Àlex Oró: "Soc un outsider del periodisme musical, però soc feliç escrivint el què m’agrada"

Vostè va formar-se com a geògraf però no va exercir mai com a tal. Què el va portar al periodisme a finals dels anys vuitanta? Vaig començar a estudiar la carrera de geografia i història a l’Estudi General de Lleida perquè sempre havien estat les assignatures que més m’havien agradat i les que se m’havien donat més bé, tant a l’escola com a l’institut. A més, sentia que estudiar aquesta carrera era com seguir una tradició familiar. El meu oncle avi, en Salvador Roca i Lletjós, havia estat professor d’història a l’únic institut que hi havia a Lleida durant la Segona República a l’edifici del Roser. El tiet Salvador va ser també director del Museu Morera durant la Guerra Civil, aleshores anomenat Museu del Poble, i va contribuir a salvar molt patrimoni artístic. Es va haver d’exiliar i el van depurar. Mai més va tornar a exercir com a professor. Jo el vaig conèixer quan tenia uns cinc anys en un poble de l’Arieja anomenat Lavelanet, on vivia des de 1939. Quan va tornar a Lleida, a principis dels setanta, va exercir d’avi. M’escrivia cartes, tot i que vivíem a pocs metres de distància, i quan el visitava m’explicava coses del General de Gaulle, de la II Guerra Mundial... però mai de la Guerra Civil. El recordo llegint sempre el diari Le Monde. Ell va despertar en mi la necessitat de saber coses del passat i explicar-les. A la seva manera va fer de professor tota la vida. Vaig ser el seu últim alumne. Creia que la meva vocació per la geografia i la història era infrangible, però quan estava acabant la carrera em vaig adonar que pràcticament l’única sortida laboral que tenia era l’ensenyament. No em veia donant classes en un institut explicant cada any les piràmides d’edat o la revolució francesa. Per altra banda, sempre m’havia interessat l’actualitat. El primer que feia quan el meu pare arribava a casa als migdies era devorar els diaris que portava. Em llegia del primer a l’últim full. En aquest moment de crisi personal, SEGRE va oferir beques per a alumnes de l’Estudi General que es volguessin formar com a periodistes. S’havia de passar una prova. Encara recordo Juan Cal [que aleshores era el director] donant-nos les instruccions per fer-la. Havíem d’escriure un text i respondre preguntes de cultura general com ara qui eren els membres del grup Cogul o quines empreses de Lleida cotitzaven a la borsa. Vaig aconseguir una de les beques i juntament amb dos companys de promoció, Joan Martí i Vicenç Perpinyà, ens vam incorporar a la redacció del diari. En el cas del Joan i meu, el dia que va caure el mur de Berlín. Em va agradar tot el que va passar aquell dia a la redacció: l’adrenalina que hi havia, l’espera pel teletip del discurs de Helmut Kohl, que no va arribar.... Ho vaig veure claríssim: allò era el que m’agradava fer. En lloc d’explicar històries del passat, les explicaria de l’actualitat. A la redacció de SEGRE em van ensenyar la majoria de secrets de l’ofici. En tinc un gran record d’aquella època. 

Després de tants anys de trajectòria professional, la seva cara i la seva veu han esdevingut molt populars gràcies a la televisió. Pros i contres? Soc una persona coneguda per la meva feina però no soc famós. Es l’avantatge de ser un periodista de trinxera i no una estrella de la televisió. Tot i això, és cert que, després de 31 anys als serveis informatius de TV3, la gent et reconeix pel carrer i es perd una mica d’intimitat. A mi no em sap greu perquè tothom que s’apropa i et diu alguna cosa sempre ho fa des de el respecte. Notes que valoren el que fem des de la delegació de TV3 a Lleida. −

Desgasta molt sortir per la tele un dia sí i un altre també parlant de collites, pedregades, temporers... etcètera? No ha pensat mai en un canvi de registre? En absolut. Considero que és molt important fer bona informació sobre l’agricultura i la ramaderia. És la nostra SEAT, la punta de llança de l’economia de les comarques de Ponent i crec que tenim el deure d’explicar bé la realitat del sector a la Catalunya metropolitana. I ho dic en primera persona del plural perquè tot i que soc el periodista de la delegació que fa habitualment aquests temes, formo part d’un equip i en moltes ocasions ho fan també altres companys i companyes. I sense una persona que porti la càmera tampoc seria possible. Pel que fa al canvi de registre, en treballar en una delegació un dia parlo del preu del porc a Mercolleida i al dia següent he de fer una peça sobre el ninot de l’autovia a Sidamon o fer de càmera en un rodatge sobre caçadors furtius. No m’avorreixo mai. 

−No obstant, la seva gran passió és la música. Va començar amb el Pop Art Club, Los Flequillos de la Morsa, o el Walrus Weekend. Quins records, oi? Sí, m’agrada la música des de ben petit. Un dels meus primers records es ballar el Black Is Black de Los Bravos. Una tieta meva posava el vinil en un petit tocadiscos a piles perquè jo ballés movent el serrell. A casa hi havia també algun disc de The Beatles dels meus pares. A l’institut sempre trastejava discos, gravava cintes als amics i en l’etapa universitària vam coincidir un grup de nois i noies que ens agradava la música dels anys seixanta. Plegats vam fundar una associació, el Pop Art Club, que va servir per crear el fanzine Los Flequillos de la Morsa, on vaig escriure els meus primers articles. També vam organitzar el Walrus Weekend, una trobada que va portar a Lleida centenars de persones d’arreu de l’estat i fins i tot de França i altres indrets europeus a qui els agradava el soul, el beat, el R&B, les motos escúter i ballar tota la nit. Lleida es va convertir en una de les ciutats més importants del moviment mod juntament amb Barcelona, Madrid, València, Lleó, Gijón i Màlaga. Vam ajudar a dinamitzar la ciutat. La Casa de la Bomba i el Pentagrama van ser els nostres espais de trobada. Va ser una època molt divertida! −

−Tampoc ha parat. Ha escrit en diferents mitjans especialtizats i ha escrit llibres, conduïa el programa Operazione Beat; ha punxat innumerables sessions com a DJ a bord del col·lectiu B-Sides i també ha pronunciat conferències i ha col·laborat amb jornades culturals relacionades amb la contracultura sixtie. Tota aquesta activitat és un contrapunt necessari al seu dia professional i familiar? De la professional, bàsicament. Per això que potser no m’ha fet falta mai fer un canvi de registre. La família sempre passarà per davant de qualsevol d’aquestes coses. 

−A nivell temàtic la seva dècada predilecta és la dels seixanta i els gèneres musicals que més ha estudiat i punxat són els sorgits aleshores i els revivals respectius durant les dècades dels vuitanta i els noranta. Els anys seixanta van ser els més prodigiosos de la història del rock i del pop. Estava tot per fer i els músics tenien una ambició creativa infinita. És una barbaritat la quantitat de discos increïbles que es van gravar en aquella època. També m’agrada molt el punk, el power pop, grups com Belle and Sebastian i últimament escolto molta Bossa Nova i Jazz. Tot i això, la música dels anys seixanta i setanta, em continua captivant i m’agrada investigar sobre el tema i escriure’n històries perquè sempre hi ha molta èpica. La falta de mitjans d’aquella època feia que els músics i els productors haguessin de ser molt creatius. Per exemple, al meu últim llibre sobre Quadrophenia explico com Pete Townshend i el seu enginyer van gravar les onades del mar, un locutor de la BBC o el soroll d’un tren per incloure-ho al disc. Fer coses d’aquestes suposava subornar treballadors del ferrocarril o pactar que es radiés una fake new per antena. Avui en dia, amb els mitjans digitals i la IA res de tot això faria falta. No hi ha dubte que és molt més pràctic però també més avorrit. 

−Com a autor de monografies, va debutar amb La Legión Extranjera. Foráneos en la España discográfica de los sesenta, un llibre que el va donar a conèixer com a autor especialitzat i li va obrir portes a diferents mitjans. Tinc molt bon record d’aquest llibre, que vaig tenir la sort de poder editar amb Milenio, el segell en castellà de Pagès Editors. El vaig escriure quan internet pràcticament no existia. Per localitzar algú havies de trucar al servei d’informació de telefònica i moltes dades s’havia d’obtenir buidant diaris i revistes. Sembla increïble avui en dia. En aquella època hi havia molts pocs llibres dedicats al pop espanyol dels anys seixanta i això va ser el que em va obrir les portes per col·laborar en mitjans especialitzats com EfeEme o Ruta 66. 

−Desprès vindrien Quan Lleida era ye-yé; The Who, el rock del Apocalipsis; Los Sírex, 50 años de historia que ni La Escoba ha podido barrer i el llibre del qual segurment se n’orgulleix més: Los Negativos. ¡Bony es Dios! Faci auto-crítica. Quan Lleida era ye-yé, un llibre en què vostè també hi va estar implicat juntament amb Josep Ruiz, em va reconciliar amb la història, amb aquella vocació jovenívola d’explicar fets del passat. Va ser molt emocionant recuperar el llegat musical de les nostres comarques i fer-ho amb un mètode rigorós i vinculant la música amb l’entorn social i polític del moment. Sé que en moltes ciutats l’han agafat com a model. Escriure la biografia de Los Sírex va ser un gran aprenentatge. Amb The Who era primera vegada que escrivia sobre un artista internacional i sí, el de Los Negativos és un llibre del qual em sento molt orgullós. El millor elogi va ser quan els membres del grup em van dir que havien descobert coses d’ells mateixos que desconeixien. Escriure llibres sobre grups com Los Sírex i Los Negativos em converteixen en un outsider del periodisme musical. M’ho va dir Loquillo quan el vaig entrevistar per al llibre: “Escribiendo de estos grupos nunca te comerás nada.” Tant se me’n fot, soc feliç escrivint sobre la música que m’agrada. 

−Juntament amb artistes com Elvis Costello o Paul Weller, en les seves diverses formacions, els Who serien la seva banda referencial. Desprès d’haver-los dedicat un primer volum biogràfic, fa un bon grapat d’anys, ara els ha reprès centrant-se en un dels seus àlbums més importants: Quadrophenia (1973). Per què el subtítol és The Who y la epifanía mod de Pete Townshend'? L’èxit de Tommy (1969), la primera òpera rock dels The Who, s’havia convertit en un problema per a Pete Townshend, guitarrista i motor creatiu del grup. Volia superar Tommy de totes, totes, perquè necessitaven material nou per als concerts. Ho va provar amb un projecte anomenat Lifehouse, que va ser un fracàs tot i tenir un grapat de cançons boníssimes que acabarien formant part del disc Who’s Next. Aquest fiasco va deixar Townshend en una posició de feblesa davant els seus companys Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon. No sabia cap a on tirar. Aleshores, en una nit plujosa a la seva casa de camp, després d’haver consumit drogues, Pete Townshend va recordar els orígens del grup, quan tocaven per als mods, adolescents de classe treballadora que viatjaven en escúters tunejats amb desenes de complements i es pegaven amb el rockers a les platges de Brighton, ara fa seixanta anys. Townshend va tenir una mena d’epifania sentint caure la pluja i va crear un personatge, Jimmy, un jove amb problemes familiars, d’autoestima, amorosos i psiquiàtrics. Va situar la trama en l’escena mod, com homenatge als fans que van tenir a l’inici de la seva carrera, deu anys enrere. 

−Segur que ja està pensant en nous projectes editorials. Sempre em ronden coses pel cap, però tinc un projecte pendent: acabar un volum sobre Paul Weller, líder de The Jam i The Style Council, que ja fa anys que remeno amb el meu amic Robert Abella. 

−Un dubte pendent: quina relació podem establir entre la informació agrària i la cultura mod? No voldria ser frívol, però dedicar- se a l’agricultura o la ramaderia, a les dues alhora, és molt sacrificat. I ser mod, també. No tothom pot ser mod, requereix molt d’esforç. El primer, descobrir perquè faig aquesta afirmació