El “clàssic”

Us deu passar com a mi, que certs conceptes o expressions repetits fins a la nàusea, o el que és pitjor, tan masegats que n’han pervertit el sentit original, us provoquin un malestar gairebé físic. A mi, i corrent el risc que em digueu exagerat, em passa amb el tan publicitat “clàssic” que es repeteix cada any i que no deixa de ser un partit de futbol d’alta competició entre els dos equips més destacats de la Lliga espanyola. Vés a saber què passarà amb el” clàssic”, que ja s’haurà esdevingut quan llegiu aquesta columna; de moment, el que va passant, enguany absurdament adornat amb les contingències del context polític, és que de nou ens trobem “clàssic” a la sopa, i la parauleta ens l’amollen amb la naturalitat asèptica de qui ja ha acceptat que en diguem d’aquesta manera pels segles dels segles. Ni tan sols Barça-Madrid. No: el “clàssic”. Una mica fart de la recurrència, i motivat per alguna sospita (allò clàssic remet a antiguitat i excepcionalitat, i el partit aquest ens el brinden cada dos per tres), me’n vaig als respectius diccionaris normatius de les dues llengües oficials de l’Estat i en vaig resseguint les accepcions; totes coincideixen ens uns determinats sentits per al terme “clàssic”, i em convencen no només que l’àmbit futbolístic l’ha desvirtuat, sinó que probablement va resultar absolutament inadequat des del moment que s’utilitzà. Fem-ho breu: primer descartem les accepcions historicistes sobre l’antiguitat grega i llatina i el classicisme musical, i a continuació analitzem les altres. Ens trobem l’adjectiu referit a allò que “ha representat la maduresa o un moment culminant dins una literatura, art, etc., i és considerat un model digne d’imitació” o “culminant dins un art nacional”. No sé pas. Si entenem el futbol com un art, dubto que el moment culminant es repeteixi cíclicament amb mesos de diferència (cansaria tanta suposada excel·lència), i com a model a imitar, no veig ben bé què és el que haurien d’imitar els companys del gremi. A més, la culminació i la maduresa no es pot confirmar fins que s’ha jugat i, en aquest sentit, podem retenir a la memòria “clàssics” que, lluny de representar cap culminació, han estat més aviat oblidables. Tampoc serveix la de “segueix els patrons establerts, tradicional”, si no és que entenem tradicional com el que ha esdevingut costum, a l’extrem oposat, doncs, de l’èpica que es pretén insuflar quan invoquem el “clàssic” de futbol. O sí... “Característic, típic, d’un poble, comarca, diada...” Ves per on. Acabarà sent “clàssic” perquè és típic i acostumat. M’hauria de desdir de la meva sospita. I admetre que ens trobem, un altre any, davant el nou folklore global i mediàtic amb què ens van ofegant les alternatives de distreure’ns. No hi ha res més “clàssic” que l’omnipotència de l’espectacle intranscendent, com el circ dels romans.