Dos inconvenients
La famosa piulada de l’humorista Toni Albà, en què tractava Inés Arrimadas de prostituta amb motiu de la intenció d’aquesta d’anar a muntar la seva
performance
davant la casa de Puigdemont a Brussel·les, presenta, com totes les declaracions desafortunades i dignes de condemna, dos inconvenients bàsics: un d’estratègic i un altre d’estrictament moral. Com que el segon és el que cal denunciar més, començarem pel primer.
Atacar d’una manera tan barroera i sexista l’adversari polític juga en contra de qui ataca i de qui s’arrenglera amb els mateixos principis de l’atacant. No s’hi val a objectar les contrastades males arts de la contrincant, justament perquè aquestes males arts són les que li permetran aprofitar la sortida de to d’Albà per carregar altre cop de mentides l’argumentari espanyolista. Només cal sentir-la l’endemà de la piulada esbombant falsedats sobre la televisió pública catalana, on treballa l’humorista, dibuixant de nou un panorama inventat de sectarismes, mencionant suposades quantitats milionàries que s’embutxaquen els presentadors estrella, traient-se de la màniga la presumpta proliferació d’acudits homòfobs i racistes als seus programes d’humor. Tot mentida, però per a qui se sent predisposat al relat, l’insult real d’Albà el ratifica. Evidentment, el principal inconvenient ja hem dit que és d’ordre moral. Si t’impliques en una causa que creus justa, com és la defensa dels presos i preses polítics i el dret a l’autodeterminació de Catalunya, l’has d’acompanyar i fer-la coherent amb totes les altres causes necessàries i justes, com ara la del feminisme, i si m’afines, la del sentit del bon gust. Toni Albà, en l’encomiable voluntat transgressora que ha caracteritzat sempre l’exercici del seu humor, ha fet equilibrismes moltes vegades sobre la fina línia, a un sospir de passar-se de frenada (cosa que, d’altra banda, és pròpia de la transgressió), però en aquesta ocasió la vehemència l’ha pogut i ha caigut de quatre grapes a la banda de l’espifiada total. Tot i acceptar que Twitter és una veritable gossada descontrolada, les crítiques estan més que justificades. No s’hi pot interposar que és una retallada a la llibertat d’expressió i que el seu humor continua sent transgressor.
L’humor autèntic, necessari, negre, rebel, que qüestiona i allibera, en definitiva transgressor, s’aparta dels vells clixés reaccionaris (masclistes, homòfobs, racistes) i és l’antítesi de l’humor caspós. El cordó que Albà no ha sabut establir i que és l’únic desitjable per al nostre futur, qualsevol futur, en llibertat. Aquell que ens dignificarà per damunt dels cops, dels insults, de les mentides i d’una manera d’entendre la realitat completament allunyada de nosaltres, perquè la inspiren la ultradreta, els incendiaris i els arribistes de tota mena.
