La malenconia

Un dels escriptors contemporanis en català que segueixo amb més interès és el figuerenc Vicenç Pagès Jordà. Tinc una estima especial per novel·les seves com La felicitat no és completa o Els jugadors de whist, altrament ja prou significades i reconegudes al llarg dels últims vint anys per tot un gavadal de lectors i crítics. Per aquest motiu, de tant en tant, em dedico a bussejar per la seva completíssima web personal, on hi penja el que han escrit d’ell però també –i això és el més remarcable– tot el que ha escrit ell sobre els altres, car també oficia d’excel·lent ressenyista en mitjans destacats del país.

L’altre dia li vaig trobar una entrada ja força antiga però molt interessant sobre Claudio Magris –indiscutible referent literari europeu– en què es refereix a la malenconia, arran d’un text de l’autor italià que es titula justament Malenconia i modernitat. El que s’hi diu, i que descobreixo que emparenta amb les idees de noms tan il·lustres com Walter Benjamin, Goethe o Baudelaire, s’acorda molt bé amb l’aproximació que m’he anat fent jo de la malenconia, d’un temps ençà, atiat per la traumàtica experiència col·lectiva del confinament pandèmic, en què tots vam tenir massa temps per pensar. Magris, parafrasejat per Pagès Jordà, explica que la malenconia és “una tristor que no sap precisar la seva causa”, percep “la pèrdua d’alguna cosa” que no sap què és. I afina la semblança rematant que es “complau en aquesta pèrdua” i en la mateixa indefinibilitat de la sensació. Jo havia escrit d’oïda però anava encaminat, cosa que no deixa de proporcionar-me certa satisfacció que vull pensar que no és simple envaniment, sinó l’emoció de poder emmirallar la meva inquietud en les paraules ben trobades dels altres, sobretot si són escriptors. Després Magris aprofundeix en la idea per mirar de perfilar la matriu d’aquesta malenconia, que és la caducitat del temps, allò que sempre falta, la corrupció de les coses i els sentiments. “L’incessable alterar-se i desaparèixer”. En poques línies hi és tot. Un cop llegides, no costa inferir-hi que el fruit més preuat d’aquesta malenconia, i paradoxalment el seu més efectiu antídot o pal·liatiu, és el somni. També el més brillant placebo per curar-te de la certesa de passar i morir. Potser sense venir gaire a tomb, em venen a la memòria aquells versos tan bonics de Màrius Torres: com una boirina, o com el vol d’una oreneta, “així t’escau la melangia / tan dolçament”. La malenconia, doncs, té la gens menyspreable compensació de generar somnis. Guardem-nos, en canvi, de la tristesa seca, que va prenyada d’impotència i por i et deixa atordit, extenuat, davant la pura i inerta contemplació de les coses. La tristesa sí que és paràlisi. És seure a esperar la mort. I cal evitar-la de totes totes, sempre. Per exemple, vestint-la d’alada malenconia.