Menyspreu bancari

Notícia prou sabuda: tendeixen a escassejar, cada cop més, els caixers automàtics a les ciutats. Els mitjans se’n fan ressò, posen els focus en les dificultats de la gent gran per accedir als diners en metàl·lic, ells que, com és comprensible, no s’avesen al diner plastificat ni als canvis tecnològics digitals. I de tota manera, malgrat els avenços i les noves vies per gestionar intangiblement els diners, joves i vells hem estat necessitats de líquid a la butxaca en algun moment, i hem tingut problemes seriosos per arribar-nos a un caixer després de comprovar, en un déjà-vu que fa la sensació de prolongar-se més enllà de l’acceptable, que també aquell caixer pròxim en què confiàvem ha desaparegut. En poblacions petites ja pot ser que no en quedi ni un. Afegim-hi de nou l’handicap per a la gent gran i el problema es fa gegant. És possible que no quedi altra que entomar-ho perquè els bancs no tenen prou recursos per mantenir-ne tants. Ehem. En qualsevol cas, el que esperes davant aquesta mancança és que t’ho compensin quan compareixes a l’oficina a fer un tràmit qualsevol; un puntet d’empatia i de vocació de servei per al sofert client. Però, ai las, entres en aquestes sucursals modernes, minimalistes, de colors freds i amples i lluminosos finestrals, on sovinteja la coneguda publicitat amb lemes pseudofilosòfics, la pretensiositat buida del pensador de fireta que et pretén engalipar, i totes les bones intencions que traspuen l’estètica de l’edifici i la faramalla verbal dels cartells es desintegren al fons d’un mur invisible fet de restriccions incomprensibles i cares de pal. S’hi poden presentar diverses variants: l’anunci del tancament d’una finestreta sense explicació lògica, la impossibilitat d’ingressar o retirar diners perquè ja no toca, l’odissea de buscar algú que t’atengui per qualsevol cas de necessitat si no has demanat cita prèvia. I ningú diria, generalment, que el personal vagi atrafegadíssim per un volum exagerat de clientela present a la sucursal en quëstió. Per què passa això d’uns anys ençà, no pas gaires? Per què ens topem amb aquest menyspreu implícit, sistèmic i sistemàtic? Menyspreu que orquestren, no ho oblidem, unes entitats que s’han alimentat vampíricament dels fons destinats a pal·liar crisis, ergo dels nostres propis diners de contribuent, i que acumulen anys castigant-nos amb comissions desmesurades i indefensables. Si la voracitat de la banca, per la seva pròpia naturalesa depredadora, no es pot aturar, si ni un govern és capaç de limitar-ne la rapacitat congènita, almenys no podria tenir la deferència de tractar-nos amb una pàtina enganyosa però consoladora d’educació i mínim respecte? Persistirà a insultar-nos, a sobre, amb la propagació de tanta frase new-age i tanta afectació de guru preocupat i transcendent? No són més que xarlatans.