No m'ho feu dir
Convençut que superaria l’obstacle de la indiferència amb què sempre m’he topat quan he volgut molestar, incomodar o ofendre des de la meva humilíssima condició de columnista local, em preparava per rebre alguna rèplica digue-li virulenta o vehement, després d’encabir en un article de fa un mes una frase d’aquesta faiçó: «Es concedirà renovat caliu al debat de l’alberg per a temporers que hi havia planejat al barri de Pardinyes, i mentrestant, des d’aquell altre racó de la ciutat, algú no se sentirà al·ludit o, encara pitjor, muntarà l’enèsima pantomima presumptament veïnal que en rebutja el projecte i reclama no sé quina cosa d’una residència per a gent gran.» Però es veu que no. Aquesta darrera setmana la mà negra antialberg ha revifat la polèmica amb una altra ocurrència –com a mínim l’he encertat amb la predicció–, sense haver fet menció a les meves discretes insídies.
Penso que hi hauré d’insistir, si no per necessitat de l’ego, sí que com a deure cívic o moral. Ara una portaveu poc dotada per als rudiments de la comunicació, acompanyada d’una petita gernació de suposats veïns, s’ha despenjat negant-se a acceptar la nova ubicació, a la zona de les sitges, per al projectat alberg. Com que resultaria inversemblant argumentar que hi voldrien una altra residència, s’empesquen alguna cosa referent a la capacitat, que no és la que diu l’ajuntament i que hi ha una lletra petita i etcètera. Molt bé. Semblen decidits a pemetre’ns que els apliquem el temible adjectiu. No me’l feu dir, si us plau.
Correré el risc de la reiteració i hi insistiré: Lleida no es pot permetre l’absència d’una infraestructura destinada a l’allotjament dels temporers que arriben cada estiu. Segueixo insistint: jo els veig ara des de la finestra de casa meva, entrant i sortint del Pavelló Nou dels Elisis, dels mòduls prefabricats de la vora, en veig d’altres dormint als cotxes a l’esplanada del mateix recinte. No són condicions dignes per a gent que ve a treballar. A mi no em molesten; simplement em dol veure de quina manera els hem d’acollir. I m’avanço a la rèplica previsible i tan manida dels furibunds: sí, jo acceptaria de bon grat unes instal·lacions al meu barri, si els condicionants dictaminessin que fos la millor ubicació. Queda entès?
Som una ciutat envoltada d’horta i de més municipis amb horta, un enclavament peninsular clau del conreu de la fruita dolça, i el nostre deure com a ciutadans i persones és garantir la dignitat dels qui hi acudeixen buscant-se la vida. Si no volem acceptar-ho... Ai, si no volem acceptar-ho no me’l feu dir, l’adjectiu. Quedaria fatal com a complement del nom de la ciutat, em doldria com un insult a la família, a les entranyes, a la terra. Engegueu aquest debat, exposeu si la ciutat es mereix l’adjectiu que no he dit i tothom està pensant.
.
