Literatura precipitada
He assajat una definició per a la literatura que vaig decidir consignar com a precipitada, tal com es desprèn del títol provisional —quin altre qualificatiu tan ben acordat a la precipitació— per al vacil·lant dietari que havia endegat fa temps al blog; de forma temerària, és clar, perquè un blog requereix d’una discreta inspiració i una discreta disciplina quotidianes que ara mateix estic ben lluny d’assolir. «Dietari precipitat», es deia.
Qui sap si la precipitació arguïda seria una forma de perdonar-me la poca fortuna de les meves entrades dietaristes. En qualsevol cas, dic que he assajat la definició.
Caldria entendre com a precipitada la literatura nascuda d’una urgència, més aviat discutible, a la vista de la pulsió vanitosa que ens impel·leix a donar-li forma només per a la possibilitat de l’exhibició, de la notorietat: però urgència al capdavall. En la seva precipitació, en la percaça impacientada d’una intuïció volàtil que ha emplenat de sobte el dia, les paraules no abasten a tancar-ne la forma desitjada, segurament per la falta de sedimentació de la idea, que requereix temps.
El text és precipitat, doncs, perquè no accepta esperar, ni que li diguin que no tocava encara. Malgrat l’obcecació, ja ho veu l’autor precipitat, que no ha aconseguit la forma i que l’ha perbocat mig estrafeta, com un embrió llefiscós.
S’acontenta mirant de convèncer-se que aquestes coses, de fet, no en tindran mai, de forma definitiva.És precipitada també perquè, a desgrat de la malaptesa, té el bon gust d’abocar-se o caure directament a alguna mena de precipici, el gran precipici informulable, on l’aire que s’hi crema és la incertesa o el natural qüestionament. L’exercici pueril de construir allò que encara no es podia construir queda compensat per l’atractiu de la zona vertiginosa on l’autor opera.
Literatura precipitada perquè es llança de gust al precipici i llavors malda per embastar línies tremoloses en plena caiguda. És precipitada perquè allà baix, en l’horitzó esparverant del futur, hi ha un jutge disposat a desautoritzar-la i resoldre que l’autor, en el seu dia, es va precipitar.És precipitada —i això, igual que la tirada per l’abisme, seria positiu— perquè la precipitació m’absol de qualsevol responsabilitat i justifica que escrigui l’endemà una cosa semblant de manera totalment diferent.
La precipitació sistemàtica i diària, facilitadora de la contradicció, il·lustra la naturalesa canviant i modulable de la meva mirada humana. La realitat només la veig jo, i és molt fluent i inaferrable i té molts meandres. Tots els que ens dediquem a aquesta cosa absurda de l’escriure amb vagues intencions transcendents o estètiques ens precipitem. Ben mirat, tota literatura, la bona i la dolenta, és precipitada
