El nen de Perpinyà
L’esbombada notícia del nen de Perpinyà que va triomfar a la versió francesa del xou televisiu de
The Voice Kids
cantant una cançó en català em porta a fer dos tipus d’apreciacions contraposades. Una de freda i una de calenta.
En primer lloc, em costa entendre l’entusiasme innocent que ha generat el fet aquí al Principat, com si ara, de cop i volta, els parlants de llengua catalana s’haguessin de menjar el mon irradiant des de la
Grandeur
. Però més incomprensible, per increïblement ingènua, resulta la reflexió provinent de sectors que es volen progressistes i campions de la sensibilitat lingüística, quan pretenen inaugurar polèmiques contra Espanya argüint que un fet tan aparentment normal com aquest (que un nen canti una cançó en la seva llengua materna, que resulta ser minoritària) seria inconcebible a programes com
La Voz Kids
d’Espanya, i infereixen d’aquesta manera que França (ah, França tan civilitzada i moderna) és l’exemple que a la Meseta haurien d’adoptar. Cal que ens entretinguem en la profunda pamfilesa d’aquesta visió? Si obviem la palesa ignorància de no entendre França com el referent occidental als darrers segles del que es coneix com a genocidi lingüístic, convenientment copiat pel regne d’Espanya, encara ens en quedarien per dir. Algú s’haurà preguntat per què un país que es caracteritza per haver arraconat i haver fomentat la pràctica desaparició de totes les llengües del seu estat en favor del francès, l’única oficial, no té cap mania a tolerar, i fins i tot difondre, l’èxit d’un nen cantant en català. I la resposta a la pregunta haurà estat diàfana: és una llengua inofensiva, simpàticament folklòrica, que es pot exhibir sense perill que trontolli un sol pilar de l’statu quo cultural i social. El gran triomf del jacobinisme francès és tan destarotador que aquí encara en confonem un dels resultats més evidents amb una bona notícia. Afortunadament, a
La Voz Kids España
és inconcebible cantar en català perquè, si passés, encara suposaria una amenaça, una molesta esmena a la uniformitat, com a llengua viva i estesa que competeix, malgrat l’immens desavantatge i el futur més que incert, amb el castellà.
L’apreciació positiva de l’assumpte és que el nen ens ha permès visualitzar, als catalans del sud (ja ho sabíem, però tendim a oblidar-ho), que compartim llengua, cultura, manera de veure i sentir el món, amb una regió més enllà dels Pirineus a la qual aquesta identitat li ha estat greument malmesa però no eliminada. Lluitar per la llengua i reivindicar-ne ús, pervivència i dignitat implica no oblidar ni un sol dels seus parlants, i esmerar-se especialment amb els més oblidats, els més resistencialistes, els més amenaçats. O algun historiador de la llengua haurà de referenciar, en el futur, com la mort del català va començar en un obscur rósec destructor des del nord.
