El Referent

Arran de l’ocasió que vaig tenir d’anar a la UdL per assistir a la presentació del llibre diguem-ne “pòstum” d’Arcadi Oliveres (Papers de pau, Angle Editorial, edició a càrrec de Jordi Algué i Mar Valldeoriola), vaig poder encetar una conversa, amb algú proper, al voltant de la necessitat de les persones esdevingudes referents. Vull dir els referents de què totes les generacions hem disposat per tal de trobar un cert guiatge, una llum, un sentit –poseu-hi el nom que vulgueu– en les etapes juvenils de l’activisme. No m’entretindré a polemitzar si cada generació s’ha pogut atribuir significativament en la seva joventut un tram de temps i una oportunitat de desenvolupar “activisme”, però tinc clar que els de la meva, en un cert percentatge, s’hi van dedicar i un dels seus referents indiscutibles va ser justament Arcadi Oliveres.

Sentir entre els conferenciants la remembrança d’aquelles intenses xerrades d’Oliveres en favor de la pau i la justícia social, farcides de dades, detalls i reflexions que desmuntaven la hipocresia de les potències d’Occident, servides amb una vehemència que era una barreja impossible d’indignació i amenitat, constitueixen una part de les experiències més gratificants que les nostres incertes recerques intel·lectuals van arribar a topar-se en les èpoques de la Universitat, en què es pot considerar que vam ser realment activistes. Ningú com Arcadi Oliveres sabia destapar amb tanta convicció les trames fosques rere el negoci armamentístic dels Estats, les connivències i interessos dels conflictes armats, l’absoluta manca d’ètica dels nostres dirigents. I aquella revifada de l’ànim, de l’impuls per fer alguna cosa, que se’ns instal·lava després de sentir-lo per enèsima vegada, era la flameta que l’altre dia ens va portar precisament a la conversa i a concloure, amb pessimisme, que actualment no existia en l’àmbit proper català o espanyol algú a qui considerar referent, en la mesura que ho era Oliveres. Els joves destinats ara a ser activistes i impulsar l’intent d’un canvi, d’un estat d’opinió, d’una sensibilitat, no tenen cap figura equiparable, o no la vam saber veure. I no pensàvem pas en algú a qui hagis de convertir en guru o profeta per seguir-lo cegament, sinó algú que et proporcioni la informació solvent, contrastada, i esmoli el teu sentit crític per pur amor a la humanitat, com feia Arcadi Oliveres.

Les guerres no s’acaben, la corrupció i l’abús de poder senyoregen arreu. L’Arcadi, des d’una rabiosa independència (no es va casar mai amb cap partit, no va acceptar càrrecs aplacadors ni prebendes, va viure amb completa coherència i senzillesa), encara ens ho recorda des del paper imprès. Feina rai tindrà el jovent d’avui a recuperar el seu llegat i a obrir els ulls per veure el món que s’acarnissarà, en primer lloc, amb ells. Necessiten ja molts i molts Arcadis.