Alonso Pulido: “Ningú escapa al sentit de l'humor, perquè tothom el porta dins”

Alguns el titllen d’entabanador o xerraire i altres l’escolten quasi com un mestre espiritual a través del qual busquen nous potencials per tal de fer front a totes les circumstàncies personals i professionals de la vida. El que està clar és que Alonso Pulido omple teatres i sales allà on va, a més d’impartir conferències i cursos per a empreses, algunes de gran renom a casa nostra. Autor de cinc llibres d’autoajuda, Alonso Pulido és el creador i director d’Ahumor, que surt de les paraules amor i humor, en les quals es basa la seva alternativa motivacional.

Alonso Pulido (Dos Hermanas, 1975) tenia tres negocis i de cop i volta va caure en una profunda depressió. Aquesta baixada a l’infern i el naixement dels seus fills van provocar una transformació interior i exterior radical que li va fer abandonar l’activitat empresarial. Es va formar en diferents teràpies alternatives i va decidir dedicar-se “en cos i ànima” a donar. Així neix Ahumor.

A veure, vostè què fa realment?

Jo em dedico a donar. Em dedico a compartir totes aquelles coses que vaig necessitar en el seu moment. Jo era un empresari convencional, molt dur, molt inflexible, molt tens... I vaig començar a tenir estrès i no vaig escoltar els missatges que et va donant la vida.

I què li va passar?

Jo tenia tres negocis.

Un d’hostaleria, un altre de complements i un altre de màquines escurabutxaques. I arribava a final de mes amb uns ingressos de 9.000 euros i unes despeses de 8.500. Em vaig estressar. Cinc cops vaig anar a urgències amb un dolor al pit, al final em van diagnosticar ansietat i vaig seguir sense escoltar o entendre els missatges que et va donant la vida, fet que em va provocar caure en un profunda depressió que em va tenir al llit durant un any i mig amb fortes medicacions. I allí em vaig adonar del que és la vida. I vaig començar a llegir aquests llibres tan rars d’autoajuda, que tant es critiquen, i que a mi em van salvar la vida.

O sigui vostè va començar a canviar llegint llibres d’autoajuda...

Aquest va ser el principi. Després vaig començar a formar-me, a fer cursos...que em van anar molt bé.

I decideix deixar els negocis?

Jo més aviat diria que els negocis em van deixar a mi. Vaig prendre la decisió de deixar anar llast i posar-me a mi mateix per damunt de tot. Començar a cuidar-me, a estimar-me, cosa que no havia fet mai. Llavors vaig començar a formar-me en diferents línies, i teràpies... tot el que anava aprenent ho posava en una mena de coctelera fins que em vaig adonar que les dues paraules més significatives que definien el que jo podia fer eren l’amor i l’humor. Les vaig fusionar i va sorgir Ahumor. I ja porto divuit anys sembrant, aportant, i en els darrers temps estic començant a recollir el que vaig sembrar.

Però, a veure, vostè creu que amb una conferència convenç algú? Quan va decidir pujar a un escenari i dir a tothom que han de ser feliços?

Va ser tot un procés. Però jo no li dic a ningú que ha de ser feliç, això no és un dogma, no és una obligació. Jo els parlo de la meva experiència. Els parlo de la meva vida, del meu procés, del que a mi m’ha fet bé... i cadascú agafa el que li toca en aquell moment. Jo els plantejo que em vaig pegar trenta anys vivint d’una manera i porto els últims divuit fent coses diferents. El meu amic Albertito [per Albert Einstein] deia que la bogeria més gran és voler resultats diferents fent sempre el mateix.

Vostè en les conferències realment arriba a posar el públic en peu. Com s’aconsegueix aquesta motivació?

El primer que faig és que no em crec els personatges. Jo em poso davant de 400 persones i les veig molt serioses, em miren amb mala cara, sé que m’estan prejutjant per l’armilla de coloraines que em poso a les sessions. I jo el que acabo veient és un nen de cinc anys que està desitjant passar-s’ho bé. I vaig cap a aquest nen. Li dono joc, li dono emoció, li dono rialles, li dono música, ball, i a poc a poc canvien les cares, se’ls il·lumina el rostre, la mirada, i és en aquest moment quan es permeten fer el que el seu personatge d’adult no els deixa.

I quan s’acaben les sessions, què?

Doncs fer els tres passos que planteja Ahumor, que són pràctica, pràctica i pràctica. Tota aquella informació que els he transmès i que els ha motivat per canviar, els dono les claus per dur-la realment a la seva vida quotidiana d’una manera fàcil i senzilla.

Un dels aspectes que vostè utilitza per motivar és la risoteràpia. Vostè ha voltat mig món i tot Espanya. Ha detectat reaccions diferents segons les zones? Ho dic perquè, per exemple, els andalusos són més donats a l’humor que no pas els catalans, que ens diuen que som més seriosos?

Ningú s’escapa al sentit de l’humor. Tothom el porta dins. Una altra cosa és que s’hagi anat tapant amb capes de seriositat, responsabilitats, de personatges d’adults... però quan rasques una mica, no hi ha qui s’escapi al sentit de l’humor. Tothom té la rialla amagada darrere una façana de seriositat.

Què li diria vostè a algú que el qualifica de guru sectari, d’entabanador...? Segur que aquestes crítiques les ha tingut.

Sí, i tant! Doncs que beneïda secta, perquè el que jo faig no és “de secta, es de séptima” [rialles]. El que jo faig va molt més enllà. Perquè no va de ment a ment, va de cor a cor i aquí no hi ha qui et pugui enganyar. Quan et deixes guiar pel cor no hi ha trampa. Si tu sents, t’emociones, t’arriba el missatge.

És fàcil fer arribar aquest missatge?

Quan ho fas tot des del cor i des de la teva pròpia experiència, el missatge arriba. Les persones et senten, no et pensen. És molt possible que no estiguin d’acord amb tu, però quan tu amb la teva pròpia experiència i a través del seu cos els fas viure l’experiència... no és el que t’explico o et dic, és el que et faig sentir.

Vostè dona un seguit de receptes per viure millor.

Jo dono les receptes que a mi m’han permès viure millor.

Com Alícia al país de les meravelles.

Jo el que venc és vida. Coses pràctiques del dia a dia. Jo no explico res en una conferència que prèviament no hagi viscut.

De tota manera en els temps que estem vivint, canvi climàtic, guerres, sequera..., no deu ser fàcil motivar el personal.

No és fàcil, i precisament per l’entorn que ens ha tocat viure es necessita practicar l’amor i l’humor. Si en tot aquest entorn no sabem buscar uns trets d’esperança i confiança, ens acabarem matant els uns als altres.

Ha treballat per a polítics. Els ha fet formació?

Sí. Amb totes les clàusules de confidencialitat he anat a diverses comunitats autònomes on he fet formació a polítics i he après que darrere del personatge públic sempre hi ha un ésser humà.

I què els diu?

Els parlo de tu a tu. No em crec el seu personatge i els parlo a la seva part més personal i humana, llavors s’ensorren i es permeten sentir i expressar-se.

M’està dient que els polítics són bones persones?

En el fons, sí. No hi ha ésser humà que sigui capaç d’enganyar-me amb el personatge que han de mostrar, fan la seva feina i sotmesos al seu sistema, però al darrere en essència hi ha un cor que batega, que sent i que s’emociona.

I el seu missatge és igual per a un polític de dretes que d’esquerres?

Jo no vaig al personatge, al gremi, vaig directe cap a la persona i en la part personal ens assemblem més del que aparentem. Perquè el que aparentem no és el que som.

I com s’arriba a aquesta mena d’explosió de felicitat o de motivació que vostè pregona?

A través d’un procés. Primer els obro el meu cor, els emociono i utilitzo el vídeo, les diapositives, la música. Tots els mitjans que a mi en un moment donat em van anar bé per sortir del forat. Al cap d’un minut la gent em mira com preguntant-me per què et poses aquesta armilla? Sap per què me la poso?

Ara anàvem a l’armilla de coloraines...

Me la poso perquè puc. Perquè fa divuit anys no hauria pogut per la sensació de vergonya i ridícul. Ara aquests tipus de pensaments no m’afecten. El fet que tu la trobis ridícula no vol dir que jo no me la pugui posar.

Suposo que també és una estratègia per captar l’atenció dels qui té al davant?

És una forma de captar l’atenció, però a la vegada cada cop que em poso l’armilla m’estic recordant a mi mateix que he de continuar sent valent malgrat les pors que de vegades encara tinc.