Ferran Dalmau: “S'ha estudiat poc l'independentisme al no haver estat un corrent majoritari”

Ferran Dalmau i Vilella, professor i investigador lleidatà, ha dut a terme diverses recerques històriques sobre l’esquerra independentista a les comarques de Ponent, el Pirineu i Aran. Amb motiu de la commemoració del centenari d’Estat Català, el partit fundat per Francesc Macià i el primer marcadament independentista, publica ‘Lliure i proletària. Estat Català a les terres de Ponent i del Pirineu (1936-1939)’, una obra que apropa el lector a la segona etapa d’aquest espai polític –que transcorre paral·lela a la Guerra Civil– i al paper del territori en la lluita política d’aquells anys.

Amb Lliure i proletària (Pagès Editors) Ferran Dalmau i Vilella tanca una trilogia que reconstrueix la història de l’independentisme d’esquerres a Ponent, el Pirineu i Aran de l’últim segle. Després de Fills de la vuitena, que va escriure amb David Sancho, i Joan Culleré i Ibars (1916-1995). La llibertat per maleta, Dalmau reivindica ara el paper que el territori va jugar en el conflicte bèl·lic i recupera la biografia de joves militants fins ara anònims moguts pels anhels d’emancipació social i nacional.

Com encaixa aquest llibre amb els dos anteriors?

Tanca una trilogia que vaig començar en sentit invers amb Fills de la vuitena, que tracta sobre l’independentisme més modern, i que continua amb Joan Culleré i Ibars (1961-1995). La llibertat per maleta, que fa de pont entre el nou independentisme modern amb influències marxistes i de processos d’alliberament nacional al món i enllaça amb el vell separatisme insurrecte. En aquest sentit, enguany ha estat la commemoració del centenari d’Estat Català, partit pioner de l’espai polític independentista, tot i que llavors es feia servir el terme separatista. Aquest ha passat sense pena ni glòria, perquè mantenim allò que l’independentisme és una cosa que va inventar un senyor de Pedralbes el 2009 que s’havia trastocat.

Afirma que Ponent i el Pirineu són el bressol de l’independentisme a Catalunya.

El nombre de gent que històricament ha mobilitzat el territori n’és un dels exemples més fefaents, sumat al fet que ha existit en el temps una continuïtat del moviment de més de cent anys. Per exemple, a la tropa que Estat Català arriba a enviar al front durant la Guerra Civil amb les seues pròpies milícies, hi ha un disbarat de gent de les comarques de Ponent en relació amb altres territoris. Cal recordar que, demogràficament, Ponent i el Pirineu no sumaven ni un 5% de població, i un 25% dels milicians del partit eren d’aquí.

Quin paper va tenir Lleida en el desplegament d’Estat Català al país?

El partit té diverses èpoques, però en aquest cas m’he centrat en la que va del 1936 al 1939. Cal recordar que, tot i que Francesc Macià va fundar el partit el 1922, aquest va ser dissolt el 1931 per integrar-se a Esquerra Republicana. És el 1936 quan els elements més joves de la formació decideixen refundar-lo, just dos mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil. En aquest sentit, eren un partit jove, sense quadres polítics i amb molt poca experiència. Amb l’inici del conflicte bèl·lic, es troben que no només han de fer un partit, sinó també un front armat. La proximitat de Lleida amb el front d’Aragó, a més de ser l’últim lloc on arriba el ferrocarril, converteix la ciutat en centre neuràlgic de l’activitat militar per temes de logística, avituallaments i de transport, i tots els partits o sindicats en un moment o altre hi fan passar les seues milícies, o sigui que les desfilades pels carrers de la ciutat són molt habituals. A més, hi ha dos màxims dirigents molt vinculats al territori. Són Joan Cornudella, de les Borges Blanques i un dels màxims dirigents d’Estat Català a nivell polític, i Antoni Blàvia, el personatge militar més notori del partit i sobre el qual plana un gran desconeixement inclús a la seua Lleida natal, malgrat que té un carreronet dedicat darrere de l’Institut Lladonosa. Sobre la figura de Blàvia, hi estic treballant en aquests moments.

Quina era l’extracció social més comuna dels membres d’Estat Català?

Persones de sectors populars de la societat, majoritàriament pagesos sense terres. És curiós perquè sovint s’acusa l’organització de ser petitburgesa i els seus membres, de facciosos propers al feixisme, però si alguna cosa ha demostrat la recerca és que la tropa que envien al front era, majoritàriament, jove i popular. Penso que l’organització va tenir tanta militància a Ponent i el Pirineu per la seua connexió amb el rerepaís i, sobretot, la seua visió de la política agrària. A diferència dels comitès populars, que requisaven les terres per col·lectivitzar-les, Estat Català defensava un model cooperativista, a fi de no perjudicar la gran majoria de pagesos catalans, que eren eminentment minifundistes i poc amants de les requises obligatòries.

El separatisme va ser pioner en la creació de seccions femenines.

Jutjar la història amb els ulls d’avui no sol sortir bé. Així mateix, Estat Català és un dels partits més avançats en la incorporació de la dona en la vida política, a donar-li veu dins del partit, creant seccions femenines i inclús enviant dones al front. En aquest últim cas, però, el seu paper és majoritàriament supeditat al rol predominant de l’home i dista molt de la imatge cridanera d’una dona amb granota i un fusell. És conegut que bona part de les dones enviades al front pel conjunt de partits o sindicats, la majoria anaven a fer cures o a fer de prostitutes. Ara bé, hi ha algun cas paradigmàtic a Estat Català, com el de Reis Bertral, d’Alòs de Balaguer, que es converteix en una de les propagandistes del partit i que acaba essent pionera i una icona feminista, juntament amb l’Anna Badia, de Torregrossa, o l’Anna Murià.

Del llibre es desprèn que un dels principals objectius d’Estat Català era el de controlar un mitjà d’informació.

El paper era llavors la font d’informació exclusiva i quasi única, sobretot a Lleida. Estat Català, com tots els partits, el primer que fa amb l’esclat de la guerra és nacionalitzar o apropiar-se d’una impremta per convertir-la en un diari. Ho van fer amb el Diari de Barcelona just després del cop d’Estat. El que passa és que aquest diari arribava força tard a Lleida, concretament passat mig matí amb un transport col·lectiu. Però aquesta font ha estat primordial per resseguir la història del partit en aquelles dates i malgrat que van intentar aixecar una publicació pròpia en l’àmbit de Lleida, com fan altres partits i sindicats, la crisi d’abastiment del paper no ho farà possible.

Com s’ho ha fet, per recuperar la biografia de militants del partit, en molts casos anònims fins ara?

M’he guiat per criteris d’equitat territorial, rellevància política o trajecte vital. Malauradament, Estat Català és un partit sense gaire historiografia publicada i se n’ha parlat molt poc. Com que l’independentisme no ha estat majoritari al llarg de la història i s’oposava inclús al procés de transició, el món universitari i cultural l’ha deixat força arraconat. Per això he volgut contribuir en aquest aspecte i des de la perspectiva de les comarques de Ponent i del Pirineu. He parlat amb prop de 200 famílies a partir de la informació que vaig anar recopilant, i en molts casos els he descobert jo a les famílies la militància dels parents. Tot per acabar reconstruint els efectius ponentins i pririnencs de les seues milícies i esbossar les 18 biografies curtes que apareixen al llibre.

En quin moment creu que el separatisme comença a guanyar presència a Lleida?

En l’esfera pública era molt poc habitual trobar manifestacions independentistes o escenografia en la litúrgia. Però crec que va haver-hi un moment catàrtic que va suposar la primera gran manifestació espontània d’aquest corrent, el gener del 1937. Va ser quan un dirigent nacional del partit, el borgenc Josep Clota, va patir un accident de trànsit on va morir juntament amb Pepa Guasch. Això va produir molt rebombori, ja que tot i no morir en acció de guerra és un dels primers funerals en aquell context. El seu seguici fúnebre va ser molt concorregut, amb presència de totes les forces polítiques i militars. Segons sembla, va ser el primer cop que es van veure estelades en quantitats a l’esfera pública a Lleida i, a partir d’aquell moment, Estat Català va agafar una forta embranzida a les comarques de Ponent. Es podria considerar la primera manifestació pública de l’independentisme dels darrers cent anys.