Allò que interessa
Per si sol ja esgarrifava el titular periodístic que encapçalava les declaracions del subdirector general d’Ordenació Curricular d’Educació, i que pretenia justificar els canvis curriculars a l’ESO: el que ensenyem no interessa als joves. Ara seria sobrer que m’hi esplaiés, perquè tot el que jo pogués amollar, més o menys enfadat, arran de la ximpleria ja ho va desmuntar admirablement i clara el company Ramon Camats a la contraportada de SEGRE de fa uns dies, al seu clar, concís i devastador «El fangar de l’educació».
Només m’atreviré a fer una aportació més a partir d’una altra afirmació del senyor Grau, potser tan inquietantment reveladora com l’anterior. Al començament de l’entrevista, a rebuf de la pregunta del periodista sobre per què l’alumnat no mostra «interès», el subdirector eludeix la resposta directa i mira de refugiar-se en la constatació que avui dia els estudiants no troben feina quan acaben els estudis, cosa que no s’esdevenia en el passat, de la qual cosa caldria inferir que els estudis obligatoris han de ser eminentment pràctics i orientar-se a la possibilitat de formar-se per a una «feina», benefici que de retruc segur que «motivaria» els infants i adolescents. Bé. La clàssica lògica del mercat. Producció de peces per a l’engranatge del sistema. Siguem liberals i utilitaristes. Això interessa i motiva.
Això també és emprendre l’exacte camí contrari al que hauríem d’entendre com «educació». Després ja ens ensabonaran amb les bones intencions, revestides d’eufònics conceptes com pensament crític, solidaritat, creativitat i jo què sé. Valors, sigui dit de pas, que la majoria de professorat ja maldem per encaixar i transmetre dins la nostra feina diària, aliens al paper mullat de tots aquests gurus de la innovació i la modernitat. L’educació és moltes coses, nosaltres ho sabem de fa anys, i els inevitables mandarins il·luminats pretenen meravellar-nos any sí any no amb la descoberta de la sopa d’all.
Per després carregar-s’ho amb la seva pseudofilosofia nefasta, és clar.Si resseguim l’entrevista, el fantasma utilitarista va traient el cap sota diverses formes, disfressant-se de les més bones i fatídiques intencions. De cap altra manera, i digueu-me desconfiat, sé llegir allò que diu de «plantejar als centres educatius els problemes del nostre entorn»; ves qui podrien ser els que pretenguin treure rèdit de l’activitat del centre per resoldre un «problema de l’entorn».
Però res, que s’ha d’actuar, ser pràctic. Treballem també per àmbits, diu, que encara no se sap ben bé en què consisteixen. I així anem atorgant, o concedint, fins a convertir la noble ocupació d’aprendre i formar-se en la subsistència precària dins un poti-poti confús d’estètica new age i fosques intencions mercantilistes. Segur que això a la joventut la motiva.
