L'anunci guapo

Com que de l’anunci d’Ensenyament sobre l’avançament de l’inici de curs ja se n’han dit de tots colors, miraré de centrar la meva malvolença en un altre anunci. Res d’institucional, val a dir, de tota una altra mena; l’anunci comme il faut, destinat a la promoció d’una marca: la cervesa que destapa les essències de l’edèn mediterrani.

He reconegut manta vegades el mèrit dels bons anuncis, quan el bon gust en la idea i l’execució disculpa el prosaic interès comercial. Aquests de la cervesa bé que s’hi inscrivien, en l’excel·lència de tot plegat; si no, no es trobaria mig país esperant l’anunci amb candeletes tan bon punt s’insinua l’estiu al calendari. Però potser ja n’estem fent un gra massa.

A veure, que està molt bé tota aquesta filosofia epidèrmica de fugir del constrenyiment de la quotidianitat, viure el moment i retrobar-se amb un mateix, el plaer auster i anacoreta de les coses senzilles, el clixé new age del retorn a la natura. El problema és que ens el sabem tant de memòria que ja no podem evitar sentir els grinyols del muntatge. Ves a gaudir de l’estiu, xiquet, que el forn de pa que regentes t’espera al setembre amb les factures pendents; econòmicament, la reentrada laboral se’t farà costeruda –reentrada quimèrica, perquè reincorporar-se implica haver sortit prèviament, i aquest jovenet té pinta d’autònom sofert, d’aquells que no s’aventuren a somiar en vacances gaire folgades. Reforço el meu vaticini pessimista quan penso en la inversió que t’ha suposat la compra o manteniment d’una bicleta tan guapa, que t’ha de garantir no deixar-te tirat en algun dels múltiples camins que recorres de la fotogènica Catalunya.

Digueu-me derrotista. Potser es tracta només del peu amb què m’he aixecat avui, i demà tornaran a embadalir-me les postals en moviment de la cervesa nostrada. Prefereixo que m’enganyin, que així m’estalvio l’amargor, però no soc jo qui tria, sinó la capriciosa química de l’humor. Avui veig per força que les persones i paisatges que poblen l’espot són massa guapos. També: que l’excusa conjuntural de fugir i expandir-se, propiciada per la pandèmia, serà rellevada per alguna variant l’any que ve, de cara a fer atractiu el producte, de la mateixa manera que l’any passat ja ens van pretendre colar la suposada consciència ecologista amb el rotllo aquell de la posidònia. Que si vull ser ecologista hauria de començar per eliminar les llaunes de cervesa, i si vull esdevenir el bon salvatge no puc carregar botelles a les alforges de la bici.

Ah, i ningú s’ho creu, que et deixes el mòbil a casa abans d’emprendre l’arcàdica odissea. Que un periple tan fotogènic com el que et casques resulta massa temptador per no instagramejar-lo a cada pas i fer-ne humana ostentació, pròpia del nou mil·lenni digital.