La UdL, la nostra
El campus de Cappont de la UdL, en una imagen de archivo.
No remarquem gairebé mai una de les coses transcendentals que es repeteix cada any en aquestes dates revoltes, que és la petita èpica cíclica de l’estudiantat que clausura, al final del curs acadèmic, el seu pas per un batxillerat o un grau de cicle i s’ha d’enfrontar a la gran decisió: la tria d’una formació universitària.
No remarquem gairebé mai una de les coses transcendentals que es repeteix cada any en aquestes dates revoltes, que és la petita èpica cíclica de l’estudiantat que clausura, al final del curs acadèmic, el seu pas per un batxillerat o un grau de cicle i s’ha d’enfrontar a la gran decisió: la tria d’una formació universitària.
A vegades veig pel campus de Cappont els nois i noies que aparenten tenir recent encara aquella elecció, probablement de primers cursos, aprofitant els moments de recés a l’esclat lluminós de la vora del riu, a vessar d’expectatives, de gaudi i de dubtes. Me’n recordo de mi mateix fa una pila d’anys, quan aquest campus magnificent no existia i el meu correlat de tantes esperances i temors eren els topants venerables de l’antic edifici del Rectorat; no puc evitar un puntet de commoció per la persistència dels costums reconeixibles.
En el meu primer any universitari, acabada d’estrenar la dècada dels noranta, la Universitat de Lleida encara era un ens depenent de la UB. Avui, repartida en un nombre considerable de campus històrics i de nova trinca, és una institució indefugible per al marc mental de la ciutat i la seva àrea.
Això sí, perviu la mirada displicent del provincianisme inconscient i incorregible que sempre la considerarà una institució succedània, de segona fila, respecte als referents que algú ens ha construït de l’omnipotent Cap i Casal. I darrerament he descobert un fet que ha passat de puntetes i que ha erigit la UdL, als ulls de molta gent assabentada, en alguna cosa més que la diana del ressentiment o l’entranyable fita de la memòria i l’educació sentimental de generacions com la meva. Que l’ha convertit en una universitat puntera.
Dades a la mà. Un rànquing anomenat Times Higher Education’s Impact, en data d’abril, que mesura els anomenats Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) establerts per les Nacions Unides, la col·loca en setzena posició dins un conjunt de 966 universitats d’arreu del món pel que fa a l’apartat de qualitat en la docència; a Catalunya, només per darrere de la UB. Em consta que el procés per arribar a aquesta posició no era cap broma, i que s’ha seguit completant escrupoloses, solvents i exhaustives avaluacions.
A més, la UdL ha millorat en apartats gens menyspreables com ara el d’igualtat de gènere, de manera que ha assolit també aquí digníssimes posicions entre les cent primeres universitats. A l’involuntari provincianisme, el de la ganyota condescendent salpebrada de fals cosmopolitisme, li aniria bé documentar-se sobre segons què.
Si la gent de Lleida no vivim en la ciutat d’ideals que somiava el poeta, potser és perquè no sabem valorar i prendre en una justa estimació allò de què ens podríem sentir ben orgullosos: una possibilitat il·lusionant, per a l’estudiant que tria, just a la UdL, just a casa seva.
