Efemèride al Joan Oró

I el final de curs arriba vestit d’una barreja de calorada inevitable i tempestes de juny. Els matins i els vespres refresquen, la punta de calor s’imposa a les hores centrals. Sembla que, de tota manera, el malestar tèrmic no s’ha desplegat amb la inclemència que prevéiem, cosa que havia empès els caps pensants d’ensenyament a avançar fins a la una la sortida de les classes. Benvolguda sigui la mesura, tanmateix: alumnat i professorat arriben per norma justets de forces i paciència; a la reserva d’energia habitual que demanen unes ocupacions tan esforçades cal afegir-hi la inoperància d’aquells caps pensants, que s’han limitat a registrar el punt més alt de la seva suposada resolució governamental amb aquest avançament horari –bé, també amb no sé se sap quina prova pilot en centres de Barcelona, consistent a habilitar un mobiliari molt cool per afavorir l’aprenentatge. A l’espera d’una implicació realista per part dels que manen, la trinxera segueix activa, ara amb la perspectiva propera de l’aturada d’estiu. Una nova oportunitat per fer fructificar l’aturada amb reflexió i amb provisió de noves forces. Avui, però, mentre espero per recollir la meva filla petita davant la silueta antiga i imponent de l’institut Joan Oró, he tendit a abandonar el punt de vista del professor per centrar-me en el de pare, i de resultes del desplaçament s’han encreuat les meves dues íntimes condicions per revelar-me el valor primordial de qualsevol institució educativa: la confiança. De fet, el gremi en va necessitat, de confiança. I de respecte. Potser és bo remarcar-ho justament en aquest moment, en què crepiten les brases agòniques d’un altre curs; el moment en què miro l’institut en què vaig fer la confiança per a l’educació acadèmica de les meves filles. Un centre, i ara parlo del Joan Oró en particular, que enguany celebra el seu cinquantè aniversari després d’haver bastit una trajectòria d’esforç exemplar, molt sovint entomant factors que li anaven molt a la contra; renovant-se també, repensant-se, fent-se referent, per guanyar-se un futur i una història en el teixit educatiu de la ciutat; lluint el nom del seu científic més reconegut, l’aniversari del naixement del qual –cent anys!–, a més, coincideix amb aquests cinquanta de l’institut. Lloança per a qui fos que, en un temps llunyà, decidís presentar el centre a la ciutadania amb un nom que honra la ciutat, i lloança per a totes les generacions de professors que han adornat, ratificat i amplificat aquesta honra amb la seva tasca. L’agraïment mai no és sobrer. Ni recordar-ho a l’octubre, quan se celebrin els actes de l’efemèride. Dipositem confiança en els referents de l’educació més nostrada. Donem-nos motius per celebrar i per felicitar-nos de tant en tant, perquè seran la llavor de l’esperança sostinguda.