El destí

Potser per la tendència a la tristesa amb què ens va amarar l’any confinat, combinada amb la tessitura del balanç obligatori en què hom se’l mira quan s’estrena el següent, han sovintejat entre les persones les visions fatalistes, l’esmussament de la il·lusió, amb derivacions que superen la situació concreta de pandèmies i reclusions, i abasten aspectes generals de l’existència. La tristesa fonda, inoportuna, però, no és gens nova. L’arrosseguem durant l’època contemporània i en el Primer Món com una nosa antiga. Em consta, per exemple, que alguns accessos de malenconia en els humans són deguts a aquella planyívola reflexió, tan recurrent, que consisteix a plantejar-se com hauria estat la seva vida si en un moment determinat del passat haguessin optat per un camí diferent del que van emprendre. Uns versos del poeta nord-americà Robert Frost –“dos camins divergien en un bosc...”– i les ficcions quàntiques sobre realitats paral·leles per les quals ara hi ha tanta tirada han contribuït a alimentar-la fins a l’esgotament. Una idea vertiginosa i atractiva sobre un fons de desolació. ¿De veritat desfilen per una autopista cega al nostre espai temps la successió de vides que hauríem pogut ser? N’hi ha que ho refuten i creuen en una de sola, malgrat no aprovin el determinisme. Els avatars de l’única existència possible venen establerts pel lliure arbitri. Allò que decidim no fer, i que no tindrem, ja no és –abans Frost, ara una cançó de Manel: “La vida que ens hem perdut simplement no existeix.” Jo m’he sorprès darrerament anant més enllà, qüestionant-me part del formidable lliure arbitri i inclinant-me cap a la possibilitat del destí, indubtable sacrilegi. És un destí que concebo no del tot apesarat pel determinisme. No ens veig com fitxes empeses a través d’un reguitzell de caselles ordenades i preestablertes, gravades en l’esdevenidor sense possibilitat d’esmena. El destí que jo intueixo és una tendència, una tria de caselles clau de les quals, pel pes del caràcter, no serem estalviats; una direcció única sotmesa a les variables provocades per certs vaivens de l’atzar, alguna casella insospitada que a la llarga, tanmateix, ens retornarà al traçat central. Cap poder superior ha estat capaç de dissenyar el que encara no ha succeït, però quan succeeix pren un aire ineluctable que d’entrada no t’expliques, fins que identifiques les pistes del passat. El destí és el caràcter. A muntanya hi ha senders que seguim d’esma intuïtiva, perquè gairebé no són traçats. De tant en tant ens emboliquem per un marge impracticable, i maldem per recuperar el sender esvaït. Un cop hem guanyat alçada, ja al capdamunt del pujol o la carena, mirem avall i en descobrim sorpresos el traçat nítid, la rotunda serp de terra. El destí s’assembla a aquest sender.