La podridesa
Si vas ser un actiu important en l’anomenada Transició, no pas modèlica com ja sabem, resulta que se’t pot perdonar tot. Res, petits excessos motivats per l’excepcionalitat i la delicadesa del moment. Els exemples de recent actualitat del rei emèrit i de Martín Villa com a paradigma d’aquesta qüestionable indulgència històrica. Si ho mirem amb les lents que toca, que són les de les mínimes nocions legal i moral, en resulten els exemples més clars, els exponents més il·lustradors, de la podridesa sobre la qual se sustenta el règim del 78.
Pobre Pablo Iglesias i pobres acòlits de Podem, que en el seu moment de glòria exhibiren la lucidesa de saber-ho anomenar, tot això, i ara que atenyen el poder de la mà del PSOE (un dels indiscutible artífexs de l’ensarronada) han de fer mans i mànigues perquè no es noti massa que es posen una miqueta de perfil i xiulen, al mateix temps que proclamen tanta indignació, ben vestida i atractiva però buida i sense efecte. L’emèrit s’ha fugat del país, sí. Improcedent i indignant, sí. Una democràcia no s’ho pot permetre, no. Però així ha quedat la cosa, PSOE perpetrant el suport en la indecència i els de Podem refugiats en la consigna per amagar que, ara que hi haurien pogut incidir, no els ha donat la gana.
Han estat, sens dubte, còmplices forçats. Però deixem-los congelats en la ganyota i la incomoditat de no haver sabut trencar aquell forrellat que tant blasmaven i centrem-nos en els que, en el seu dia, van confegir el pla polític que encara avui ens cobra peatge. Els que la història hauria de condemnar. Mireu qui va sortir a defensar el rei emèrit en un llustrós manifest convenientment signat: tot d’exministres dels de la vella guàrdia, amb l’inefable Alfonso Guerra al capdavant, que es veu que en el seu dia era socialista convençut. També hi era Martín Villa, que ara ha tastat una amargor particular amb el recordatori enutjós del seu propi passat. En conseqüència, allargant la grotesca cadena de favors, l’han vingut a defensar ni més ni menys que Felipe González, Aznar, Rodríguez Zapatero i Rajoy. Els presidents en ple. Com ens el podem creure, un país així?
Han sortit tots a cobrir-se les vergonyes. A obviar que la permissivitat llagotera i la invulnerabilitat legal del rei és una rèmora de l’herència franquista, i que aquesta mateixa herència no ha estat condemnada i segueix envilint la vida política espanyola. Martín Villa és presumptament responsable polític d’unes quantes morts en els primers anys durs de la Transició, un falangista de principis, però no es tolera que sigui justament investigat. Hem avançat a a empentes i rodolons en benefici de les nostres llibertats, i el progrés s’hi ha notat, però viciats d’inici i sense haver fet prou net. Ells es tapen, es perdonen i guarden silenci. Fins quan caldrà consentir?
