Trista ràbia
Els anuncis que m’arriben per vies radiofòniques, digitals, televisives, em volen incitar a pensar, ben salpebrats per alguna gracieta de circumstàncies vinculada al coronavirus, què voldré fer aquest estiu. Ofertes d’estades hoteleres a Internet, idees per a rutes lluminoses a descobrir als suplements dels diaris, l’encantadora rusticitat del turisme rural, els millors restaurants del país, unes irresistibles colònies a muntanya per a la meva canalla. I aquí ens trobem, vostès i jo, estimats paisans lleidatans i segrianencs, a data 8 de juliol, observant com el país persisteix en la vella impressió d’anar fent mentre els descendents d’Indíbil i la boira són ignorats i encara han de veure com els refreguen per la cara que altres són capaços d’entomar els dies amb la digna despreocupació inconscient de regalar-se, ells sí, unes vacances com Déu mana. De tot cor desitjo que el seu preuat lleure estival no els quedi estroncat abans d’hora per un retorn inesperat a casa dictat per la crisi sanitària, quan potser, i només potser, se’n recordaran del Segrià i la seva inaugural desgràcia. Anunciada pel sentit comú la situació sempiterna de cada inici d’estiu amb l’arribada massiva de temporers, els consegüents problemes per gestionar-ho i el resultat de l’ajornament perpetu de la solució, ningú es va decidir a preveure-ho i encara menys a intentar-hi una solució. Ara, potenciat pels mèrits indiscutibles d’una administració que hauria de vetllar per nosaltres, informar-nos com cal i facilitar-nos la vida, ens trobem en aquest cul-de-sac anímic, psicològic i moral. Desconec, mentre escric aquestes línies endut per la higiènica pruïja rabiosa del tal-com-raja, com es trobarà el país d’aquí a deu dies, quan surtin publicades. No sé si ens mantindrem tristament ferms en la nostra antiga condició de Ventafocs catalana a qui cap li pon i a sobre ignoren, o bé ja serem vagament recordats, amb la rapidesa amb què en aquest infaust 2020 s’esdevé tot plegat, com l’avançada desafortunada, a qui tothom va voler girar l’esquena, del grandíssim rebrot que la irresponsabilitat col·lectiva (per part de governants i governats) va fomentar i que ha desolat de nou el país abans fins i tot que ens permetéssim el luxe de poder elucubrar sobre l’enfadosa segona onada. Vam ser forts per confinar-nos març i abril, confiar en l’oci de les plataformes i els jocs de taula i els llibres, muntar el nostre particular quarter d’hivern en plena primavera, amarats d’un optimisme èpic que ens feia sortir a les vuit al balcó a aplaudir els sanitaris, imbuïts d’una noció de fraternitat que s’ha descobert una mica impostora. No ens tocarà altra que assumir la possibilitat que ens escatimin també l’estiu, i la incertesa de la força amb què serem capaços d’aixecar-nos de nou. Si almenys sabéssim que ens esperen una primavera i uns estius redemptor com els d’abans, no gaire lluny...
