Un article violent
És evident que la revolució no s’aconseguirà llançant còctels molotov sobre furgons policials, que a més estan ocupats i posen vides humanes en un risc greu. Tampoc s’hi arribarà destrossant aparadors i saquejant botigues, amb el consegüent i dramàtic perjudici per als petits botiguers. No s’assolirà la justícia que reclama qualsevol revolució autèntica sortint diàriament al carrer amb ànim d’aldarull i la crema sistemàtica de tots els contenidors de la ciutat. Posats a dir, tampoc la veurem per la gràcia de sovintejar amenaces de mort en les lletres de rap. L’últim segle ens ha ensenyat que la gran majoria de revolucions exitoses han estat, bàsicament, pacífiques, cosa que no implica que no fossin radicals, dràstiques, valentes, desafiadores, irrespectuoses. Com ha de ser.
Tot això de la inutilitat de la violència i també la seva falta de legitimitat moral ja ho sé, i per tant no cal que vinguis a recordar-m’ho tu, poderós mandarí circumspecte de cella corrugada i veu altiva. Opinaré i actuaré com cregui convenient en funció d’aquest profund convenciment meu, i el que tu puguis dir resultarà superflu, estèril i, si de cas, digne de llàstima o d’indiferència. Tu, fals adalil de llibertats i drets, no tens autoritat, ni intel·lectual ni moral, per condemnar cap violència. Tu, que practiques la més concloent i destructiva violència, perquè l’empares en un marc que en diuen legal i la inocules com un virus en cada estrat de la societat, que la tornes estructural i la fas una maça sempiterna a punt per colpejar cada cop que algú et discuteixi les decisions, preses des del tron i els foscos despatxos dels teus foscos sicaris amb corbata. Ets violent quan cedeixes a la voracitat dels bancs i provoques que les famílies es trobin desnonades i al carrer. Ets violent quan deixes a l’estacada els autònoms que no podran aixecar els seus negocis. Ets violent quan tanques la porta al lliure accés del saber, amb matrícules astronòmiques per entrar a les universitats públiques. Ets violent quan permets que milers de ciutadans amb prou feines puguin pagar serveis i passin fred a l’hivern en conveniència amb les grans companyies per efecte d’alguna prebenda sucosa que t’han arreglat. Ets violent quan permets que un rei emèrit estafi un país mancadíssim d’oportunitats i a sobre li arrangis un retir daurat en un país dictatorial i criminal, finançat amb petrodòlars. Tu no me’n donis, de lliçons. Que tampoc me les donin aquells que omplen les seves hores, les seves pàgines, les seves ones, d’una engolada indignació pels aldarulls lamentables. Si les haguessin omplert amb els abusos violents que a tu t’han disculpat, ni que fos amb la meitat de saliva, dedicació i minuts que han esmerçat amb els violents del carrer, potser ara no seríem en aquest pou de misèria perllongada. O sigui, que a callar també. Hipòcrites.
