Josep Clotet: “Espero que els lectors connectin els moments del llibre amb les seues pròpies vides”

La història del rock dona per a una enciclopèdia. Sense aspirar a tant, i sense renunciar a emocionar, Josep Clotet acaba de publicar 12 momentos mágicos del rock (Redbook 2023). Des dels Beatles a Nirvana, passant per Woodstock o Leonard Cohen, el llibre és una selecció acurada i documentada d’alguns dels episodis més curiosos de la història del rock. Una aproximació a una música que, per grans que ens fem, sempre mantindrà un esperit juvenil.

Quin és el fil invisible que relliga totes les històries, cançons i protagonistes del llibre? L’itinerari del llibre són els sentiments que fan aflorar una cançó i reflexionar sobre els impulsos i les circumstàncies que van permetre la composició definitiva de cada tema. Un altre vector que també és molt interessant, i que vaig descobrir a mesura que escrivia el llibre, és que molts d’aquests temes no estaven gaire observats des d’una mirada que no fos la majoritària. És molt menys freqüent trobar una lectura sobre aquests esdeveniments clau de la història del rock des del punt de vista de les persones anònimes que hi estaven estretament lligades. En aquest sentit és un acostament més polièdric i imprevisible.

Una mirada que també defuig la primera persona. Això ho tenia clar des del principi, no volia parlar de mi. És cert que el llibre parteix d’una entrevista que em van fer en aquesta mateixa revista, en la qual em preguntàveu sobre alguns dels temes que més m’havien influenciat. Després em vaig interrogar per què havia escollit aquelles en concret. La resposta era que les relacionava amb experiències que m’havien generat una forta càrrega emotiva. Vaig buscar informació sobre les cançons, sobre el mecanisme creatiu que les havia fet possible. Vaig anar descobrint unes històries molt interessants que em transcendien completament. En lloc de parlar de mi espero que els lectors connectin els moments del llibre amb les seues pròpies vides.

També es fixa en personatges que podríem classificar d’atrezzo, com la parella de Woodstock. En aquell festival tots els periodistes estaven focalitzats en les estrelles del rock. Al llibre, però, parlo de Burk Uzzle, que va declinar un encàrrec del NewsWeek per cobrir el festival com la resta i va preferir anar-hi pel seu compte. El dia era ennuvolat i de sobte va veure un raig de llum que il·luminava una parella que s’abraçava sota una manta. La va retratar sense dubtar-ho i aquella ara és una foto icònica del rock perquè es va convertir en la portada del triple àlbum del festival: Woodstock.

També és impactant, per exemple, la triangulació entre Johann Sebastian Bach, els Beatles i la lluita pels drets humans. Quan McCartney era adolescent va quedar colpit pels disturbis provocats pels supremacistes blancs a Little Rock, Arkansas, contra un grup de vuit joves negres que entraven per primera vegada a estudiar a l’institut. Era un fet històric contra la segregació. Ell tenia quinze anys i fins que aquests records no es van mesclar amb una cançó de Johann Sebastian Bach, escrita dos-cents anys abans, no va brotar Blackbird. Ell ho mescla tot i aconsegueix fer la cançó més senzilla dels Beatles: veu, guitarra i compàs amb el peu. I silencis, sobretot és impressionat com gestiona els silencis. El cercle es va tancar quan va tocar a Litte Rock al cap de seixanta anys i es va trobar amb la noia que havia disparat la creativitat.

Parla de temes causals, com aquest, i de casuals, com Freedom, de Richie Havens. Va ser l’encarregat d’obrir Woodstock i com que la resta no arribaven, va esgotar tot el repertori. Obligat a improvisar, una guspira de creativitat va aparèixer del no-res i va fer un tema per a la història.

Quin paper jugava la indústria, en tota aquesta història? Hem de pensar que un tema, abans més que ara, passa per moltes mans abans d’arribar al públic. El productor, el tècnic de so, el director de producció de la discogràfica.. Els discos tenien una coherència interna i estaven pensats per ser escoltats del principi fins al final i seguint un ordre. Hi havia una intencionalitat, un discurs. Els discos eren fruit d’un acte reflexiu i una voluntat.

El text s’acompanya amb il·lustracions de la, també lleidatana, Andrea de Castro. El treball original no ho contemplava. En aquest sentit va ser una proposta, molt encertada, de l’editorial. Apostar per una il·lustradora que no va viure aquella època i no està influenciada per l’estètica psicodèlica del rock penso que també li dona un punt que connecta amb generacions més joves.