Teatre de l'absurd
De forma periòdica, en aquest país i en el del costat, del qual a vegades pretenem ser tan diferents, s’imposen representacions molt clares del que tenim en l’àmbit polític. Potser perquè ens ho mereixem. Potser perquè l’herència franquista rebuda i el consegüent dèficit en cultura democràtica s’han de notar per força. El cas és que ni l’espectacle recent al voltant del debat d’investidura al Congrés dels Diputats ni les picabaralles absurdes entre els dos principals partits independentistes són per inspirar-nos gaire confiança cap a aquells que, se suposa, estan lliurats a fer-nos una vida millor. A Madrid, les reticències del partit suposadament socialista que va guanyar les eleccions a transigir en alguns aspectes fonamentals, m’imagino que de caràcter sobretot social, amb Unides Podem per la pressió dels poders fàctics de sempre, i la rabieta més recent abocada a convertir-ho en un problema personal propi de les batusses de pati d’escola (és que l’Iglesias no el volem!), il·lustren la baixesa a què ha sucumbit la progressia oficial espanyola. Jo me’n riuria si no fos perquè: 1) del que surti d’aquestes negociacions, mal que siguin estrafolàries i de vergonya aliena, dependrà el nostre futur com a catalans, i 2) l’espectacle que oferim aquí a casa nostra iguala l’espanyol en termes de contrasentit i ridiculesa. Efectivament, l’independentisme català a peu de carrer no ha perdut un bri de força, però es troba irremissiblement desorientat per l’actitud lamentable tant d’Esquerra Republicana com de Junts per Catalunya. De debò és més convenient tirar-se els plats pel cap, per obeir les sempiternes rancúnies partidistes i la lògica de poder i cadires, que no pas reforçar la unitat de cara a aconseguir el noble objectiu inicial? Alguns punts del mapa polític ens han brindat absoluts despropòsits, com el vergonyós capítol de la Diputació de Barcelona. Entenc que, un cop et trobes a la dramàtica arena de la realitat política, l’èpica se’n va per força de rebaixes, però una cosa és inclinar-se cap al caient possibilista i una altra ben diferent és posar-se pals a les rodes expressament. Em pregunto de quina manera pretenen els independentistes eixamplar la base social; no crec que sigui oferint racions diàries d’aquesta gran bufonada. Després s’estranyen que la gent desconnecti a l’estiu i centri les seves preocupacions en el bon funcionament de l’aire condicionat, algun soparet a la fresca i anar-se’n uns dies de vacances. Encara que, enmig del gaudi d’aquests petits plaers petitburgesos i necessaris, quan ja hem aconseguit oblidar el cul de sac a què ens han llençat a partir del setembre, recordem els que són a la presó i d’aquí a poc temps rebran una injusta sentència condemnatòria per haver fet el que els demanàvem. Tampoc per ells hauríem de mirar d’esforçar-nos a comportar-nos de forma més edificant?
