocat en moltes coses en política, però compartia els seus principis. I es va emprenyar molt amb aquells que el van martiritzar a l’exili, entre d’altres Tarradellas. Companys era honest i el respectava. Hi havia una estima recíproca perquè Companys va confiar en el meu pare, que no tenia estudis, ni era regidor, ni alcalde, ni diputat, per arreglar un sarau com el de la Fatarella.

Què va passar a la Fatarella? El 1937 els anarquistes van assassinar 34 pagesos que es van negar a col·lectivitzar les terres. Aquell fet traumàtic va convertir el poble en un infern i Companys va encarregar al meu pare d’anar a posar-hi pau en nom de la Generalitat republicana.

El meu pare ni tan sols hi va anar armat. Se’n va sortir amb la paraula. Perquè ell sempre va creure en la paraula, fins i tot en plena guerra, quan la paraula estava molt devaluada. La paradoxa és que ell no va ser capaç amb la paraula d’enfrontar els seus problemes personals.

Això era molt propi dels homes d’aquella època, que eren incapaços de verbalitzar les emocions, els sentiments. El meu pare no es va humanitzar fins que no va conèixer la meva mare, Maria Serra. No és que es va enamorar, és que va descobrir que hi havia una cosa que es deia amor. Enamorar-se és el que li va permetre sobreviure a l’exili.

I la seva indubtable determinació que el feia anar sempre endavant, no? Era instint de superació. Quan coneixes el seu poble t’adones d’on el va treure. Súria és un poble emmurallat i ell vivia a dalt de tot, davant del castell.Des de les guerres carlines era un món de gent molt reclosa i quan troben la potassa aquell poble s’esberla i es crea un clima de novetat i ell descobreix un nou món, per això amb deu anys ja va dir que volia anar a París. Hi ha tota una generació que s’hi pot identificar, la que viu la Mancomunicat i, sobretot, la República.

Gent que va somiar que el món podia ser millor i després els va caure la cortina de la guerra i de la victòria franquista. Ell va tenir la sort d’estar a l’exili, però això era una sort relativa, perquè després patirà la invasió alemanya i la II Guerra Mundial. Però mai no perd aquest esperit de superació, de trobar una escletxa i de vegades de maneres una mica màgiques, perquè tot allò del circ.

Si hagués aprofitat aquesta història per a alguna novel·la de ficció no hauria funcionat per inversemblant. No s’ho hagués cregut ningú! I aleshores ni tan sols parlava bé el francès. I amb un circ dels d’abans que eren com zoològics ambulants i calia donar menjar a totes aquelles feres quan molta gent no podia menjar. Penso que aquesta capacitat li venia de la dèria de trencar muralles, de sortir del poble.

El billar fa que hi hagi moltes caramboles a la seva vida. No tenia estudis reglats, havia après quatre coses de la vida amb un il·lustrat de Súria i necessitava alguna cosa per obrir-se camí. Sabia que era el millor jugant al billar i ho va aprofitar. Li servia de carta de visita.

Està disposat a fer història jugant al billar i decideix fer-se un vestit com una inversió. Sí, sí. I també per això es va comprar una de les primeres gramàtiques de Pompeu Fabra, perquè ell parlava en català però no sabia escriure’l i a les nits, amb una espelma, s’anava estudiant tota la gramàtica amb l’ajuda d’un capellà. Quan va anar a França, abans d’agafar el tren, es va comprar un diccionari i durant el viatge de Perpinyà a París es va empassar tota la lletra A. Aquesta voluntat de ser, aquesta convicció de “tu pots”, fa miracles. Aquest noi de Súria acaba sopant amb Picasso a París! Com també va ser extraordinari que tingués una explotació forestal al sud de França que li va permetre treure dels camps de refugiats entre 600 i 700 persones.

Acaba el llibre el 1962 amb un final èpic, de justícia poètica.

Sí, sí, i penso que el meu pare va viure aquell moment en què l’alcalde Porcioles li demana ajuda per alliberar Barcelona de la neu com una revenja històrica. Ell sí que va alliberar la ciutat, no com van fer els feixistes el 1939. A més amb el Porcioles esperant-lo a la plaça Sant Jaume, amb el capità general... L’endemà en parlaven tots els diaris, però cap no va dir qui era. “Un español que vive en Andorra”, van escriure. No podien dir que era un exiliat buscat pel règim, és clar. A partir d’aquí encara hi havia moltes coses a explicar, però em va semblar que era un bon final.