Francesc Garriga: “Pot ser que els dos candidats a presidir els EUA es proclamin vencedors”

Els orígens de Francesc Garriga (Súria, el Bages, 1983) són a la ràdio, cobrint futbol regional, una escola en la qual molts periodistes han guanyat taules i confiança per adaptar-se a escenaris canviants. La plaça de periodista a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals la té a la televisió, on ha fet bàsicament esports, una situació que semblava poc favorable per obtenir la corresponsalia de Catalunya Ràdio als Estats Units. Ara publica A Washington amb paracaigudes (Pòrtic), en què explica les primeres cròniques, el xoc cultual, l’adaptació professional i el moment d’incertesa política actual.

Fa dos anys que és corresponsal de Catalunya Ràdio als Estats Units i ha fet una petita pausa per promocionar el llibre A Washington amb paracaigudes, en què explica els primers contactes amb la realitat social i política nord-americana. 

−Ha aterrat a la capital dels Estats Units en un moment força delicat i interessant. El nivell de crispació i incertesa és molt alt. En el debat polític nord-americà s’ha normalitzat dir barrabassades i que no penalitzin; fins i tot que les aplaudeixin. He començat a veure aquests patrons en polítics de la dreta i la ultradreta catalana o espanyola. De moment, però, encara ens separa alguna cosa. Allà pots fer vida immers en una realitat que no té res a veure amb la del teu veí del davant. Aquí penso que costa. Les cadenes de televisió que consumim a Catalunya i a Espanya poden anar cap a una banda o cap a una altra ideològicament, però no arriben al nivell de manipulació i extremisme que s’ha normalitzat allà. Si tu segueixes Fox News i els perfils de xarxes socials associats a la cadena, i això és tot el que consumeixes, doncs veus el món des d’un punt de vista molt concret. 

−Una cadena de televisió que el mateix Trump va vetar perquè no li havia comprat a cegues el discurs del frau electoral. És que fins i tot aquell que des dels nostres estàndards és molt radical i s’està passant, el trumpisme l’acusa de tou. Han construït un sistema de mitjans que es retroalimenta explicant només allò que volen sentir els seus seguidors, proclamant constantment la idea que la democràcia està en perill. No perquè Trump estigui disposat a liquidar- la, sinó perquè els demòcrates estan manipulant les eleccions. I s’ho creuen i no tots són de pobles petits i remots de l’Amèrica profunda rural, també els podem trobar en zones urbanes i industrials o ciutats cosmopolites. 

−Trump ha fet fortuna amb la idea de la veritat alternativa. No té cap vergonya d’afirmar coses que les dades i les imatges des· menteixen descaradament. És molt habitual que els seguidors de Trump neguin que l’assalt al Capitoli hagués passat i que, com a prova, et diguin que no n’han vist mai cap imatge. Que un ciutadà dels Estats Units interessat en la política del seu país digui que mai no ha vist cap imatge d’aquell dia publicada en cap dels mitjans que segueix per informar-se és bastant preocupant. 

−Un procés de radicalització col· lectiva d’una població que venera el bourbon i sobretot el rifle. Milions de persones que tenen milions d’armes de foc a casa. Estem parlant de molta gent que s’està angoixant perquè pensa que la democràcia està en perill, així que potser en algun moment se senten cridats a defensar-la amb les armes. 

−Poden posar en perill la democràcia i, amb l’excusa de salvar-la, instaurar una dictatura? El perill hi és, no podem obviar que l’assalt al Capitoli era un escenari inversemblant fa quatre dies. No dic que passi, però si tota aquesta gent que ataca el sistema amb l’excusa de salvar-lo aconseguís el seu objectiu, no ens allunyaríem gaire de la República de Galaad, la distòpia de Margaret Atwood a El conte de la serventa. 

−A les properes eleccions quin escenari és més perillós, que gua· nyi Trump o que no ho aconsegueixi i torni a negar la derrota? Doncs no ho sé. Un escenari que no podem descartar l’endemà de les properes eleccions és tenir dos candidats que diuen que han guanyat. La darrera vegada no va passar perquè Biden va esperar a confirmar la victòria i va deixar que l’altre comencés a garlar, garlar i garlar. Si l’escrutini va com fa quatre anys i als primers resultas Trump comença guanyant i es proclama vencedor, potser Biden no espera al final i també pren iniciativa. 

−Aleshores potser els seguidors de Trump assalten els col·legis electorals amb l’excusa de la manipulació? És preocupant, no ho descartaria. Al novembre vaig entrevistar el responsable de les eleccions del comptat de Maricopa, Arizona, fa quatre anys. És republicà de tota la vida i afirmava que el millor que pot passar és que Trump perdi les eleccions. Ell i les seues filles han hagut de desaparèixer de les xarxes socials perquè quan els trumpistes van identificar qui era i el càrrec que tenia, un de tècnic al marge de la política, els van assetjar i amençar de mort. Fa tres anys van començar a organitzar visites als centres electorals perquè la gent vegi que no es poden afegir butlletes i, tot i això, el 2024 hauran de protegir els col·legis amb policia perquè tenen por que els assaltin com durant el recompte de les passades eleccions amb el pretext que havien de parar de comptar vots. A llarg termini, si guanya Trump els pot quedar un país trinxat. Ell mateix diu que la seua política serà venjativa. 

−De fet, Trump tampoc van ser tan disruptiu. En política exterior no va fer res de destacable.  Va pactar la sortida de l’Afganistan, que després es va menjar Biden i no gaire més. Alguna decisió més simbòlica que efectiva, certament. Ara mateix, Trump sovint juga la carta que durant el seu mandat no es van embolicar en cap guerra. 

−El seu gran tema va ser el mur amb Mèxic, un tema de consum intern per alimentar la crispació al voltant de la immigració. Com respon la societat al fenomen? Dividida. Els demòcrates estan centrats a mirar de regular el tema, encara que majoritàriament creuen que si arriba gent desesperada per buscar-se la vida se’ls ha d’ajudar d’alguna manera. Els republicans estan més preocupats per conceptes que no pas per fets tangibles. Els agrada relacionar immigració i delinqüència, un discurs que a casa nostra tampoc no ens és aliè. 

−També acusen la immigració d’amenaçar la identitat nacional? Sí. Una part de l’Amèrica blanca que ha sigut hegemònica des dels orígens fundacionals té la senació que perd poder i espai en totes les esferes polítiques i socials. Ja no se senten superiors i intocables i davant d’aquest temor de perdre posicions de privilegi fan discursos contra la immigració. Però no parlen en aquests termes, és clar, prefereixen dir que es colen terroristes o delinqüents que posen en perill la seguretat nacional i dels ciutadans. 

−En general al llibre fa una lectura força crítica dels Estats Units. El sistema sanitari no queda gaire ben parat i els tirotejos són una plaga incontrolable. A banda dels dònuts, què tenen de bo? És un país on, si treballes molt, pots progressar i el teu fill pot arribar a president del país. Això, sí, has de treballar moltíssim. 

−Encara hi ha marge per al somni americà al segle XXI? Jo crec que sí. És habitual trobar- te conductors d’Uber que tenen dos feines però t’expliquen que els fills estan estudiant o treballant en algun lloc més ben posicionat que ells. Ara, els pares tenen dues feines. El nivell educatiu en termes de continguts potser és més deficitari que el nostre. Al mateix temps surten més ben preparats per comunicar. Ho veig amb la ràdio, qualsevol et fa un tall de veu clavat. Els preparen per ser competitius, avançar i superar- se. Allà els esperonen a ser emprenedors i volar sols. 

−Són molt competitius, encara que en el terreny esportiu no és el valor afegit. Perquè està pensat com un espectacle, sobretot els esports d’equip. Vaig anar a la final de la SuperBowl i els aficionats que havien perdut estaven tan contents com els altres. A mi em costa, però potser és més saludable que els nervis que passem aquí. 

−A Washington diu que la gent és directa i comença les converses preguntant a què et dediques i quant guanyes. A partir de quin salari tens possibilitats de lligar? És la pitjor ciutat per conèixer algú en aquest sentit, en les relacions hi ha aquest punt de transacció i tothom està de pas, tot és efímer. Hi ha molt pocs autòctons, la majoria hi va per treballar. Diuen que és impossible tenir més de tres cites amb una mateixa persona. Si no hi ha un amor a primera vista, ningú no vol perdre el temps.