Xalar fent país
Fa una pila d’anys, en els inicis de la meva feina com a professor cobrint baixes en condició de substitut o passant breus fases d’interinatge, disposava de prou temps lliure al mig d’alguns matins, i sovint els dedicava a llegir. En temps de bonança meteorològica, me n’anava pels voltants del riu, m’asseia a la gespa i usava un arbre a tall de respatller. Prioritzava gruixudes novel·les decimonòniques, per allò del bagatge necessari de qui aspira a convertir-se en escriptor. I prioritzava les traduccions al català per sensibilitat cap a la llengua pròpia i minoritzada, i per prosperar-ne en la competència expressiva. Parlo de fa una vintena d’anys i trobar clàssics actualitzats i solvents en català presentava una certa dificultat. Les traduccions, posem per cas, de Crim i càstig
o
Anna Karènina
a càrrec d’Andreu Nin estaven francament bé, però dataven... dels anys trenta. Un dia, llavors, fullejant el suplement literari d’un diari, vaig topar amb la notícia d’una nova col·lecció de clàssics traduïts al català, la Biblioteca Pompeu Fabra de l’editorial Destino. Noves edicions corregides i polides de Shakespeare, novel·les breus de les grans patums russes, alguns patracols dels canònics Dickens i Stendhal. No eren llibres barats, però els considerava una excel·lent inversió. Crec que la col·lecció no va gaudir de més de tres anys de vida; no els devia sortir prou rendible, tot i que el director es va lamentar al cap del temps d’una difusa conspiració pel fet que la nòmina de traductors i consellers literaris el formaven escriptors de corda poc catalanista i gens afí al règim convergent. En qualsevol cas, la il·lusió esdevingué efímera.
Fa una pila d’anys, en els inicis de la meva feina com a professor cobrint baixes en condició de substitut o passant breus fases d’interinatge, disposava de prou temps lliure al mig d’alguns matins, i sovint els dedicava a llegir. En temps de bonança meteorològica, me n’anava pels voltants del riu, m’asseia a la gespa i usava un arbre a tall de respatller. Prioritzava gruixudes novel·les decimonòniques, per allò del bagatge necessari de qui aspira a convertir-se en escriptor. I prioritzava les traduccions al català per sensibilitat cap a la llengua pròpia i minoritzada, i per prosperar-ne en la competència expressiva. Parlo de fa una vintena d’anys i trobar clàssics actualitzats i solvents en català presentava una certa dificultat. Les traduccions, posem per cas, de
Crim i càstig
o
Anna Karènina
a càrrec d’Andreu Nin estaven francament bé, però dataven... dels anys trenta. Un dia, llavors, fullejant el suplement literari d’un diari, vaig topar amb la notícia d’una nova col·lecció de clàssics traduïts al català, la Biblioteca Pompeu Fabra de l’editorial Destino. Noves edicions corregides i polides de Shakespeare, novel·les breus de les grans patums russes, alguns patracols dels canònics Dickens i Stendhal. No eren llibres barats, però els considerava una excel·lent inversió. Crec que la col·lecció no va gaudir de més de tres anys de vida; no els devia sortir prou rendible, tot i que el director es va lamentar al cap del temps d’una difusa conspiració pel fet que la nòmina de traductors i consellers literaris el formaven escriptors de corda poc catalanista i gens afí al règim convergent. En qualsevol cas, la il·lusió esdevingué efímera.
Afortunadament, tot ressorgeix. Sumptuosos volums blancs de tapa dura han inaugurat el braç de la Fundació Bernat Metge (la campiona històrica a Catalunya dels clàssics grecollatins) dedicat a les obres mestres de tots els temps: la
Ilíada
i el
Robinson Crusoe
, i un nou
Crim i càstig
a punt de sortir del forn. Editorials magnífiques i independents, deslligades dels grans emporis editorials i utilitaristes, com ara Flaneur, Adesiara, Navona o Comanegra (i les que em deixo, perdó), publiquen obres magnes i canòniques de Mann, Rilke, Poe, Valéry, Sebald, Benjamin, Faulkner, Lispector. Edicions de 1984 o la mateixa Proa s’atreveixen amb obres completes o mostraris generosos de poetes que reclamaven el català: Dickinson, Wordsworth, Pasternak o Baudelaire (
Les flors del mal
en nova traducció del nostrat Pere Rovira). La nostra cultura rep les prescriptives garrotades de totes bandes, però per la banda de la importació literària estem fent créixer el jardí, miratge imprescindible per sustentar-nos i creure’ns realment dignes de participar de la gran sensibilitat universal. Animeu-vos-hi per la part que us toca com a lectors i lectores, que pel cap baix farem país tot xalant.
Afortunadament, tot ressorgeix. Sumptuosos volums blancs de tapa dura han inaugurat el braç de la Fundació Bernat Metge (la campiona històrica a Catalunya dels clàssics grecollatins) dedicat a les obres mestres de tots els temps: la
Ilíada
i el
Robinson Crusoe
, i un nou
Crim i càstig
a punt de sortir del forn. Editorials magnífiques i independents, deslligades dels grans emporis editorials i utilitaristes, com ara Flaneur, Adesiara, Navona o Comanegra (i les que em deixo, perdó), publiquen obres magnes i canòniques de Mann, Rilke, Poe, Valéry, Sebald, Benjamin, Faulkner, Lispector. Edicions de 1984 o la mateixa Proa s’atreveixen amb obres completes o mostraris generosos de poetes que reclamaven el català: Dickinson, Wordsworth, Pasternak o Baudelaire (
Les flors del mal
en nova traducció del nostrat Pere Rovira). La nostra cultura rep les prescriptives garrotades de totes bandes, però per la banda de la importació literària estem fent créixer el jardí, miratge imprescindible per sustentar-nos i creure’ns realment dignes de participar de la gran sensibilitat universal. Animeu-vos-hi per la part que us toca com a lectors i lectores, que pel cap baix farem país tot xalant.
