Plaer immediat
Si esteu acostumats a dur adolescents al cotxe durant els trajectes quotidians i apressats entre setmana, us resultarà familiar la seva carregosa tendència a voler-se apropiar de la gestió del reproductor de so, generalment amb la intenció de gaudir d’una ben juvenil i trepidant radiofórmula musical, i la claudicació que l’adult acaba fent per tal d’evitar els verinosos comentaris sobre l’emissora que preferiríem escoltar, que es veu que acaba matant d’avorriment perquè «no hi fan altra cosa que parlar». En el marc d’aquesta actitud aparentment tan melòmana i una mica despòtica, se’n deriva una altra, com a conseqüència de la forçosa concessió que fem de la titularitat de la ràdio, que consisteix a anar canviant d’una emissora musical a una altra, atenent a raons tan qüestionables com «és que ara fan anuncis» o bé «és que aquesta cançó no l’aguanto». L’enèsima vegada que em vaig trobar amb tanta volatilitat de preferències vaig decidir que ja n’hi havia prou i que haurien d’entomar l’emissora triada amb constància estoica. Em vaig estar d’explicar-los, això sí, que en la meva joventut teníem més paciència i no ens urgia passar a una altra cosa quan l’entusiasme projectat sobre el que fos minvava ocasionalment. Com la majoria d’anècdotes domèstiques d’aparent irrellevància, aquí dins hi és tot, o almenys bona part dels nostres mals. Tenim unes criatures que no accepten la mínima frustració, que volen estar sempre satisfetes. Potser per la incomoditat que ens suposava a nosaltres canviar d’emissora (encara era usual el molest rodet per anar buscant el dial en lloc dels botonets tan funcionals d’avui dia), solíem armar-nos de paciència quan interferien les falques publicitàries, o adoptàvem el més semblant a la resignació cristiana quan tocava una cançó que no ens abellia. Ara ells i elles ho volen tot i de seguida. Ni de lluny es plantegen, enmig de la seva sordina d’improperis, que els anuncis permeten existir l’emissora que tant els agrada, o bé que el món no es redueix als seus gustos particulars i que han de transigir amb les inclinacions dels altres. Hem acostumat els infants, adolescents i joves a la consecució del gaudi immediat, a l’estímul fàcil i continu.
Les noves tecnologies i els nous models de consum d’oci ho han facilitat, però la nostra responsabilitat com a educadors de les generacions que en pocs anys portaran les regnes de la societat consisteix a establir un cordó sanitari contra l’exigència d’aquest hedonisme superficial, urgent, frívol. L’anècdota de la ràdio al cotxe és una tonteria, si voleu, però el que il·lustra és ben clar. Hem de fer-los recuperar, i fer-nos recuperar a nosaltres, el gaudi tranquil i meditat, la paciència, la densitat que obliga a concentrar-se i a pensar i sentir plenament: llegir un llibre, veure una pel·lícula lenta, assistir a exposicions. Encara que ens facin mala cara.
