Explicació de llibre
Un llibre és aquell artefacte fet de paper que, en obrir-ne les tapes de cartró, desplega un seguit de caràcters impresos en tinta (generalment se’n diu blanc sobre negre), que cal descodificar i elevar posteriorment a un àmbit superior de sentit general. Aquest aspecte del paper interior del llibre, cadascuna de les unitats del qual se’n diu pàgina, no crida especialment l’atenció ni té la capacitat de seduir amb un simple cop d’ull; caràcters negres desfilant sobre el full en blanc, en reguitzells de cal·ligrafia d’impremta del tot asèptica, a les antípodes del colorisme, la lluminària i la mecànica delirant de les imatges d’una pantalla. Els mòbils, les tauletes, els ordinadors, els televisors, capten immediatament l’atenció de l’espectador, l’arrosseguen a representacions òbvies i imposades amb un efecte similar al de la hipnosi o l’èxtasi; el llibre requereix d’uns passos previs d’interpretació, d’establiment de relacions entre les diferents unitats significatives (anomenades paraules, oracions i paràgrafs) en graus diversos que poden anar de l’obvietat a la subtilesa, i a fe que això pot arribar a cansar molt. Avui dia, un adolescent poc o gens avesat a llegir ha de fer un gran esforç per obrir el meló resistent del llibre. Veu les taques negres sobre la blancor, que no es belluguen ni es projecten ni fan cap so, i el lent procés de desxifrar-les i dotar-les de significat aboca a un desenllaç incert. Pot ser que acabi amb mal de cap i no es vegi amb cor de seguir; pot ser que, per efecte d’alguna obligatorietat, des de casa o l’escola, suporti el suplici sencer i, al cap de les setmanes, hagi endurat el mal de cap i hagi acabat el llibre amb l’alleujament de no veure-s’hi obligat de nou fins al cap d’una temporada; pot passar també que al tercer o quart dia d’entomar la lectura el mal de cap hagi desaparegut perquè les connexions cerebrals s’han adaptat a l’exercici, s’han fet permeables a l’esforç, i arribi a trobar plaer en el que havia començat a fer per obligació o escrúpol. Descobrirà llavors l’hipotètic adolescent (o l’adult habitualment allunyat de la lectura) que no hi ha coneixement ni autèntic gaudi sense el peatge de l’esforç, la lentitud i la paciència, que van esmolant l’agulló de la curiositat.
Entendrà el que, amb bones intencions però nul engrescament, peroraven pares i mestres, als quals no caldria atribuir cap mèrit especial per haver estat uns joves diferents, perquè el seu esforç lector era més assumible a falta d’alternatives terribles i ubiqües com les d’ara. Ara bé, com els hi durem, fins a l’epifania? Em temo molt que atrevint-nos de tant en tant a obligar-los-hi, confiant que a casa nostra es produeixi el cas, cada cop més excepcional, de l’embat de la serotonina escombrant tots els mals de cap pel ressò redemptor d’una frase o la fortuna d’un vers immortal.
