Francesc Bailón: “L’estil de vida i la cultura dels inuits són un exemple per a tothom”

Quan tan sols era un nen, Francesc Bailón Trueba (Barcelona, 1968) ja se sentia fascinat per l’Àrtic. Amb el pas dels anys, i després de llicenciar-se en Antropologia Cultural per la Universitat de Barcelona, el desig de visitar aquesta part del món se li feia cada cop més irresistible. El detonant que va precipitar-ho tot va ser la lectura d’un llibre que feia referència als inuits. Meravellat pel que havia llegit, el 1997 va decidir dedicar-se a la seva investigació i la d’altres comunitats indígenes. Actualment, ja ha completat més de 45 expedicions a l’Àrtic, la majoria de les quals per conviure amb els inuits o nenets.

Bailón és el product manager de l’agència de viatges d’aventura X-plore i des de fa més de quinze anys organitza i guia expedicions culturals a diferents països del món. A més, ha sigut assessor de la cultura inuit en pel·lícules com Nadie quiere la noche (2015) d’Isabel Coixet o ha col·laborat en la sèrie documental Rituals (2018) de la BBC Natural History Unit. 

−Com comença el seu interès pel món de l’antropologia i, especialment, pel poble inuit? Ja de nen veia l’Àrtic com un lloc molt curiós i fascinant: ossos polars, neu, iglús, foques... això va fer que des de petit tingués el somni d’anar-hi. Després d’acabar la carrera d’Antropologia Cultural estava treballant a la biblioteca del Museu Etnològic de Barcelona i una lectora va deixar damunt la taula el llibre Poesia y canto primitivo del crític literari britànic Cecil Maurice Bowra. Em va cridar molt l’atenció i llegint-lo vaig descobrir que el poble inuit resolia els conflictes interns, excepte l’assassinat, mitjançant la improvisació de cançons i poemes. Vaig pensar que havia de ser un poble molt ric culturalment. Aquest va ser el detonant per dedicar-me a la seva investigació, que després he ampliat a altres pobles de l’Àrtic, com els saami i els nenets, o fins i tot els mongols. 

−Un dia decideix emprendre el seu primer viatge per conèixer millor els inuits... El 1999 vaig viatjar fins al Canadà, tot i que no va ser a les mateixes terres dels inuits. Tanmateix, aquesta primera experiència em va permetre obtenir informació i visitar una exposició relacionada amb el seu poble. Finalment, el meu primer viatge per conviure amb ells va ser l’any 2002 a Groenlàndia, on vaig arribar amb una mà al davant i una altra darrere (riu). Concretament, a la badia de Disko, a la costa oest de Groenlàndia. El primer que hi vaig veure va ser un inuit conduint un trineu de gossos que, alhora, parlava pel telèfon mòbil, quan jo encara ni en tenia! 

−Què té la cultura inuit que tant l’ha atrapat? Considero que els inuits són un dels últims alens d’humanitat que li queden al planeta. Són l’ésser humà en el seu estat més pur. El seu somriure, hospitalitat, solidaritat, el seu respecte per la natura... són atributs que avui dia, malauradament, no se solen trobar en el món occidental. 

−Considera que sabem poc dels pobles inuits? Se’ls coneix més pel seu nom que per la seva realitat cultural. Moltes persones pensen que continuen vivint en iglús de neu i que porten una vida molt tradicional, com si estiguessin ancorats en el passat, però han evolucionat. És un poble que viu en cases prefabricades i que d’una manera o altra està aconseguint un conjunt de millores socials i polítiques. Per exemple, Groenlàndia preveu fer a l’abril un referèndum per a la independència. 

−I ells, saben poc de la resta de poblacions del món? Hi ha un conjunt d’elements d’Europa que els encanta, com la bonança del temps i la música. En canvi, el que resulta més preocupant és que ens anomenen com “aquells que no respectem la natura”. Possiblement això és el més terrible. 

−Acumula un llarg historial de viatges a diferents zones del món... Actualment, he visitat més de 60 països i he estat a l’Àrtic més de 45 vegades. Els llocs que més he visitat són Groenlàndia, amb més de trenta vegades, així com Islàndia i Mongòlia, on també hi he estat almenys sis cops. Hi he passat temporades de diversos mesos vivint-hi. 

−Quina és l’experiència que més l’ha marcat en aquesta trajectòria? Hi ha moltes experiències amb cultures completament diferents. Si he d’escollir tres coses em quedaria amb la natura de Groenlàndia: és bestial, aclaparadora, i et sents petit davant dels seus paisatges. És un lloc que sempre t’emociona. En segon lloc, destacaria l’estil de vida dels nòmades a Mongòlia, sempre capaços d’adaptar-se als canvis. En un món on predomina el sedentarisme, em fascina que encara hi hagi gent que visqui d’una forma tradicional. Finalment, a Guatemala és fascinant que el món precolombí dels maies continua estant viu i efervescent gràcies als seus hereus. 

−Com afronten els pobles indígenes els canvis en el clima... És un problema que, per exemple, afecta el desenvolupament social, econòmic i polític dels inuits. L’abril de 2023 vaig anar a Groenlàndia i van caure uns xàfecs tan grans que van ofegar centenars de gossos de la costa de l’est. Va caure una gran quantitat d’aigua quan en realitat era un mes en què havia de nevar i no havia de ploure. És un poble que s’adapta a totes les circumstàncies i han començat a conrear la terra. Ells es mostren convençuts que s’adaptaran al que vingui de la millor manera possible, però també estan preocupats. 

−Atès el gran nombre d’expedicions suposo que ha acabat establint vincles amb aquests països i els seus habitants... Sí, la veritat és que sí. A Groenlàndia hi tinc pares adoptius i soc padrí d’un nen. En el cas de Mongòlia hi tinc família perquè la meva parella actual és una dona de l’ètnia khalkha. Així mateix, a tots els països he fet amics i la relació és molt bella, ja que ens felicitem i ens truquem pels aniversaris i per Nadal. Actualment, treballo a la costa est de Groenlàndia, que és la zona més pobra del país i aïllada de l’Àrtic. Les infraestructures són molt limitades. Les cases estan en males condicions, pràcticament no hi ha cap element d’esbarjo, sense restaurants i dos hotels mal comptats... El poder adquisitiu dels seus habitants no és el mateix que tenen els de la costa oest. És molt bonic ajudar-los en matèria econòmica a través dels meus projectes a la zona. 

−El seu coneixement sobre la cultura inuit s’ha traduït en la publicació de llibres o participació en documentals i pel·lícules. Creu que són maneres d’acostar-los a la població? Malauradament, molts dels llibres escrits al segle XX no mostraven la realitat del poble inuit, sinó que la distorsionaven i van generar una sèrie de tòpics que no són certs, i que continuen vigents avui dia. Alguns exemples són que tenien cent paraules per definir el blanc i la neu, que vivien d’una forma molt primitiva o que eren gent analfabeta. La realitat és una altra. Els llibres que he publicat o els documentals en què he participat són una manera d’acostar com és realment el poble inuit. Sense tòpics i mentides i mostrant el respecte cap a aquest poble a partir de l’experiència personal. 

−També ha impartit conferències divulgatives, com la que va fer a l’edifici del Rectorat en el marc de l’Aula d’Extensió Universitària de Lleida al gener... En aquest cas vaig parlar de Mongòlia. És el país que més em recorda a Groenlàndia, atesa la seva natura aclaparadora, l’hospitalitat de la gent... La gent coneix Genghis Khan i el desert del Gobi, però Mongòlia és molt més que això. De fet, jo et diria que gràcies a l’imperi mongol, Europa va entrar en el món modern. Al 1999 es va preguntar als principals catedràtics qui era la persona més influent i important en el darrer mil·lenari i el 99% va respondre que Genghis Khan. 

−Quin és el missatge que vol transmetre al públic assistent a les seves xerrades? A banda de donar a conèixer els pobles i les seves cultures, el denominador comú d’aquestes conferències és transmetre al públic les meves experiències personals perquè són informació de primera mà. El propòsit és conscienciar els assistents sobre aquests pobles, com els inuits, que viuen per a la natura, sense transformar-la ni modificar- la, sinó adaptant-s’hi. Els seus estils de vida i les seves cultures són un exemple per a tothom, i parlar-ne facilita que la societat s’adoni que pot viure perfectament amb respecte cap a la natura.