Dahl potinejat

A l’estela de l’onada de neopuritanisme que sembla estendre’s arreu, i que es presenta amb la vestimenta recurrent de la correcció política, va saltar a principis d’any la notícia que l’editorial Puffin, que publica l’obra de Roald Dahl, en modificaria passatges de forma substancial en nom dels “valors” que se suposa que hauria de transmetre una obra adreçada a públics lectors infantils i juvenils. D’aquesta manera, determinats personatges deixaran de ser “grassos” per esdevenir “enormes”, una dona serà qualificada de “bestiota” en lloc de “lletja” i els mítics Umpa Lumpa de la fàbrica de xocolate del Charlie s’adscriuran al “gènere neutre”.

La palma del despropòsit, tanmateix, se l’emporta la introducció d’algunes frases que Dahl no va escriure mai: a Les bruixes, per citar un exemple que ha mogut molt soroll, en el moment que s’explica que les bruixes són calbes i ho dissumulen amb una perruca, s’hi afegeix que hi ha molts motius per ser calb i que no passa res per ser-ho. Embolica que fa fort.

Sembla que, aquí a casa, els editors tant en català com en castellà de Roald Dahl no tenen pensat reeditar les obres amb els canvis, i almenys de moment ens salvem d’un embat purità tan grotesc. En qualsevol cas, si per una banda el fet validat del saqueig d’una obra s’ha d’entendre com a lamentable –com sempre que es pretén potinejar qualsevol creació–, de l’altra cal considerar que l’esclat de la polèmica és una oportunitat magnífica per renovar el debat, perquè el tema és cabdal.

Un debat que només pot tenir una resolució legítima, però que almenys serveix per reforçar la tesi: les obres de creació no es toquen. Si ets una editorial i no et sents còmode publicant segons què, no ho publiquis. Però no ets ningú per tocar-ho, encara que tinguis el permís dels hereus.

Només les coses a què els adults exposem els nostres infants diàriament –la violència a les pel·lícules i els noticiaris– o que els deixem passar –la font d’engany i ansietats diverses a les xarxes– ja haurien de ser una esmena convincent a tant papanatisme. Pretendre estendre una capa profilàctica sobre allò que llegeixin, una bombolla protectora, en nom d’una bondat mal entesa que només els farà anar a cegues per la vida o que, encara pitjor, els tractarà com a ingenus idiotes, no és la millor manera de fomentar la lectura, justament.

L’acte d’alliberament essencial que suposa la imaginació, animada pels llibres ben escrits, pertany a la parcel·la íntima i irrenunciable de qualsevol individu, sobretot de qualsevol infant. Un espai segur, reconfortant, on aquest infant aprèn a destriar, a inferir fets, a entendre la meravella d’ampliar el món des de dins seu. Privar-lo d’això és un atemptat moral gravíssim. I un perjudici per a una societat que l’últim que necessita és que s’obri la veda per anar censurant imaginació i paraules.