Ser nacionalista

Enmig del debat conceptual, ja una mica esgotador, que s’encarrega de remenar el batibull dels termes independentista no nacionalista, independentista nacionalista, sobiranista, etc., ha incidit amb certa força un corrent que mira de desmarcar-se justament del terme nacionalista per evitar les connotacions negatives que se’n deriven. La primera característica cridanera del nou debat és que neix com a reacció a les andanades ideològiques d’aquells suposats “no nacionalistes” que acusen els independentistes catalans de nacionalistes, obviant que precisament els acusadors en qüestió són els més nacionalistes de tots. El problema principal és que el terme ja està convenientment rebregat, de fa anys i panys, pels vaivens de la connotació. El diccionari de la Real Academia de la Lengua admet dues accepcions per a “nacionalismo”: d’una banda, és un “sentimiento fervoroso de pertenencia a una nación y de identificación con su realidad y con su historia”, i de l’altra, “ideología de un pueblo que, afirmando su naturaleza de nación, aspira a constituirse como Estado”. Fa una distinció pertinent, doncs, entre el sentiment i la plasmació política, però no deixa de cridar l’atenció que, en la primera definició, qualifiqui el sentiment de “fervoroso”; potser si no existís el fervor, l’entusiasme, no es podria considerar que hom és nacionalista? El nacionalisme, per se, és arrauxat i donat a la vehemència? No hi ha un nacionalisme tranquil i civilitzat? El més sorprenent, tanmateix, és comprovar que al Diccionari de la Llengua de l’IEC només n’hi ha una, d’accepció, i és la política: “Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació”. Van voler espolsar del terme, preveient la problemàtica, el contingut sentimental? Ja no s’és nacionalista si no s’és independentista? Admetent això, l’antiga CiU pujolista o el PNB d’Arzalluz no podrien ser vistos com a nacionalistes als ulls de la història?

A l’altra banda de possibles malabarismes conceptuals, els francesos carreguen de negativitat el terme nacionalista (ells que ho serien tant sense adonar-se’n, el que se’n diu xovinistes) per identificar els indesitjables populismes en la línia de Le Pen, i la tradició anglosaxona també va força plena de definicions en què el nacionalisme es carrega de violències i confrontació. Ja es veu que tothom aguaita o s’amaga en funció dels seus interessos, sovint ideològics. Al capdavall, l’únic que demostra tanta indecisió conceptual és que no cal esforçar-se en gestos o proclames simbòliques d’adhesió o rebuig al concepte. Tots ho som o ho hem estat, de nacionalistes. Ho van ser Gandhi i Hitler. Ho van ser Mandela i Stalin. I els oblidats kurds i sahrauís, i el genocida Al-Assad. Al final el nacionalisme serà com respirar, i de cada un dependrà que la seva respiració, la seva existència, s’adscrigui a la justícia o a la vergonya.