Verd brut
Per molt que omplis parcs i places amb els prescriptius cartellets avisant de la necessitat de preservar el que és de tots i etcètera, el resultat és invariable: els usuaris interpel·lats, com si l’avís no els fes ni fred ni calor, hi deixen escampada la petja impúdica de la brutícia. Expliquem-ne el darrer cas comprovat.
A la llarga recta de l’avinguda de Miquel Batllori, que connecta en dos minuts escassos de cotxe el barri de la Bordeta amb la resta de la ciutat, hom hi va tenir l’encert d’arranjar l’espai verd del Pla de l’Aigua; a més de muntar-hi el Museu i donar color a la bonica casa de la Canadenca, hi vam tenir un entramat de passejos de terra al voltant del Canal i una ampla parcel·la arbrada amb gronxadors, bancs de fusta i raconets d’ombra. Precisament ara que, des de l’esfera administrativa, van tan cares les zones verdes, és d’agrair poder recórrer a un lloc de recés que compensa l’espectacle poc avinent dels descampats, senyorejats per les grans naus de les franquícies comercials, que van molt bé per pescar-hi ofertes però no alimenten gaire els ulls ni la moral. Justament l’espai dels arbres sorprèn en un primer moment per l’amplitud, la proliferació de verds i ombres i la sensació d’acolliment que se’n deriva. Tanmateix, mirar a terra resulta desolador. El cartell sobre la importància de mantenir nets els espais públics fins i tot pot semblar còmic si t’espolses la tristesa generada per l’espectacle.
La meva tendència natural a l’empatia troba dificultats serioses a l’hora d’entendre la gent que deixa caure un plàstic o un paper en qualsevol lloc que no sigui casa seva, i encara es mostra més reluctant, l’empatia, si això passa en un lloc verd, que és el lloc comú de la redempció de l’asfalt i la brutícia, el lloc del benestar primigeni, de l’últim reducte de salut i oxigen de la ciutat presó. Pressuposo, potser de forma ingènua, que les persones brutes i despreocupades que hi van, als parcs o als pícnics campestres de diumenge, busquen precisament el bàlsam de tots aquests valors regeneradors; si no, passarien les estones lliures exclusivament comprant al MediaMarkt o al Decathlon i menjant al MacDonald’s. Llavors, per què carai et permets la frivolitat d’atemptar contra els valors que tu mateix reclamaves, amb el teu desig de descans i oxigenació?
Al final, i sap greu haver de dir-ho, la inconsciència egoista i interessada dels nostres governants s’alimenta i és el reflex de la nostra pròpia inconsciència despreocupada. Uns ciutadans nets, respectuosos, cívics i amb consciència ambiental serien un factor de pressió contra els excessos dels ajuntaments, contra tots els despropòsits urbanístics que ens toca entomar dia sí dia també. Amb quina autoritat moral criticarem ara, per exemple, barrabassades anunciades com la d’edificar habitatge al bell mig dels Camps Elisis?
