Albert Llimós: “Estem sacsejant el patriarcat, un statu quo que semblava intocable i perenne”

El dolor d’una víctima d’abusos és incommensurable i ara es comença a respectar socialment els seus silencis prolongats, els tempos i els relats, que no sempre poden ser clavats. Albert Llimós, juntament amb Núria Juanico, va ser dels primers a casa nostra a començar a destapar casos de manera sistemàtica, posar noms sobre la taula i donar veu a desenes de persones que abans no s’havien atrevit a parlar. A partir dels reportatges al diari ‘Ara’ ha acabat publicant ‘Intocables, quan el poder es transforma en abús’ (La Campana), on parla dels casos més paradigmàtics en els quals ha treballat.

Té llibretes plenes de noms amb possibles reportatges sobre casos d’abusos, molts dels quals segurament no veuran la llum. Quan fa sis anys Albert Llimós (Torrefarrera, 1981) va començar a investigar si hi havia casos d’abusos sexuals en el món de l’esport a Catalunya per al diari Ara, va haver d’enviar incomptables correus electrònics i fer moltíssimes trucades abans no va aconseguir trobar una escletxa a través de la qual van començar a filtrar-se records, noms, dates i traumes en comptagotes. Des d’aleshores ha publicat una bona colla de reportatges sobre el tema, alguns dels quals han posat en evidència personatges com el coordinador del futbol base del Barça Albert Benaiges o el director de l’Aula de Teatre de Lleida Antonio Gómez. Amb els anys Llimós també ha sentit la necessitat d’escriure Intocables (La Campana), una reflexió sobre el patriarcat a través d’un dels fenòmens més tèrbols: els abusos sexuals. En parlem en aquesta entrevista. 

−Si elles no diuen el contrari, la identitat de les víctimes la protegeixen sempre. Pel que fa als agressors, a vegades publiquen els noms i a vegades no. Quin és el criteri i com gestiona aquestes situacions? 

En primer lloc, hem de tenir en compte que no hi ha cap manual, ningú ha escrit i reflexionat abans que nosaltres comencéssim a fer aquests reportatges com s’havia d’abordar aquesta qüestió. En segon lloc, sent molt conscients de la responsabilitat social que tenim. Finalment, treballant i analitzant cas a cas; partit a partit, si fem el símil futbolístic. Està clar que hem de valorar el material que tenim i les conseqüències que tindrà publicar-lo. Els casos que surten a Intocables els vaig escollir perquè penso que d’alguna manera són paradigmàtics. Parlem de casos que poden fer que molta gent identifiqui conductes, que tenen una rellevància pública i on l’abús sigui molt evident. Avaluant tots aquests elements fem el pas o no de revelar el nom de l’abusador. Tots els reportatges que vam fer estan molt pensats, hi ha moltes hores de debat. 

−De fet només us han posat una denúncia: Quim Arrufat.

Casualment és l’únic cas en què només hem explicat la part institucionalitzada sense parlar amb cap víctima. Estem pendents de judici. En la resta hem parlat amb nombroses víctimes i ens ha protegit el patró de conducta dels agressors. El fet de trobar molts testimonis diferents d’un mateix cas. Això ens ha donat molta força i, a la vegada, quan hem publicat un reportatge, sempre ens han arribat més casos del mateix agressor confirmant el que havíem explicat. 

−És molt impactant el tancament de files que fa sempre l’entorn de l’agressor per defensar-lo. 

Sobre el paper, quan es tracta de posicionar-se contra la violència sexual en genèric, tothom afirmem que hi estem en contra i la rebutgem. Quan afecta algú que coneixem, un company, un amic, un conegut, posicionar-nos ens és més complicat. Alhora, és en aquests moments que es veu la qualitat humana de les persones, la seua honestedat. També entenc que molta gent, al començament, quedi descol ·locada i desconcertada. Els casos que explico a Intocables són diferents entre ells perquè la gent tingui molts elements per valorar què passa. En algun cas, com el de l’Institut del Teatre, s’ha qüestionat molt públicament. Això ha passat perquè parlàvem de gent que tenia molts contactes, que tenia un bon altaveu per negar el relat que s’explicava. Davant d’un cas en què hi havia més de quinze víctimes que eren coherents amb el relat van ser moltes les persones amb poder que les van qüestionar públicament per donar suport a l’agressor. 

−La majoria dels seus amics van callar. Altres, com l’advocat Javier Melero, va sortir a defensar-lo. 

El que em dol més és el qüestionament públic de les víctimes. En el cas de l’Institut del Teatre apareixien amb nom i inicials del cognom, de manera que eren fàcilment identificables i alguns professors van aprofitar-ho per anar a per a elles. Va ser un error meu donar tantes pistes. També entenc que estem vivint un moment de canvi. Som uns privilegiats, estem sacsejant aquest statu quo que semblava invariable i perenne durant milers d’anys. En aquest escenari hi ha gent que quan es qüestiona el seu món i aquest comença a ensorrar-se es posen a la defensiva i miren de protegir els seus. Ho puc entendre, però hem arribat aquí per trencar el mur. 

−Diu que el llibre ens ha d’ajudar a identificar situacions, patrons i conductes. Repassant la seua pròpia trajectòria, ha detectat situacions que ara li grinyolen? 

Sé del cert que mai no he traspassat els límits, que no he creuat cap línia vermella. Però com a home, per la posició de poder que hem tingut sempre, que tenim, segur que en algun moment de la meua vida m’he sobrepassat d’alguna manera. Potser algun comentari o alguna mirada, no cal que sigui una agressió física. Tots els homes és probable que ho hàgim fet. Tot el procés m’ha servit per tenir una mirada molt més neta sobre tot això. Penso en situacions en què potser actuo diferent que abans. Un dia veia una companya de feina asseguda davant de l’ordinador i abans de tocar-li l’espatlla vaig pensar que no calia, que no hi tenia prou confiança per fer-ho. Reflexionar-hi i pensar-ho està bé. Potser no hauria passat res i és evident que amb una amiga amb qui tinc confiança ho podria fer perquè ens coneixem i és normal que així sigui, però una companya de feina no. Amb la gent amb la qual tens confiança, si aquest és el vostre codi de llenguatge, no passa res. Però a la feina aquest tipus de relació són gestos que sobren. 

−Un detall que sorprèn: fins al 1999 el sexe consentit era a partir dels 12 anys. 

Estem evolucionant i ho fem molt ràpid. Ho mirem tot amb una mirada molt diferent i pot comportar certes injustícies. Però certament hi havia coses que no eren normals. 

−Als noranta, a molts pobles, no era estrany que alguns nois passessin a recollir les seues xicotes amb cotxe a la porta de l’escola. Elles tenien tretze o catorze anys i no anaven a menjar pipes. 

El feminisme i el moviment Me Too han servit perquè moltes d’aquestes situacions i comportaments que teníem normalitzats ara ens plantegem si estaven bé o no. Moltes coses que han acabat derivant en casos denunciables com els que surten al llibre Intocables. Era necessari per trencar amb la normalització d’algunes situacions. 

−El periodisme també hi ha jugat un paper important. 

Des de la investigació de les companyes del New York Times sobre Harvey Weinstein fins als molts reportatges que han vingut després. A Catalunya no només nosaltres hi hem treballat, també els companys d’El Periódico amb el tema dels Maristes i els d’El País i els seus reportatges sobre els abusos en el si de l’església han fet feines molt interessants. Són articles que han posat el focus en una temàtica que socialment no existia i han donat elements als lectors per pensar-hi. Les víctimes se sentien soles i no sabien amb qui compartir-ho. Els assetjaven tots el dubtes: “Em creurà ningú? Em faran cas? Tornaré a viure el dolor? M’assenyalaran?”. El “per què ara?” L’escriptor Alejandro Palomas sempre diu que és una pregunta molt dolorosa, qüestionar els tempos de les víctimes, recriminar que han tardat tants anys. Cada víctima fa el seu procés, els temps estan canviant i cada persona assumeix la seua pròpia experiència i la processa com pot. En aquest nou escenari el periodisme hi ha tingut un paper important, és veritat. 

−Benaiges, del Barça, va fer-li xantatge emocional: si el seu nom sortia a la llum se suïcidaria. No és una situació fàcil, jo el coneixia de la meua etapa cobrint el Barça. El vaig anar a veure abans de publicar l’article per explicar-li i donar- li l’oportunitat de donar la seua versió. Aquestes situacions són incòmodes, però em dec a la feina i a les víctimes. En el seu cas havíem de publicar el nom, perquè era una persona vinculada a l’esport base d’una institució com el Barça. Tothom hauria acabat sabent qui era, intentar silenciar-lo no tenia sentit. 

−Benaiges no es va llevar la vida, però alguns van veure en el seu reportatge l’inici de la mort de Joan Ollé. 

La Núria Juanico, la companya de l’Ara amb qui hem fet tàndem en aquest tema, em va contactar de seguida que va saber la notícia. Tinc la consciència tranquil·la perquè nosaltres fem bé la nostra feina. No ens hem de sentir culpables. 

−Un dels debats que planen sobre aquest assumpte, quan entren en escena molts elements subtils, és el del consentiment. On és el límit entre el consentiment i la manipulació. El que feia Antonio Gómez quan alguna de les alumnes de l’Aula volia aturar-lo era apartar-se’n i dir: “Què estem fent?” D’aquesta manera compartia la responsabilitat i es diluïa la sensació d’abús. La noia realment dubtava si aquella situació l’havia provocada ella i es generava molta confusió. 

−Després de l’Aula, hi ha més casos pendents a les terres de Lleida? Sí, estem treballant en algun cas que ens ha arribat de Lleida, però de moment no podem dir res més.