No hi haurà pel·li
La plataforma canadenca Citizen Lab, artífex de la investigació que va destapar l’escàndol del Catalangate, l’ha definit com el cas d’espionatge més gran que s’ha fet mai contra dirigents polítics; es a dir, superant de llarg afers instal·lats en l’imaginari social del calibre del Watergate. La idea també la van abonar prou el documentadíssim reportatge del New Yorker i l’editorial del Washington Post. Poca broma. La principal diferència respecte als il·lustres escàndols predecessors, que han quedat en joc de nens mercès a l’espectacularitat d’aquest enginy israelià del Pegasus, és que aquí no existeixen les condicions necessàries perquè em puguem fer una pel·lícula. Els catalans, més enllà d’Espanya, no som «mediàtics». Sembla que qui pertoqui —altes instàncies europees, algun altre organisme internacional— se n’exclamarà i aquí ho anirem tapant fins que la cosa mori d’indiferència també mediàtica. És el nostre fat. Ja ens convindria, com molt bé diuen, un Hollywood nostrat per anar fent pòsit mític de cara a l’emancipació nacional, però no es donarà el cas. Sense haver d’anar fins a Amèrica, dol també pressuposar que hauria passat si la cosa s’hagués esdevingut en algun país punter d’Europa, avançat i zelós de la seva salut democràtica, o en el supòsit més sagnant: si el cas destapat d’espionatge hagués tingut com a víctimes ciutadans catalans unionistes i no pas indepes. No cal que em contesteu.
Desespera adonar-se dels senyals d’aquest oblit que s’imposarà sobre el nostre cinematogràfic i vergonyós escàndol. La caverna s’aplica en allò que li és habitual: tapar i minimitzar, tergiversar i marejar la perdiu. Són tan grollers que tenen la santa barra d’argumentar que és ben normal espiar els mòbils de la gent si perilla l’estabilitat nacional. Haurien tingut accessos de somnis humits si el New Yorker i el Washington Post haguessin descobert alguna vergonya èpica dels independentistes, en el supòsit, que potser sigui massa suposar, que no vulguin colar-hi el sainet grotesc aquell de les trobades amb Putin. És molt graciós veure com pretenen esgrimir això darrer per fer creure que els catalans —sí que en som de poderosos, ara!— hem volgut ventilar el cas del Pegasus per dissimular les nostres conxorxes filorusses.
Per no perdre el costum, el govern català també ha fet un paper ben galdós. En lloc d’aixecar-se en bloc en sessió parlamentària a Madrid totes les forces independentistes i fotre el camp, o posar realment contra l’espasa i la paret el president Sánchez, en definitiva alguna gran i intimidant escenificació, la pusil·lanimitat de sempre: una reunioneta en dia festiu, i sense focus potents, d’un parell de representants secundaris de tots dos governs. Ni per revifar una mica les brases sufocades del sentiment independentista, hem sabut usar l’afer. Massa poc ens passa.
