Paula Milara: “En trenta segons de sortir a ‘El Hormiguero’ els meus seguidors es van multiplicar”

La va descobrir el fotògraf lleidatà Rafa Ariño en els dies més durs del confinament. “Sentia una veu dolça que cantava. Vaig pujar a la teulada i allí la vaig poder veure pel celobert. La veritat és que sentir-la em va salvar els dies més dramàtics de la covid.” Era la Paula Lozano Milara, artísticament Paula Milara, una estudiant de Magisteri de Lleida que en quatre anys ha publicat tres cançons, ha guanyat el concurs de La Xarxa de Televisions Locals, Objectiu Paki, participat en diversos esdeveniments musicals i actuat al programa El Hormiguero.

Es defineix com autodidacta i afirma que va començar a cantar abans que a parlar. La primera guitarra l’hi van regalar els avis i va aprendre a tocar el piano en una mena de teclat de joguet de la seva mare.

El confinament per la pandèmia va ser el revulsiu perquè comencés a compondre seriosament. La veu de la Paula Milara no deixa ningú indiferent.

Vostè ha passat en quatre anys de cantar per als amics a guanyar un concurs de televisió, publicar tres cançons i sortir al programa El Homiguero. Com s’ho ha fet?

De fet, vaig començar seriosament en aquest món de la música durant el confinament. Sortia a la terrassa del celobert a cantar i un veí em va sentir. Ell havia pujat a la teulada de la comunitat per airejar-se del tancament. Era el fotògraf Rafa Ariño. Com que no ens coneixíem em deia la vecina del quinto [rialles]. Va ser ell qui em va animar a començar a fer algun concert en directe per Instagram. Durant les setmanes dures de la pandèmia vaig començar a compondre seriosament i després ho he continuat fent. De fet, el treball de recerca definal de Batxillerat el vaig fer sobre les meves cançons, vaig fer com un petit EP.

Però a banda dels veïns que la sentien cantar, com fa el salt, diguem-nei al gran públic?

Doncs uns mesos més tard vaig decidir presentar-me al certamen Alpitalent, un concurs de talents de les Terres de Lleida i després em vaig apuntar de casualitat al programa de televisió Objectiu Paki, que va organitzar La Xarxa de Televisions Locals de Catalunya [de la qual forma part Lleida Televisió] La sorpresa va ser que anava passant les diferents fases. Va ser increïble viure les quatre gales i, al final, guanyar.

O sigui, que va passar de cantar al balcó, després a les xarxes, a participar en concursos musicals i guanyant Objectiu Paki. Déu n’hi do!

Sí, però el més important és que jo seguia component i penjant vídeos a les xarxes.

En quatre anys he compost moltíssim i he aconseguit publicar tres cançons. La primera va ser Estimada primavera, després va venir Tornes i l’última, Hi ha cops que no pot ser. Les tres són a Youtube i Spotify.

I com arriba a actuar a El Hormiguero fa unes setmanes?

Doncs va ser tot una mica heavy, perquè jo no vaig fer absolutament res per anar al programa. Un bon dia, poc abans de Setmana Santa, via Instagram em connecta una de les formigues i em comenta: “Ei! Paula t’hem vist a les xarxes!!!” I em diu que està mirant el meu perfil i que els encaixava per la a secció de La voz al revés.

La veritat és que primer em vaig espantar, pensava que era una broma, però després ja vaig rebre una trucada formal de la productora i ja ens veus a la mare i a mi directes cap a Madrid. Durant el viatge hi havia moments que encara em pensava que era una broma.

Com va anar l’actuació a El Hormiguero?

Doncs crec que bé, només vaig cantar uns trenta segons [rialles]. Vaig triar una cançó de Pablo Alborán, Tanto. Quan va arribar el moment de sortir la veritat és que estava molt nerviosa, però va anar bé. Pocs minuts despres de l’actuació els mil seguidors que tenia a Instagram es van multiplicar per tres. La veritat és que estic molt contenta i satisfeta del meu pas pel programa El Hormiguero.

I per què va triar una cançó de Pablo Alborán?

Doncs perquè m’encanta des de molt joveneta.

L’he seguit sempre, igual que al Pau Vallvé, i crec que les cançons que he fet en català es nota molt la seva influència. No em puc oblidar tampoc de Billie Eilish, que per a mi té un to de veu increïble.

En les cançons que ha compost i publicat fins ara té un veu dolça, quasi xiuxiuejant, en canvi tot parlant té un to de veu bastant contundent..

És veritat, m’ho diuen moltes vegades. Tot parlant tinc una veu molt greu, de fet a Objectiu Paki ja m’ho van fer notar i em preguntaven com és que cantava amb un to tan dolç si tenia una veu tan forta. Jo crec que són influències.

Per exemple, Billie Eilish xiuxiueja molt, Lana del Rey, que admiro moltíssim, també.. És veritat que soc una persona de caràcter, una mica temperamental i soc molt intensa amb tot, amb el bo i amb el dolent.

Vostè es defineix com autodidacta..

Si, no he estudiat mai música. La primera guitarra que vaig tenir me la van regalar els avis i vaig aprendre a força d’hores i hores i el piano, el mateix. La mare tenia a casa un teclat de joguet i allí vaig començar, d’oïda. Al final he après una mica de solfeig perquè ho necessitava.

Però el seu fort és la veu..

És veritat. De fet crec que vaig cantar abans que aprendre a parlar [rialles)]. He de dir, però, que de molt joveneta amb uns sis anys, l’àvia em va apuntar a la coral Shalom perquè sempre deia que agafava el to de totes les cançons.

I el seu futur per on passa?

La meva intenció és dedicar-me a la música. Soc conscient que és un món molt difícil, però ho he de provar. Ara vull millorar la tècnica vocal i faré algunes classes i a més crec que estic fent grans canvis. La Paula compositora està progressant i evolucionant.

Vull fer cançons en anglès amb un ritme més pop, més intens a nivell de producció musical, però crec que la Paula xiuxiuejant continuarà!

.