Trillo i Shakespeare
Fa uns anys, quan em vaig assabentar que Federico Trillo havia escrit un llibre intitulat
El poder político en los dramas de Shakespeare
, em vaig quedar de pasta de moniato. Era possible que es tractés del mateix individu? Ja m’enteneu, el que en condició de president del Congrés de Diputats va amollar el cèlebre i barroer “
manda huevos
”; el que va confondre El Salvador amb Honduras; el que va deixar com a ministre de Defensa la negríssima pàgina del Iak-42, recentment reoberta als tribunals, després d’haver-nos delectat amb el report de l’assalt a Perejil com si es tractés del desembarcament de Normandia o la defensa de les Termòpiles. Algú que es presenta a la posteritat amb les cartes de la barroeria, la ignorància, la vilesa i el ridícul, resulta que havia escrit un assaig sobre Shakespeare i se’n considerava afamat lector al mateix temps que provat entès.
Vaig pensar, en aquell càndid moment, que potser em deixava dur pels prejudicis, per una insensata tírria de
pijo progre
cap a un ministre conservador i un pèl ultramontà que era, tanmateix, un sentit lletraferit tocat per la màgia de l’immortal bard anglès. Bé podia ser que, en correspondència amb altres exemples desplegats per la història de la cultura, que ens assorteix de brillants pensadors marcats paradoxalment per actituds poc edificants i fins i tot grolleres, l’exministre s’hagués revelat, a través del seu llibre, com una ment ordenada, lúcida i il·lustrada, i com una ànima sensible. Per què no? Vaig lliurar una certa batalla interior a l’hora de decidir si el tal llibre m’interessaria i el llegiria amb la mateixa avidesa i profit amb què llegeixo els escrits sobre la dramatúrgia skakespeariana que em cauen a les mans. Podia ser perfectament que sintonitzés amb les percepcions i les anàlisis d’una devoció germana, per molt a la dreta que col·loqués la seva ideologia. Fins que s’esdevingué l’escàndol. L’any 2012 Trillo és nomenat ambaixador espanyol al Regne Unit. A què es devien tants escarafalls mediàtics i populars? Doncs bé, a banda que el nomenament servia com a descarada escapatòria de la polèmica del Iak-42 i que se saltava pel camí tota la normativa establerta per a les corresponents promocions a ambaixades, resulta que Trillo... no parlava l’anglès. L’expert en Shakespeare. Si em punxen no em treuen sang.
A través d’aquesta anècdota s’entén no només Trillo. S’entén també el govern del PP, s’entén l’Espanya dels últims trenta anys. M’atreviria a dir que, amb les corresponents derivacions, s’entén fins i tot la crisi. O una altra teoria: Trillo no desitjava passar com un saberut en Shakespeare, sinó que anhelava convertir-se en un dels seus personatges de drama. Els que habitaven la magnífica galeria dels més patètics i els més roïns.
