Pep Coll reflexiona sobre 'Els crims de la mel' i el pes de la veritat, la mentida i la llibertat en la seva narrativa

Exceptuant un parell de referències dispars, Pep Coll ha construït la seua basta bibliografia mirant les moltes realitats que conformen els Pirineus, sempre amb una atenció especial al seu Pallars natal. Fa temps que va deixar enrere la faceta de caçador de rondalles populars per escriure novel·les sovint inspirades en esdeveniments històrics reals. Als ‘Crims de la mel’ (Proa en català, Destino en castellà) torna a partir d’uns fets ocorreguts fa una pila d’anys per construir una novel·la més policíaca que atmosfèrica. visiten la bodega.

Quan no el coneixes té aquella aparença d’home saberut i eixut que fa una mica de respecte. Pep Coll és un escriptor que entre els periodistes té una certa fama d’auster. Auster en el sentit que en la conversa no malgasta les paraules, talment un pagès de muntanya conscient que malbaratar perquè sí no és una actitud gaire prudent. Quedem a casa seua, on l’olor de foc impregna tot l’estança i una gata veterana i de pèl feréstec marca el territori passejant-se desafiant per davant nostre fins que se’n cansa. 

−La nota de premsa de l’editorial crea expectatives al lector comparant Els crims amb Dos taüts, però a l’hora de la veritat són molt diferents una de l’altra. A Crims m’acosto a la novel·la com a creació més que com una recreació. Dos taüts la vaig imaginar com la reconstrucció d’un antic poble, d’unes masies i la seua gent. En tenia els elements bàsics i jo acabava el paisatge d’acord amb altres pobles o realitats similars. Prometia al lector que en la substància els fets eren reals. Aquí, a partir d’unes ruïnes, vaig construir la novel·la com em va semblar. 

−El crim original és un pagès que mata un gitano i que convenç el seu germà perquè s’autoinculpi dels fets. Pel títol també sabem que hi haurà més morts, i la veritat és que manté la tensió i la incògnita fins a la darrera pàgina. En la majoria de les meues novel·les no passa res si el lector sap què passa finalment amb els personatges perquè la força rau en com està escrita. Però en aquesta l'últim capítol és decisiu. Construir la trama és el que em va costar més. 

−Va pensar en diversos finals? Més d’un. El personatge de la vídua va anar creixent a mesura que escrivia i va anar condicionant el desenllaç. En aquesta novel·la sobretot m’interessava parlar sobre els conceptes de veritat i mentida i de llibertat i presó. 

−Els dos personatges que van agafant força al llarg dels capítols, el Galderic i la Samara, el fals assassí i la vídua, viuen aquestes dicotomies. Ambdós provenen de mons antagònics i alhora malden per deslliurar-se d’una herència que els pesa massa. La qüestió de la presó que comentava va força lligat amb aquesta idea. Ambdós són dos presoners que lluiten per deslliurar-se dels respectius lligams. Semblen condemnats per un destí marcat: un lligat a la terra i l’altra a la família, i els dos se n’intenten alliberar. 

−És poc habitual convertir els gitanos en material narratiu. No és una cultura amb tradició literària pròpia i en les ficcions, siguin cinematogràfiques o literàries, sempre apareixen en un paper secundari i més aviat folklòric. A mi m’interessaven sobretot els ambulants, que no tenien residència fixa encara que habitualment a l’hivern, o quan arribava el fred, tenien barraques cap a poblacions de vora mar o al sud, on el clima és més benigne que al Pirineu. Volia indagar en el contrast entre aquesta vida ambulant que canvia d’horitzons cada dia i la vida d’un pagès que pràcticament està destinat a viure i morir al mateix lloc. Almenys l’hereu. 

−La trama avança perquè les autoritats judicials resulta que no van ser tan benevolents com molta gent s’esperava. Al sumari es veu com aquestes institucions no els tracten diferent de qualsevol altra persona, mentre que els pagesos i la Guàrdia Civil els veuen com una amenaça que és legítim de gestionar a trets. També m’interessava saber els noms reals dels implicats, sobretot de la víctima. Els vaig canviar, però era important posar-los un nom perquè ni la premsa ni la gent de l’època, parlem dels anys cinquanta del segle passat, no tenia interès a saber qui eren. En lloc de matar una persona amb noms i cognoms havia mort un gitano i amb aquesta informació n’hi havia prou. Deien un gitano com qui deia un senglar, fins i tot es feia amb un to humorístic. En aquella època gairebé es veia com a bona obra per escarmentar-los. 

−Els gitanos al llarg de la novel·la són una mica el mirall trencat en què es veuen reflectits els pilars de la societat: la propietat, l’ordre, la religió i l’autoritat militar. Sobretot vist des de fora. Per als pagesos la propietat és una cosa gairebé sagrada i per defecte els gitanos són uns delinqüents. El pagès no es fa càrrec que aquesta gent pot tenir una mentalitat de considerar el paisatge i la natura com un bosc comunal en què pots agafar el que necessites per a la supervivència. 

−El jutge, en la deliberació, fa un al·legat en defensa seua i afirma que precisament els gitanos no han arruïnat mai ningú. Almenys aquells vivien al dia, no pensaven en el demà ni en la propietat i menjaven el que la natura els enviava. Això, vist des dels pagesos, és diferent. 

−Vostè ve de muntanya, quina visió en té, dels gitanos? Ha canviat amb el llibre? Una mica. He parlat amb alguns. i veig que han anat adoptant a poc a poc una vida més sedentària. Tot i això continuen sent una ètnia molt complexa. Encara ara hi ha dificultats perquè participin de l’escola com ho fa la resta, per exemple. 

−Com s’ha documentat per endinsar-se en una comunitat que no li és particularment propera? M’he documentat més en textos que en entrevistes. Tampoc volia fer un llibre folklòric, per això vaig rebutjar fer-los parlar amb expressions gaire característiques. N’hi ha alguna, però també pensava que el lector els havia de poder reconèixer. Sí que vaig parlar amb gitanos de mercat i vaig veure precisament que encara tenen maneres particulars de fer les coses. Una mare volia que convencés la seua filla de 15 anys perquè tornés a l’escola en lloc de casar-se perquè era massa jove. Evidentment no va servir de res. 

−Entre Dos taüts i Els crims de la mel retrata un Pallars prou salvatge, fosc i violent Als quaranta i als cinquanta hi van haver bastants crims per aquella zona. Pensa que pràcticament hi havia una escopeta a cada casa. Al Pallars Jussà la gent era autosuficient –es podia fer vi i oli, plantar hort i cereal i tenir bestiar– l’èxode a la ciutat va ser més tardà. Alhora eren poblacions molt aïllades. Quan s’encenia la sang sempre hi havia qui resolia els problemes agafant l’escopeta. També suposo que si estàs acostumat a matar senglars doncs és més fàcil disparar contra una persona perquè al cap i a la fi és una bèstia grossa. 

−Té permís d’armes? No, mai. A casa tampoc érem caçadors. Això penso que depèn molt de la tradició familiar. Si de petit acompanyes el pare ja t’hi acostumes i agafes el relleu de forma natural. Als pobles hi havia famílies de caçadors i d’altres que no. 

−A la novel·la el narrador hi ha moments que es dirigeix al lector de tu a tu. Recorda aquella veu en off que feia servir Berlanga a les seues pel·lícules dels cinquanta. En literatura no hi ha res fixat, és possible tot i pots fer el canvis que vulguis mentre vagin bé al lector i facin avançar la novel·la cap a on tu vols. Al principi de la meua carrera era més rígid, durant molt de temps pensava que si tenies un narrador en primera persona l’ha· vies de mantenir tota la novel·la. De fet, en l’art qualsevol frontera es pot canviar i s’ha de canviar. En el fons no hi ha cap norma. 

−Una sí, que fins i tot la Guàrdia Civil franquista parli català. Això sí que ho tinc clar. 

−Fins a quin punt hi ha friccions amb la versemblança quan aquella realitat no era monolingüe? A mi em sorprèn veure en novel·les de literatura catalana que un personatge no parli català. Si fos a França fins i tot un exiliat espanyol el narrador el faria parlar en la llengua d’allà. 

−Però si el personatge acaba d’arribar i part de la història és el conflicte d’integració, potser sí. A les pel·lícules de Ladj Ly sobre els suburbis de París hi ha personatges parlen àrab, per exemple. En literatura es pot resoldre fent que el narrador expliqui que els personatges parlen en una altra llengua i alhora s’escriu tot el llibre amb la mateixa. La novel·la passa molt en uns ambients en què el castellà era dominant: els gitanos ambulants d’origen andalús, els jutjats de Lleida i la Guàrdia Civil. Si els feia parlar tots en castellà, en quin idioma seria novel·la? 

−Fins a quin punt la literatura ha de ser permeable a la realitat? Això posaria en perill la idea mateixa de literatura catalana? Jo veig que els narradors catalans que escriuen en castellà i expliquen històries que passen a Catalunya tots els personatges parlen castellà, començant per Marsé o Vázquez Montalbán. Jo penso que el normal és que els catalans fem el mateix. És versemblant? És acostumar-s’hi. Un país normal ha de fer una literatura normal. 

−En la seua literatura hi ha una evolució en el llenguatge. Al començament hi és molt present el parlar del Pallars i amb els anys ha evolucionat cap a un català més estàndard. A Quan Judes era fadrí i El secret de la moixarnera hi ha un apèndix amb terminologia i expressions pallareses. Un dels motius és que aquelles paraules no eren al diccionari normatiu. El diccionari Fabra havia quedat interromput amb l’exili i l’Institut d’Estudis Catalans encara no havia tret el diccionari oficial. Aleshores era habitual xocar amb determinats correctors perquè no estaven disposats a acceptar que utilitzessis certes paraules, cosa que ja no passa perquè són al diccionari. Amb els anys he anat tendint a mantenir només aquelles expressions originals que aporten un lèxic diferent al del diccionari oficial. Xinar o esquerar, per exemple. Però entre posar roia o roja, prefereixo la segona perquè penso que m’adreço a tots els lectors catalans, no no· més als pallaresos. També s’ha de tenir en compte a l’hora d’escriure el ritme i la fonètica. Com sona el que escric. Moltes vegades a una frase li has de donar tombs perquè no acabi amb una paraula aguda que no et sona bé o perquè hi ha reiteració de sons i no m’interessa. A banda de l’aspecte semàntic o dialectal, tinc molt present el fonètic. 

−Això vol dir que hi ha un procés de reescriptura intens? Hi dedico més temps que no pas a escriure. Perquè soni millor i per decidir com organitzes la informació amb la idea de sorprendre el lector. Això ho tinc bastant en compte a l‘hora d’organitzar els capítols. −

−Li agrada llegir novel·la negra? Em costa entrar en el joc de les sorpreses. No llegeixo mai criminals en sèrie, em cauen de les mans.

'Tornem el que devem!', per Juan Cal, periodista i escriptor

Aquest escrit pretenia ser, en un primer moment, una joiosa crítica d’Els crims de la mel, l’última novel·la del Pep Coll, que torna al seu paisatge més estimat per construir una bellíssima trama sobre l’arrelament, l’herència, la terra i la seva duresa; el nomadisme i els horitzons, i la por a l’altre. I tot ho fa amb un domini formal, amb un mestratge que ja havia demostrat a bastament a Dos taüts blancs i dos de negres. 

De nou, i per molt que al títol porti la paraula “crim”, Pep Coll no fa una novel·la negra (no hi tinc res en contra, tot al contrari, del gènere negre), sinó que va molt més enllà, com ja ho va fer en la magistral Dos taüts... Si llavors es tractava de confrontar la jerarquia social, els drets dels més poderosos a disposar de la vida dels pobres, ara es tracta, mitjançant la contraposició entre l’arrel profunda de l’hereu pallarès i la vida nòmada del gitano, de mostrar com és de dura la vida de l’hereu, com de terrible la condemna de fer-se càrrec d’una terra feréstega, improductiva i que exigeix un esforç herculi als seus propietaris. De nou, com sempre, Coll fa descripcions extraordinàries de la vida social i religiosa del Pallars. El relat de l’aplec de Carrànima està a l’alçada de les millors de la literatura catalana. El narrador ens agafa de la mà i ens acompanya a descobrir tots i cadascun dels personatges que s’aniran desplegant al llarg de la història. Jo, que soc lector enamorat de Valle Inclán, posaria aquesta escena al nivell de la romeria de Divinas palabras. El millor Coll ha tornat després de les excursions que la seva dilatada trajectòria literària li han permès practicar amb notables resultats. Però mai, s’ha de dir, com quan torna al Pallars per descriure magistralment la gent, la natura, els costums i les ànimes dels seus pobladors. Deia al començament que aquest comentari volia ser només una crítica literària, però de sobte m’he adonat que, una vintena de llibres i quaranta anys més tard, alguna cosa més s’hauria de dir del Pep Coll per la importància que ha tingut com a incitador, animador, impulsor i practicant de la cultura catalana i en especial la pallaresa. Algun malpensat creurà que en acabar-se l’any dedicat al centenari del Jaume Magre ja començo a donar tombs a la idea d’un altre any. Malauradament, sembla, com sempre, que haurem d’esperar a la mort de l’escriptor (Déu li doni tanta vida i tan lúcida com al Josep Vallverdú) per un homenatge més que merescut. Reconeixem, ja d’entrada, que la seva autoritat, el respecte que rep per part de tothom i l’admiració que concita, són extraordinaris, sobretot a les comarques pirinenques, a les quals ha dedicat bona part de la seva obra literària. 

Aviat, l’any 2026, en farà quaranta de la publicació de Quan Judes era fadrí, a Llibres del Mall (1986). Allí començava la part solemne d’una t rajectòr ia que ja s’havia manifestat a la revista pallaresa Lo Raier, nascuda l’any 1982 i on, des del primer número del mes de setembre d’aquell any, el seu nom figura en la nòmina de col·laboradors. Com tothom sap, Pep Coll baixar ia a Lleida per exercir com a professor de català a l’institut Màrius Torres i llavors afegirà, a la seva vocació pallaresa, la dedicació a millorar la realitat comunicativa, en català, de les comarques de la plana de Lleida. 

L’any 1986 ens trobem en un dinar al desaparegut restaurant Casa Vasca de Lleida el Pep Coll, el Xavier Macià, el Vidal Vidal i jo mateix. La meva intenció és convèncer un grup de joves escriptors lleidatans per obrir un espai en català a les pàgines de SEGRE. I no serà un racó amagat, sinó la darrera plana del diari, un lloc noble amb gairebé el mateix valor que la portada. Serà una secció en català i amb literatura de qualitat, un periodisme d’opinió, amb esperit crític, que vol demostrar que la premsa local pot tenir continguts literaris i periodístics comparables al millor diari. I es fa des de l’aposta per una nova generació d’escriptors que representen el relleu als qui, com Josep Vallverdú, han jugat un paper clau durant els anys de resistència. 

En aquell dinar, el Pep Coll –que és el més gran i el més experimentat– proposa que aquest espai de la contraportada de SEGRE sigui alguna cosa més queuna columna d’opinió, sinó que esdevingui un lloc on tota una generació de joves lleidatans trobin un altaveu, una plataforma i un mitjà de creació literària on conrear un gènere a mig camí entre la literatura i el periodisme. És més, proposa crear un concurs –els articles concursants es publicaran a SEGRE a l’estiu– que té com a premi un pernil i la incorporació a la plantilla titular de columnistes de SEGRE. Neix el Bot de pernes. 

Allí comença un fenomen que té el seu primer reconeixement en un llibre titulat Bot de pernes, publicat per Empúries l’any 1989 –l’enyorat Xavier Folch, sempre tan atent a la realitat literària lleidatana–, amb articles de Pep Coll, Xavier Macià, Vidal Vidal, Emili Bayo, Andreu Loncà, Melitó Camprubí, Montserrat Torres, Miquel Viladegut, Josep Borrell, Antoni Arca, Àngels Morera, Francesc Pané, Conxita Mir, Carme Pallarès, Palmira Rius, Rafel Santapau, Ramon Sistac, Maria Alba Trepat i Teresa Torres. El pròleg és del llavors professor de l’Estudi General de Lleida Josep Murgades i l’epíleg porta la meva signatura i on parlo precisament de la irrupció d’una “nova i important generació de joves escriptors lleidatans”. D’aquell concurs “de coces i bots de pernes” van sortir figures literàries importants com l’Albert Villaró, guanyador de la primera edició i que durant molts anys va formar part del grup d’escriptors de la darrera plana de SEGRE. Potser tot hagués passat, però hauria estat diferent. 

Gràcies a aquella amistat i confiança amb el Pep Coll vam endegar iniciatives com el Viatge al Pirineu fantàstic, un llibre per entregues amb el text de l’escriptor pallarès i les fotografies del Jep de Moner. Aquesta obra ha tingut posteriorment edicions en castellà i català. I tot això passava mentre Pep Coll seguia amb la seva tasca com a docent i la publicació dels seus llibres a raó d’un cada dos anys. Ja ningú dubta avui que la del Pep Coll és la trajectòria literària més sòlida de la literatura catalana contemporània. No cal que esperem que es mori, ni que en faci vuitanta, ni tan sols que en faci quaranta de la publicació del seu primer llibre. Li devem molt, al Pep Coll, i comença a ser hora que l’hi tornem.