Enric Calpena: “La intenció de destruir el Barça, l'any 1939, era clara”

Va començar novel·lant la vida de Joan Gamper a El primer capità i enguany ha publicat En guerra (Ed. 62), un relat que també gira entorn del Barça. En aquest s’endinsa en els equilibris que el club va haver de fer per sobreviure durant la Guerra Civil, després que el president Josep Suñol fos afusellat. Enric Calpena (Barcelona, 1960) té un altre motiu de celebració aquest any: el seu programa En guàrdia de Catalunya Ràdio ha arribat a les mil emissions.

L’agost del 1936 moria Suñol i començava la Guerra Civil. El cop d’estat d’aquell estiu va provocar un daltabaix que va afectar persones i institucions; també el Barça. Com ja va fer a El primer capità, Enric Calpena novel·la ara un període dramàtic de la nostra història en què el Barça va estar a punt de desaparèixer. 

Vostè, que ha escrit aquest llibre, què va pensar quan va veure que el Reial Madrid presentava el Barça com un equip del règim franquista? És increïble. Però ja és la tergiversació habitual que sempre s’ha fet, i no només amb el Barça. La manipulació de la realitat és una característica de les mentalitats totalitàries. Curiosament, quan es funda el Reial Madrid són molt amics amb el Barça. Són dos equips transversals, que no volen ser d’un determinat barri, origen o classe social sinó que tothom a qui li agradi el futbol pugui participar d’aquell equip. Sigui burgès, obrer... o estranger, com en Gamper. El Barça comença i el Madrid, al cap de poc, copia el model. Però hi ha una diferència substancial: l’Estat espanyol.

Ja en aquell moment. Estic convençut que el Barça acaba apropant-se al catalanisme perquè la seva base social hi tendeix. El Madrid viu a la capital d’Espanya, on hi ha el poder, els seus dirigents estan lligats al poder polític. Els del Barça ho estan, en tot cas, al poder industrial. Això marca el tarannà de les dues entitats: s’assemblen al principi, però acabaran transformant-se en antitètiques.

A la novel·la hi ha un moment de tensió. Quan deliberen si s’ha de deixar participar el Madrid en la Copa Catalunya, com a acte solidari amb la ciutat assetjada pels feixistes. És un episodi que al Barça no li agrada de  recordar. Els exclouen. És evident que els interessos del Barça són esportius, i sembla egoista enmig d’una guerra. Però en aquest sentit tenen raó: seria tergiversar el sentit del Campionat de Catalunya, que hi jugui el Madrid. Acaba imposant-se aquesta idea per una qüestió pràctica: potser hauria guanyat el campionat, fins i tot.

El barcelonista de cor desconeix la història del seu mateix club? En part, el barcelonisme no es porta bé amb els seus. El conserge, en Cubells, salva bona part de l’arxiu del club després del bombardeig del 16 de març del 1938. Si no hagués estat per ell, gran part de les copes i medalles de l’època no hi serien. Rep l’impacte, se salva pels pèls, queda estabornit, es passa una nit salvant el que pot... i es desmaia. Està dues o tres setmanes a l’hospital, i quan torna els directius li diuen que no el necessiten perquè ara ja no tenen una seu tan gran. És molt bèstia! En Cubells mai els ho retreu, fins i tot els ajuda a buscar una nova seu i l’agafen per la meitat del sou que tenia. Les institucions, a vegades, no tenen ànima.

A la primera escena de la novel·la llegim l’assassinat del president Suñol al Guadarrama, precisament al front de Madrid. La gent que queda al capdavant del club es troba, de cop i volta, en una situació impensable! Com reaccionen? Quan comença la guerra, hi ha institucions que la gent pot estimar, com el Liceu... o el Barça. Però a vegades oblidem la practicitat, parlant dels heroismes. Si els treballadors del Barça es quedaven sense feina, on anirien? Quina situació hi havia al país? Salvar el club no era només una qüestió d’amor als colors, que ho era, sinó també de salvar la família.

Rossend Calvet, el secretari de la junta que agafa les regnes, es preocupa dels números, de com podran quadrar els comptes en una situació bèl·lica... N’he parlat amb la família. Em diuen que era un home absolutament pragmàtic, fins i tot més de com el dibuixo al llibre. No li sortia, d’expressar els sentiments. Potser no ho podia fer d’altra manera, l’any 1936 estava prou capficat. Ni Calvet ni cap dels seus no són herois.

Però es troben un dia d’agost de l’any 1936 un cartell de la CNT que avisa de la col·lectivització del camp del Barça. Què fan? Amb el terme d’herois ens hem malacostumat. Ens pensem que són gent que defensa causes molt complexes, en circumstàncies extremes on poden perdre fins i tot la vida. Però l’heroi quotidià és una altra cosa: la persona capaç de sobreposar-se als seus problemes més íntims, i treure la força per solucionar-los col·lectivament. Per això són herois els del Barça: volen salvar la situació, fer que les coses rutllin i tornar a com era abans. Són supervivents. S’espavilaran com tanta gent es va espavilar com va poder, en aquell moment. I al Barça, dins de tot, surt força bé: salven l’entitat i el camp.

Als de la CNT els diuen que ells ja són de la UGT, i han pres el control de l’entitat. Havien corregut a afiliar-se. Va ser així? Sí. Evidentment, no sabem com va anar el diàleg ni quanta gent formava l’escamot. Però hi va haver una conversa a les portes del camp. Els esperaven a la porta, i quan els expliquen això queden parats. Però encara no hi ha l’enfrontament entre UGT i CNT que es produirà el maig del 1937, simplement es miren de reüll. I els de la CNT se’n van. De fet, el salvaran dues vegades. Al principi de la Guerra i al final, quan l’any 1939 arriben les tropes franquistes i alguns volien enderrocar el camp. Dues vegades. O tres. Perquè hi ha el tema del deute econòmic, que el Barça hauria pogut pagar si no hi hagués hagut la guerra, calculaven que l’any 1942 com a màxim. Però quan els ingressos cauen, no ben bé a zero però força a prop, allò ja no és el mateix. No saben quant durarà. Els salvaran els ingressos de la gira que fan per Mèxic l’any 1937 i la bona gestió. El tercer moment, com vostè diu, és una cascada d’esdeveniments. El primer, el dia 26 de gener del 1939 quan entren les tropes de regulars, italians i requetès a Barcelona. Decideixen emparar-se del camp, i aparcar-hi material militar. És llavors quan hi ha la idea d’enderrocar-ne una part per donar-hi més cabuda. Aquí els de la junta tornen a enganyar: els diuen que són els treballadors que han salvat el club del comunisme! Suposo que ensopeguen amb un militar amb dos dits de front, que no té una ordre directa i no se la vol jugar. Però després hi ha la depuració. Posen al club gent afí, com un de la directiva que era franquista i que fins a aquell moment no s’havia manifestat. I sobretot, hi posen Bravo Portillo.

Qui és Bravo Portillo? Un personatge deplorable. Comissari en l’època de Primo de Rivera, torturador i assassí confés. Un mal bitxo, vaja. Havia estat directiu de l’Espanyol, el posen dins del Barça i com que és molt boques, ell mateix diu que la seva funció és enfonsar el club separatista. El diari Marca, fundat pels feixistes a Sant Sebastià, havia demanat que li canviessin el nom per Club de Futbol España i la samarreta, que fos amb la bandera monàrquica. La intenció de destruir el club era molt clara.

Per què no s’arriben a materialitzar els plans? No hi ha cap document en què consti, però em sembla que és força clar. Els règims feixistes, inclòs el nazisme, havien utilitzat l’esport com a forma d’enquadrament de masses amb una certa disciplina paramilitar. També es tractava de desviar les pulsions d’una societat sotmesa cap a quelcom més innocu com el futbol o l’atletisme. Si criden al camp els controlem.

I els jugadors? Com van assumir la situació? Sorprèn descobrir un cas com el de Martí Ventolrà, antifeixista convençut. Es deia Vantolrà, amb a. Jo li vaig canviar per la e. Però la resta és real: republicà, independentista (o separatista, com es deia en aquell moment), home de grans conviccions democràtiques. Va jugar al Barça, al Sevilla i a l’Espanyol, abans de tornar al Barça, però sempre va ser molt culer. A Sevilla va conèixer molta gent, i no tenia cap problema amb ningú, però el tema dels señoritos el va trobar horrorós: la fatxenderia de la dreta andalusa, els conflictes socials. Va tornar cremat d’això, i es va radicalitzar. Creia en la victòria i la revolució. Però la gira de Mèxic, l’estiu de l’any 1937, li va fer prendre un altre rumb. Des de fora tot es veia més clar que des de dins. El mateix ambaixador espanyol als Estats Units, Fernando de los Ríos, és qui els diu a l’expedició blaugrana que es quedin, que la guerra ja està perduda. Ventolrà es queda a Mèxic... més que per això, perquè s’enamora d’una mexicana.

Va ser una gira moguda. També aquí es va descobrir que l’expedició tenia un talp franquista, un espia dins del grup. Un espia una mica de pa sucat amb oli. Què volies espiar? Eren les obsessions del feixisme, que a vegades ens oblidem que és una ideologia totalitària. Un concepte que vol dir que tots els aspectes de la societat poden ser regulats per l’Estat. Per això a vegades espien coses que ni tan sols cal. No està clar si Esteve Pedrol, l’espia, es va destapar com a tal a Mèxic o si ja venia d’aquí, la possibilitat que planteja la novel·la. Al principi de ser a Mèxic, ja hi ha un document que ho confirma de l’ambaixador que tenen allà els franquistes. 

Documentant-se i escrivint, no ha tingut la sensació que va anar d’un pèl que no ens quedem sense Barça? El club es va salvar de miracle! En el viatge en tren cap a França, per agafar el vaixell cap a Mèxic, fins i tot els van metrallar des d’un avió i es van escapar perquè el comboi es va ficar dins d’un túnel! Va passar exactament així.

Pocs clubs van patir que s’afusellés el seu president. En el cas de Suñol què va influir més, ser president del Barça o diputat d’Esquerra a les Corts?

No podem arribar a conclusions clares, però hi ha algunes dades que fan pensar: de tots els diputats que van ser assassinats durant la guerra, la majoria ho van ser després d’un judici. Només hi ha el cas d’un diputat gallec que el maten a casa seva i el d’en Suñol, que es perd amb el xofer que porta el cotxe i acaba a les línies enemigues. Per què el van matar allà mateix? Hauria estat normal portar-lo a Madrid, jutjar-lo i potser hauria acabat igual al cap d’unes setmanes... però no, el maten poc després de ser detingut.

Gamper primer, ara la Guerra Civil... hi haurà trilogia d’Enric Calpena sobre el Barça? Potser no serà el següent que escrigui perquè tinc altres idees, però més endavant sí. La següent hauria de ser sobre els fitxatges de Di Stéfano i Kubala. La història en ella mateixa és interessant, però també explica una altra cosa: és un de tants casos en què la burgesia catalana que s’ha passat al franquisme s’adona que o bé és franquista o bé catalana. Perquè les dues coses, per al règim, són incompatibles. El president Enric Martí Carreto va a Madrid i allà li diuen que s’ho faci com vulgui, però que Di Stéfano ha de ser del Reial. I una quarta novel·la encara podria ser l’arribada de Cruyff, que és l’entrada d’un aire de modernitat als anys 70. És el moment de la mort del franquisme sociològic, com diu Josep Maria Solé i Sabaté.

Acaba de complir el miler de programes de l’'En guàrdia'. Un programa d’història! No és també un petit miracle cultural? Es considera que només interessen els temes lligats a la conflictivitat inherent a la política, a la sang i fetge o a la pulsió de l’esport. Evidentment que hi ha qui no li interessa més que això, però la reflexió sobre el nostre entorn, què ens passa i què som, és d’un interès generalitzat també. Quan fas un programa d’un cert nivell intel·lectual, és evident que no té les audiències del Sálvame. Parlar de literatura, de ciència, d’història o d’altres temes aparentment transcendents i profunds agrada si està pensat perquè tothom ho pugui entendre. Agrada més quan fas anàlisi, quan aprofundeixes en el rerefons. Quan toques un tema transcendent com la història però amb visió periodística, la gent ho agraeix. La gent valora que tinguin un suport comercial o institucional important, encara que alguns publicitaris pensen que costa més posar-hi anuncis. En aquest sentit, estic content... sobretot si serveix d’exemple per a empreses, que vegin que la cultura –no només la història– també agrada.