Jordi Cruz: “Cada català té dins seu un entrenador del Barça, un buscador de bolets i un meteoròleg”

El 20 de juliol del 2009 va marcar un punt a part en el cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya i de les famílies dels quatre efectius dels GRAF morts a l’incendi d’Horta de Sant Joan. Catorze anys més tard, el meteoròleg Jordi Cruz repassa aquell tràgic episodi i el contextualitza a nivell global al llibre 96 hores de juliol i un infern (Símbol editors). Cruz, que va ser el primer home del temps d’Antena3, fa més de vint anys que treballa al Servei Meteorològic de Catalunya i en fa cinc que va publicar 3 nits de torb i un cap d’any sobre com l’entrada sobtada del torb es va endur la vida de nou excursionistes al Balandrau.

La passió dels catalans per la meteorologia és un fenomen social contrastat, un interès que el de Terrassa ha convertit en una feina al Servei Meteorològic de Catalunya i dos llibres sobre tragèdies en contextos de meteorologies extremes. 96 hores de juliol i un infern (Símbol Editors) és una crònica, en alguns moments narrada gairebé minut a minut, d’un incendi que va passar de ser un episodi sense incidències destacables a un fenomen incontrolable. Alhora contextualitza l’episodi en el canvi climàtic i posa com a exemple altres incendis tan o més devastadors que el d’Horta de Sant Joan.

Al llibre hi ha extractes de les converses reals que mantenien els efectius que treballaven sobre el terreny. Aconsegueix mantenir la tensió i alhora evita caure en la morbositat? Les gravacions dels moments finals no hi són i, en tot cas, tampoc no m’haurien interessat perquè segurament no aportarien res als lectors. No m’interessava caure en el sensacionalisme perquè jo volia explicar el que va passar des dels diferents punts de vista, sense buscar culpables més enllà dels dos piròmans que van ser processats. De fet, els mateixos bombers diuen que en realitat tots som una miqueta responsables del que va passar, començant pel despoblament rural. És a dir, els boscos estan com estan i és molt difícil apagar un incendi quan hi ha molta massa forestal, que vol dir combustible, perquè ja ningú no es fa càrrec dels boscos. Això fa molt difícil d’accedir als fronts per desenvolupar totes les línies de defensa, les línies d’aigua. I això és una miqueta també una de les causes que van provocar aquest gran incendi.

És la idea aquesta que molts incendis forestals en el fons van començar quan es van abandonar els boscos fa trenta, cinquanta o setanta anys. Sí, i a més si hi afegeixes algun fenomen meteorològic excepcional que et juga en contra, com el que he explicat abans, que aporta molt d’oxigen, el desenllaç és imprevisible i pot ser fatal. Aleshores un incendi que anys enrere es propagava a un o dos quilòmetres per hora, una velocitat que el feia factible per treballar, ara està agafant velocitats que fins i tot fan complicada la fugida.

L’any 2018 va publicar un llibre sobre la tragèdia del Balandrau i ara la d’Horta. S’està especialitzant en un subgènere nou que podríem anomenar meteocrime? A mi m’agrada explicar històries. A la humanitat fa milers d’anys ens agrada explicar i que ens expliquin històries en qualsevol format. A mi m’interessen els episodis meteorològics estranys o que són més peculiars i excepcionals. Amb el Tres nits de torb vaig començar a veure el que havia passat i em vaig adonar que al darrere hi havia una història humana que valia la pena explicar. Vaig començar explicant-la a la meva dona i al final en vaig fer un llibre.

En ambdós casos va ser l’arribada d’un vent sobtat el que ho va canviar tot. Al Balandrau el torb va desencadenar una tempesta brutal i a Horta l’entrada inesperada d’un fort vent va fer que un incendi que en què els bombers estaven treballant molt bé en poc temps revifés de manera molt virulenta, cremés pràcticament mil hectàrees i posés en risc la vida de gairebé un centenar d’efectius. El que m’interessa entendre i explicar són els episodis meteorològics peculiars que posen en perill la gent, que causen accidents. No per morbositat sinó per estudiar-los, per veure’n les causes i mirar d’evitar que torni a passar.

Des del Servei de Meteorologia de Catalunya també col·laboren en aquest sentit? Quan hi ha un incendi d’unes certes dimensions el Servei de Meteorologia de Catalunya envia informes periòdics amb la predicció meteorològica a molt curt termini que ajuda els bombers a saber com pot evolucionar. Els ajuda a planificar les tasques d’extinció per saber on el poden aturar, què han de fer, què és el que poden esperar.

De fet, és una eina molt útil per a tothom. Ara potser la tragèdia del Balandrau s’hauria evitat. Del Balandrau han passat 23 anys, les prediccions ara són molt més acurades i els excursionistes tenen moltes més eines per saber amb més precisió quin temps es poden trobar. Des d’aleshores, en tots els casos que hem revisat d’accidents d’aquesta naturalesa a la muntanya nosaltres teníem predicció de mal temps. A mi em sap molt greu que hi hagi accidents, però sembla que nosaltres hem fet una bona feina per intentar evitar-ho. En el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan era més difícil perquè un incendi modifica les condicions meteorològiques que hi ha allà. A la muntanya, malauradament, sovint hi ha un punt d’imprudència perquè les prediccions hi són i acostumen a ser força aproximades. El que hem de fer és intentar conscienciar la gent que consulti les prediccions del temps.

Tant al llibre d’Horta com al del Balandrau tens la sensació que en els moments extrems es despullen totes les façanes i apareix una mica qui som i com som realment. Alguns s’exposen per ajudar, d’altres fugen corrent sense pensar en ningú més.

Penso en els bombers de Daroca, per exemple, que demanen ser evacuats posant en perill els pilots i els helicòpters.

Ells estaven fora del terreny que dominen i que coneixen i potser van veure més risc que els bombers catalans. Això potser va fer que es poguessin salvar.

És cert que quan escoltes les converses, fora de context, pot semblar una mena de xantatge psicològic. Però en realitat fan el que faríem molts de nosaltres, intentar salvar-nos.

En aquest tipus d’escenaris, per prendre una decisió, necessites tenir informació. Si no la tens és molt difícil saber exactament què està passant i què has de fer.

En el cas del torb, al Balandrau, la gent deixa de veure res. De sobte no saps què està passant, no hi sents, perds l’orientació i els sentits.

No saps cap a on has d’anar i què has de fer.

És un llibre fet amb molt de respecte cap al cos de bombers, s’assegura que ningú pugui fer una lectura en què se senti qüestionat o ofès.

Això fins a quin punt ha condicionat el relat?

Crec que no m’ha condicionat perquè tampoc no vull buscar responsabilitats. El que faig és explicar, i si algú vol trobar culpables, pot llegir el llibre i fer-ne la seva interpretació.

En Josep Pallàs, el membre del GRAF de Lleida que va sobreviure, em va dir que ells van actuar com feien en qualsevol altre incendi. A més, al darrere tenien una paret de roca i no tenien escapatòria.

Es van fer una zona segura amb el temps i els recursos que tenien i al final va resultar ser insuficient. Jo no puc valorar i no puc saber si algú va fer alguna cosa bé o malament, perquè no hi era, jo l’únic que puc explicar és el relat dels testimonis, que han estat contrastats en els diferents informes oficials que es van elaborar.

Els catalans som realment un país estranyament aficionat a la meteorologia?

Jo dic, mig en broma i mig seriosament, que cada català té dins seu un entrenador del Barça, un buscador de bolets i un meteoròleg.

A moltes cases només es feia el silenci quan parlava l’home del temps i el compte de Twitter del Servei Meteorològic de Catalunya és el que té més seguidors per habitant del món. En tenim com 10 vegades més que el servei de la resta d’Espanya i en tenim 3 vegades més que el Regne Unit, per exemple.

Potser perquè som un lloc que estem al mig de tot i tenim una miqueta de tot. Tenim des d’onades de calor a onades de fred.

Tenim neu. Ara cada vegada tenim més tornados.

Tenim temporals de tot tipus. Jo vaig viure dotze anys a Madrid i et puc assegurar que allà el temps és molt avorrit.

A Catalunya, en canvi, en un territori relativament petit ens trobem que pot fer un temps molt diferent en un lloc comparat amb l’altre.

Poder predir el futur és temptador. En el fons, però, fins on poden anticipar el temps de manera fiable?

La temperatura aproximada podem arribar a anticipar-la força bé a deu i, fins i tot, gairebé quinze dies vista.

Dos graus amunt, dos graus avall. Però, en canvi, encertar la precipitació és molt més difícil.

A més de tres dies l’error pot ser molt important, tret que tinguis un procés anticiclònic. Aleshores és fàcil saber que no plourà i que si és hivern, a Lleida tindreu boira.

Amb la pluja és més difícil, sobretot perquè tu pots predir que plourà al Pirineu occidental i després resulta que fa un bon xàfec al Pont de Suert i no plou a la Seu d’Urgell.

Com a meteoròlegs, el que els excita són els fenòmens extrems?

Sobretot estudiar-los per poder-los preveure i evitar accidents.

Per molt que jo digui que ha de ploure, no faré que plogui, i per tant jo no soc el responsable que hi hagi una inundació. Però si el 1962 la riuada del Vallès es va endur gairebé mil vides humanes i ara això ho podem preveure i evitar, doncs aleshores sento que la meua feina té tot el sentit.

Està bé poder informar la gent que va a un casament si plourà o no, però el servei agafa una altra dimensió quan serveix per evitar situacions que posen en risc la vida de les persones. A mi m’agrada que nevi, però també vull que estiguem tots avisats i ningú prengui mal perquè hi hagi una tempesta.