El sentit (2): el tedi

És possible que hagi llegit en algun lloc que la impossibilitat de trobar un sentit al que vius o escrius respongui a la manca total de projecte, o si més no l’absoluta manca de ganes d’emprendre un projecte. Més o menys. Caldria revisar-ho perquè toco d’oïda. Si l’accídia et domina, fins i tot suposa un esforç considerable allargar el braç i furgar dins la capsa on deus desar el llibre en qüestió, per comprovar-ho. Però hi deu haver molt de fal·làcia en aquesta actitud, perquè prou que un aplega la força per escriure. O potser resultarà que costa molt menys del que em penso. Obrir la tapa de l’ordinador, deixar-hi lliscar els dits de comú acord amb el pensament. No establir-hi un pla, si no és el pla de la recerca cega, enmig de la foscor de la cova, per extreure’n un d’aquells diamants. Caldrà conformar-se amb l’exercici de simular-ho. L’escriptura és el simulacre barat de qualsevol heroïcitat. El cas és que això vindria a ser el tedi: la manca del projecte. Va avinentment acordat amb la malenconia, és clar. Però si la malenconia, ni que sigui pel dring agradable, la delitosa eufonia, sempre hi ha sortit guanyant respecte a la pura tristesa, ara ho segueix fent enfront del tedi; paraula lletja, que sembla arrossegar-se amb el mateix desànim amb què ho fan els subjectes a qui els l’han encolomada. Em sento prou original per assegurar que el tedi va lligat amb la por. Odiem la contingència i el judici dels altres. Ens tanquem al reducte final de nosaltres mateixos, i un cop tancats encara aixequem més murs invisibles al nostre voltant. Aquesta inactivitat dreça un refugi indesitjat, i és el tedi. A través de la finestra oberta, la mateixa finestra des de la franja baixa de la qual contemples l’avinguda deserta, veus el defora, amb la dansa fullosa dels plàtans, sents el parrupeig ebri dels coloms i el contrapunt agut i en espiral dels pardals, veus les taques movedisses de llum a la paret grisa del parc. Sense intermediari literari ni impostura, abans s’hi copsava la promesa: hi aflorava com la simple respiració. Els primers batecs de la tardor, esbarriada en forma de llum melosa. Passava que entraves de grat en la llum, hi entraves fàcil. El que hi ha a fora és a dins; hi era, vaja. Però ara pot ser que es vegi el defora com un quadre magnífic en l’ajustament de les diverses peces, que reconeixem i celebrem, i al qual no podem accedir. N’identifiquem i n’admirem la composició, tan familiar, tan inefable, però no la duem a dins. Sovint la por –por pel que sigui– ens desactiva. Hi deu haver un pany i una clau en alguna banda de la pantalla transparent. Si la travesséssim, seríem nus i de ple en la llum, es produiria l’anhelada inoculació. És una sensació similar a l’asèpsia de contemplar una gran praderia americana o una taigà escandinava en una foto d’atles. Esbalaïdorament belles, però inassolibles i mortes sobre el paper setinat.