Un gra massa
La història és la següent: un grup d’adolescents fa una visita al Prado i hi graven un Tik-Tok en què se’ls veu, mitjançant un ràpid i enginyós muntatge, imitant de forma estrafeta les postures patidores de diversos personatges de quadre, que també van apareixent en el vídeo. El muntatge, com és habitual en aquesta xarxa social, va acompanyat de música, en aquest cas una mena d’arranjament electrònic en què s’hi filtra una frase («se está hasiendo la vístima»), que es veu que últimament s’ha infiltrat en l’antologia popular de frases peculiars i idiotes repescades dels programes de zàping.
Si el veieu, el vídeo, potser li trobareu certa gràcia. Allò, però, que provoca una estupefacció que podria derivar en hilaritat considerable són les reaccions en cadena expressades des de les dues posicions enfrontades respecte a la performance dels xiquets.
Les podem resseguir amb detall a través d’una altra xarxa social, en aquest cas Twitter, que ja sabem que ha esdevingut receptacle de les observacions més afinades i dels exabruptes més biliosos. Realment, pel que fa als indignats que ho consideren un ultratge a l’art i una mostra vergonyosa del baix nivell cultural de la jovenalla del país, no sé a què treu cap molestar-se d’una forma tan apocalíptica.
Com molt bé s’han apressat a remarcar els defensors de la feta, és una actitud anàloga a la de tants adults enfadats quan, d’adolescents també, perpetraven les seves pallassades en els temples de la cultura visitats amb motiu de les sortides escolars, però sense Internet ni mòbils per difondre-ho, o quan, ja de grandets, s’han lliurat a l’horterada previsible de sostenir la torre de Pisa o tocar la panxa d’un buda a l’Orient. No es tracta, doncs, de tenir la pell massa fina, sinó de no veure’s la biga a l’ull propi.
Ara bé, els defensors que han saltat amb braó inaudit també s’han passat de rosca. Segons aquestes veus, ens trobem davant un exemple preciós de la nova i profitosa aliança entre les aptituds digitals del jovent i la sensibilitat cultural i artística.
N’hi ha un que ha arribat a dir que hi veu domini de la narrativa audiovisual (com si els catorze segons del vídeo es poguessin equiparar a un curt nominat als Goya), competència en edició de vídeo (home, això sí, tot i que no sé quin grau de mèrit té una simple competència), ús de recursos com la ironia (no la sé veure), reflexió sobre l’evolució estètica (definitivament no la sé veure) i saludable sentit de l’humor (saludable o no, sembla un humor massa obvi). La conclusió és fàcil: Internet i les xarxes han infectat d’infantilització galopant la percepció dels adults.
El que en el passat eren les respectables, intranscendents i previsibles poca-soltades adolescents s’han convertit, per obra i gràcia de l’embruix digital, en la gran revolució de la pedagogia cultural. Malament anem.
.
