Volem els clàssics
Durant els anys universitaris, empès per les quimeres de la joventut, un prova a vegades d’abraçar de manera insensata la totalitat d’algun d’aquells aspectes de la seva formació, o dels seus interessos, en què ha projectat tant batibull d’entusiasmes. A mi em passava que, endut per la rauxa típica del lletraferit juvenil, provava de no saltar-me cap de les lectures literàries que els cànons universals preescrivien, més enllà fins i tot de les obres obligatòries a les llistes de les assignatures de Filologia. Amb un ull posat en les referències ineludibles de la literatura occidental i un altre en les escrites en llengua catalana, percaçava títols a les prestatgeries de la biblioteca del Rectorat o a la pública, destinava els calerons arreplegats que ocasionalment acoloreixen l’existència de l’estudiant insolvent per comprar-me un llibre bo, i inspeccionava amb avidesa els lloms que descansaven a les taules dels companys d’estudi. El segon neguit, complementari del literari, era lingüístic i tenia a veure amb la consciència de la llengua minoritària que constituïa l’essencial matèria d’estudi de la carrera. Així, centrat a aconseguir el domini total en el seu ús, donava prioritat absoluta a les traduccions en català dels clàssics universals, i rebutjava les que estaven en castellà. A la dificultat intrínseca del meu objectiu de coneixement total, calia afegir-ne una altra d’igualment insalvable: el dèficit en la presència de clàssics universals en català. Significades editorials hi posaven considerables i lloables esforços, com bé sap qui en el seu dia es va enllaminir amb les col·leccions de la MOLU d’Edicions 62 o amb la històrica
A tot Vent
de Proa. I tanmateix, sempre en quedaven fora molts títols fonamentals que la petita indústria editorial en català inevitablement no podia abastar. Ara que les tempestes polítiques i socials deixen la qüestió catalana en general, i la cultural lingüística en particular, en un excepcional estat d’incertesa, paradoxalment escalem els metres decisius que en la meva joventut ens van faltar per a la traducció de clàssics. Noves versions de la
Il·líada
(en vers!) o d’altres indefugibles grecollatins, de Puixkin, de Proust, de Thomas Mann, de Kafka, de Virginia Woolf, o de poetes com Akhmàtova, Mandelstam, Whitman o Emiliy Dickinson, es veuen en ressenyes o destacats de les llibreries, en edicions atractives i cuidades. I per norma general, sota els auspicis de noves editorials petites, sorgides arran de la crisi de les editorials tradicionals fagocitades pels grans grups. Com a comunitat política i cultural ens queda molt camí per fer, però una possible pauta de comportament seria l’exemple d’aquestes editorials humils i flamants, que munten un projecte en el qual creuen i que estimem, desentenent-se de l’ampli radi de les ombres del poder, brandant la gran cultura de sempre com a estendard.
